No és la primera vegada que ho expressa. Ara ho ha dit en una mena de conferència d’inauguració del curs polític, però ja ho havia fet en un àmbit més formal en el ple del Congrés de l’estiu passat, quan va exposar les línies fonamentals del seu pla de regeneració democràtica. En aquella ocasió, va posar com a exemple d’aquest fet històric la victòria d’Alcaraz a Wimbledon i de la selecció de futbol a l’Eurocopa, juntament amb el creixement del PIB. No són referències gaire rigoroses, ja que la realitat ens diu tot el contrari.
El poder adquisitiu salarial s’ha reduït. En relació amb el 2008, ha perdut cinc punts potencials, fet que representa un retrocés. També hem reculat pel que fa a la convergència de renda per càpita amb la UE: anem perdent posicions i altres països de recent incorporació ens passen al davant. Una de les causes fonamentals és el crònic problema de la productivitat, que el govern no aborda. A més, manté marcs legislatius que dificulten el creixement de les empreses, un factor que limita la productivitat.
Durant els set anys de govern de Sánchez, les condicions econòmiques de la classe mitjana s’han deteriorat, amb l’habitatge com a causa principal, tot i que no l’única. El preu creixent de l’habitatge ha provocat una divisió social important: els qui tenen l’habitatge pagat, els qui el paguen o ho intenten, i els qui no en tenen. És un gran forat negre de la política del govern any rere any.
Aquest problema afecta especialment els joves, que ja viuen les conseqüències de la crisi educativa. A causa de l’atur, els baixos salaris i els preus de l’habitatge, no aconsegueixen emancipar-se. Això es tradueix en una combinació de migració de joves titulats superiors i una gran bossa d’abandonament escolar prematur. El 2002, el 45% dels joves menors de 35 anys vivien en llars pròpies; el 2022, aquesta xifra s’ha reduït al 20%, menys de la meitat.
Els joves són maltractats, i alhora hi ha una baixa natalitat que té un impacte social i econòmic poderós, accelerant l’envelliment de la població. Però el govern està lluny de la mitjana europea en polítiques familiars. Preocupen més mesures com l’avortament que no pas facilitar que les famílies tinguin fills.
La política d’immigració és desastrosa. Sánchez promou una “immigració circular” — persones que vénen a treballar una temporada i tornen al seu país — però és inviable sense una organització que el govern espanyol no pot oferir. La immigració irregular augmenta i ja hi ha conflictes a les Canàries, el País Valencià, Múrcia i Andalusia, però el govern atribueix les culpes al PP. Europa avisa que hauríem de demanar ajuda, però Sánchez no ho fa. Fins i tot el secretari general de la UGT, Álvarez, ha criticat la idea de la immigració circular massiva.
Les pensions continuen sent un punt feble. Es mantenen gràcies al pressupost de l’estat, però això és incompatible amb la necessària correcció del dèficit públic. A més, avui una persona ha de treballar sis anys més que l’any 2000 per jubilar-se.
L’economia espanyola cada cop depèn més del turisme, un patró que ens remet a l’època franquista. A més, hi ha inconsistències flagrants en les polítiques públiques, com el fet que la demanda elèctrica estigui estancada, quan hauria d’estar creixent a causa de la transició energètica.
Els dubtes sobre l’eficiència del pla Marshall dels fons de recuperació europeus creixen. A curt termini, els diners d’Europa són abundants, però no s’està veient cap efecte transformador, i la inversió productiva és feble.
Pel que fa a aspectes socials, la societat espanyola és cada cop més vella, però l’esforç de l’estat per afrontar-ho és insuficient. Per exemple, el 80% de les places en residències són privades, fet que vol dir que o pagues, o tens poc a fer.
La sanitat pública està col·lapsada, i el millor indicador d’això és el creixement de la sanitat privada, que ja representa quasi el 50% de la despesa pública. Els qui poden pagar-ho recorren a la via privada.
L’administració funciona malament, especialment des de la covid, i Sánchez no ha resolt aquest problema. El cas del SEPE (Servicio Público de Empleo Estatal) és un escàndol sense fi. A més, l’activitat legislativa està paralitzada com mai abans.
Segons Sánchez, vivim un moment gloriós de la nostra història. Segons Eurostat, som el tercer país de la UE amb més pobresa i exclusió social, només superats per Romania i Bulgària. Mentrestant, el consum d’antidepressius entre els menors s’ha duplicat en els darrers cinc anys, i la violència sexual s’ha gairebé doblat.
No hi ha pressupost per al 2024, cosa que hauria de portar-nos a eleccions, però no és el cas. Sánchez es manté ferm al poder, mentre el pressupost del 2025 és una incògnita. A més, hi ha 40 lleis paralitzades al Congrés.
Si això és governar, estem vivint en una política de ficció. I per acabar-ho d’adobar, els ciutadans no sabem la quantitat ingent de diners que paguem a l’estat. Seria un exercici de salut pública posar-ho sobre la taula.
Pedro Sánchez defensa que Espanya travessa un moment històric de prosperitat, però l'economia, la productivitat, les pensions i la situació dels joves i la classe mitjana reflecteixen una altra cara de la realitat Click To Tweet
Loading ...
