El president Sánchez, que ara estrenarà a televisió una sèrie pròpia dedicada al seu autoelogi, viu a remolc de les circumstàncies, atemorit per les enquestes i això fa que governi a cop d’acudit, com la realitat ens demostra dia a dia i de manera creixent.
També exacerba una deriva perillosa que és el control de tots els mecanismes que des del govern de l’estat pot mediatitzar. Ha passat a l’empresa pública, als organismes teòricament independents, com el CIS, amb la fiscalia general de l’estat, i ara ha esclatat en termes molt espectaculars pel descarnat control que es vol exercir sobre TVE, on, per primera vegada es fan públiques llistes negres de professionals, amb el segell de CCOO que alhora es transforma públicament en arguments a mans de Pablo Iglesias per aconseguir la decapitació del que era l’actual responsable de TVE, José Manuel Pérez Tornero.
I pel que fa als acudits, l’últim és sobre una qüestió tan delicada com els impostos. Les tres peces fonamentals de la vida institucional d’un país i d’un estat és el bon funcionament parlamentari, l’aprovació d’uns pressupostos clars i la seva religiosa aplicació, i el millor sistema impositiu possible per als ciutadans i la comunitat. Cap d’aquestes condicions es donen a Espanya i aquest és un problema greu.
Ara, de manera sobtada, el govern Sánchez ha decidit fer el que venia negant-se reiteradament: abaixar impostos. Ho fa d’una manera limitada només per als ingressos de fins a 21.000 euros l’any. Però ho fa perquè no ha pogut suportar l’allau de decisions de les comunitats autònomes. Ja no només les del PP actuen en aquest sentit. El cop del president valencià, Ximo Puig, teòricament un sanchista de pro, reduint l’IRPF fins al límit d’ingressos de 60.000 euros ha estat un cop demolidor.
Al final i de manera improvisada, Sánchez ha cedit en un doble pla, el de la baixada d’impostos per qui disposa d’uns ingressos baixos, però que numèricament afecten una bona part de la població, també als autònoms, que poden ampliar la deducció de les seves despeses del 5% al 7% i la reducció de 2 punts del 25% al 27% del tipus general per a les microempreses, aquelles que facturen menys d’un milió d’euros.
D’altra banda, acaben assumint plenament el que a l’inici era la proposta de Podemos de fer pagar més als rics. I així explica que ha posat un impost sobre les grans fortunes. En realitat no és així, a la pràctica és un impost sobre les grans fortunes que viuen a Madrid i a Andalusia, perquè es tracta de tributar entre un 2,1% i un 3,5% en funció del patrimoni i a partir de 10 milions d’euros, però que serà deduïble en aquelles comunitats que mantenen un impost del patrimoni. En altres paraules, on farà mal de veritat serà allà on governa el PP. A més s’incrementa del 26% al 27 o 28% la pressió fiscal sobre les plusvàlues de manera que aquestes pagaran més a tot arreu.
Un dels resultats d’aquestes modificacions més la inflació existent significa un càstig pels estalviadors que han assolit un determinat nivell perquè el que es penalitza són els estalvis, en bén mobiliaris o immobiliaris, i també perquè com ja vam explicar a Converses, la inflació s’ha menjat un 20% dels valors patrimonials.
I tot això en un context on requereix una gran figura política i tècnica a encertar-la, perquè està sotmès a exigències contradictòries. Per una banda, i com informàvem a Converses, no és veritat que paguem pocs impostos, perquè els tipus són alts, i no és veritat que els grans ingressos paguin poc, comparat en el context europeu i de l’OCDE. El que passa és que les excepcions fiscals i la manca deficiència fiscal fa que hi hagi gent que senzillament no pagui o pagui menys del que li tocaria. En altres paraules, als quie els hi toca el rebre són els complidors de la llei, perquè són els que paguen d’una manera important, i ara, a partir d’un determinat nivell, encara ho faran més. La classe mitjana i la classe mitjana-alta en aquest sentit que no practica l’evasió fiscal, serà la més perjudicada. I això no deixa de ser un estímul per fugir d’estudi.
L’altra gran exigència és, com diu el catedràtic d’Economia de la UPF, Guillem López Casasnovas: “l’estat gasta el que no ingressa amb una recaptació tributària insuficient i un finançament que es confia al deute”.
Quadrar tot això és complex, però es pot fer perquè hi ha suficients coneixements econòmics per dur-ho a terme. El que resulta impossible és fer-ho bé funcionant a cop d’acudit i segons bufa el vent en cada moment.
Loading ...
