Els signes de decadència del poder polític democràtic són perceptibles molta abans que la caiguda es produeixi. Com tot fenomen de decadència, l’evolució tendeix a ser lenta, però real. Així va ser amb Felipe González, que va fins i tot arribar a guanyar unes eleccions per marges molt ajustats abans de perdre definitivament el poder, quan ja estava en plena decadència. Molt més fulgurant va ser la caiguda de Zapatero, si bé el moment iniciàtic va ser molt clar: quan va sortir al Parlament per complir amb el mandat i les pressions que des de la Unió Europea i els EUA li havien arribat perquè retallés la desmesurada despesa i intentés equilibrar els comptes públics.
Quins són els indicis en el cas de Sánchez? En primer lloc la malfiança i les escasses preferències que la població sent per ell. Segons el mateix baròmetre del CIS d’abril, i per tant ,una font gens sospitosa de ser contrària al govern espanyol, assenyala que el 68,5% de la població no li té gens o cap confiança i que només el 28,5% n’hi té bastant o molta. Aquesta última xifra és semblant a la dels votants que prefereixen Sánchez com a president govern central, només un 25.3%. Són valors que estan clarament per sota de l’estimació de vot que fa el CIS, que atorga al PSOE el 31,5% dels vots. Tenim per tant un president mancat de credibilitat i de confiança per a la gran majoria de la població.
La segona línia de lectura fa referència a la multitud de fronts que estan oberts i que no es tanquen. El primer, ja des del bon origen, amb l’oposició. És cert que aquesta ha fet mans i mànigues per crear un clima de conflicte, però també ho és de cert que qui té el poder té la màxima responsabilitat i potencial per aconseguir atraure en moments concrets l’oposició o almenys part d’ella. Sánchez no ha anat per aquesta via, sinó tota la contrària, excitant encara més els ànims amb les polèmiques al Parlament i endegant una sèrie de lleis molt sensibles a força d’imposar la seva majoria de govern, que és més aviat modesta. És el cas de les lleis d’ensenyament i de legalització de l’eutanàsia.
El segon front que té obert és amb la seva inestable majoria de govern. És evident que el seu soci, Unidas Podemos, no facilita un model de convivència perquè està en els llocs en una perspectiva de partidisme que, forçosament, només pot generar conflictes. Però és que la resta de suports parlamentaris no només són heterogenis, sinó que com és lògic tenen interessos propis. Ara mateix aquesta fragilitat és manifesta perquè Sanchez es troba sol en un tema tan important com és què fer quan s’esgoti l’estat d’alarma. La seva idea de no fer res és contestada per quasi tots els grups i ha conduït al fet inèdit que es produeixin declaracions de partits com ERC i Compromís dient que no tenen inconvenient a considerar la proposta del PP d’una legislació específica per substituir l’estat d’alarma.
El tercer front obert és amb jutges i fiscals, i en els dos casos per la mateixa raó: per la ingerència política per part del govern. Ara mateix el ministre de justícia s’ha vist obligat per les pressions de la Comissió Europea a retirar la proposta de llei per modificar la forma d’elecció dels membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que ha desfermat un veritable conflicte en la immensa majoria dels jutges, que es va traduir en un insòlit escrit de queixa de més de 2.500 dels seus membres, adreçat a la Comissió Europea per demanar que intervingués en defensa de la separació de poders. També en l’àmbit dels fiscals s’està produint una posició cada vegada més crítica amb l’exministra de justícia i fiscal general, Dolores Delgado, a conseqüència dels seus nomenaments. Tant és així que un dels més polèmics, el de nomenar fiscal del Campo de Gibraltar a Javier Zaragoza, és una mostra del nivell de tensió que s’ha arribat en aquest sentit.
L’últim front obert ha estat el d’Ione Belarra, la ministra que ha substituït a Iglesias en el seu ministeri, a causa dels seus injustificats atacs a l’església. Quan fa pocs dies el Parlament va aprovar la llei de protecció a la infància sense polèmiques i per una àmplia majoria, i per tant en un insòlit bon clima parlamentari, la ministra Belarra des de la tribuna i sense venir a tomb no va poder-se estar de carregar contra l’Església acusant-la d’encobrir les agressions a la infància. Aquest fet va valer una dura resposta per part de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) acusant-la d’embrutar el seu nom i a la qual Belarra ha contestat a través de la seva cap de gabinet amb una carta dirigida al president de la CEE, el cardenal Juan José Omella, en la que insisteix en els seus arguments. En paral·lel, i com a cobertura, el diari El País va ressuscitar un intent de temps enrere, que va esdevenir frustrat, de crear una cosa així com un observatori dels “abusos” de l’església amb els infants. L’insòlit del cas no és que l’Església no tingui casos de pederàstia amb nens i infants, sinó que es fixi l’atenció sobre ella quan és públic i notori que és un problema molt més extens en altres col·lectius que, ni de lluny, són assenyalats ni se’ls hi demana que com a tals adoptin mesures per evitar entre els seus membres aquest tipus de pràctiques. Cal recordar que el cardenal Omella, a més de presidir la CEE, és un home de confiança del papa Francesc i amb una singular posició a la Santa Seu.
Això explica la ràpida intervenció, cosa que no ha estat habitual en el cas d’Espanya, del nunci que ha sortit al pas de la polèmica i ha afirmat que ningú pot dubtar de la credibilitat de l’Església, mentre que el cardenal Omella en el seu discurs de l’assemblea plenària de la CEE va denunciar la “imposició ideològica” i “les solucions populistes” en plena crisi. El nunci, per la seva banda, va reiterar que dóna suport explícitament a la nota dels bisbes la qual criticava a Ione Belarra. Si Sánchez fos un president de govern sòlid, i manés realment sobre tots els ministres, és evident que aquest tipus d’afers, de guerres inútils, no es produirien perquè només multipliquen les fogueres que envolten el seu bosc governamental.
Loading ...
