Principi de la fi de Sánchez o només incapacitat estructural per governar?
No és el mateix. En el primer cas tot conduiria a unes eleccions anticipades, en el segon a una permanència del govern instal·lat en la impotència legislativa. I anar vivint pactant dia a dia tot el que és pactable, com per exemple ha fet amb el PNB acceptant la primacia dels convenis territorials sobre l’estatal, una fórmula pròpia del nacionalisme basc, però als antípodes del que es pot pensar que és la visió socialista sobre les relacions laborals.
Les eleccions europees són un test i, de moment, les coses no evolucionen malament per al president del govern. Del gran avantatge del PP de 10 punts l’any passat, les enquestes assenyalen ara una distància, victoriosa això sí, de 3 o 4 punts. Sánchez en té prou amb mantenir o millorar una mica els resultats de les generals per justificar-se políticament.
El PP planteja les eleccions com un plebiscit a Sánchez, en les que, per cert, ja ha detectat l’atractiu de Meloni i intenta desactivar el seu vot a Espanya que té com a beneficiari a Vox, que és el partit que pertany al seu mateix grup al Parlament Europeu.
Sánchez es presenta com a adalit, com a mur davant l’onada de la dreta alternativa a Europa i s’esforça per situar el PP en aquest marc, malgrat que és un membre destacat d’una altra família política, el PPE.
El PP és conscient que ha de millorar la seva posició a Catalunya i ha començat aquí la campanya electoral. Reduir distàncies amb els socialistes és vital si vol guanyar algun dia. Però, és clar, el PP és el PP i tot el que teixeix per una banda, el seu líder a Catalunya, ho desfà el PP a altres llocs. Com ara mateix a València on el nou govern amb Vox estableix una normativa clarament discriminatòria amb el valencià, i això, vulguis que no, té un reflex en la imatge popular a Catalunya.
Amb tot, la feblesa de Sánchez és innegable. Primer van ser els pressupostos, que ni tan sols va presentar malgrat ser el pilar de toc de tot govern. Després ha vist com dues lleis successivament eren refusades, la de la prostitució, o no s’ha atrevit a presentar-les per por a perdre, com la del sòl. Només ha aprovat una llei en 6 mesos i 3 decrets llei. En aquestes condicions, es pot governar quan el propi soci de govern li vota en contra, donant lloc a una modalitat desconeguda en la democràcia perquè quan això es produeix el president del govern acomiada al grup que ha actuat d’aquesta manera? És una manifestació clara que Sánchez està esclavitzat pel seu soci minoritari.
Per si no n’hi hagués prou, ERC i sobretot Junts reiteren, una vegada i una altra, que van donar el seu vot a la investidura, però no a la legislatura, i Puigdemont insisteix que vol governar amb la mateixa lògica de Sánchez: pel fet de ser el segon en els resultats electorals; és clar, que necessita la col·laboració del primer en aquest cas per aconseguir-ho.
És un fet insòlit per a Espanya, però té dues crisis internacionals simultànies obertes provocades a més per decisions del mateix govern, retirant l’ambaixador de l’Argentina i reconeixent l’inexistent estat palestí. En el primer cas, el conflicte neix com una mena de defensa a l’honor a la dona del president. És una política internacional de tall calderonià. És una altra innovació perquè sempre s’ha cregut que la política internacional es fa per servir els interessos econòmics, polítics i als ciutadans concernits. No és el cas. Ara es tracta de conflictes “d’honor”.
En el cas del reconeixement de l’estat palestí, la qüestió és també força original perquè a qui s’està reconeixement exactament? És un estat sense fronteres, sense capital, i governat per qui? Per la desacreditada autoritat nacional palestina que es manté a força de no convocar eleccions des de fa anys o del grup terrorista Hamàs que, a hores d’ara, és el preferit de la població palestina?
Per si no fos prou, la vicepresidenta Díaz s’emborratxa de lírica i reclama una Palestina “des del riu fins al mar” que és precisament l’eslògan de Hamàs i que expressa de manera poètica la necessitat de liquidar l’estat d’Israel i expulsar la població jueva que hi ha des del Jordà fins al Mediterrani.
Alhora, al mateix temps que perd bous i esquelles en les votacions, el govern es troba que el Congrés li aprova mesures contràries a la seva voluntat, impulsada pel PP i amb el vot favorable dels seus socis, com per exemple la necessitat de deixar sense efecte la iniciativa de Sánchez de reconèixer els drets del Marroc sobre el Sàhara i tornar a la posició de sempre d’Espanya, o la de reduir l’IVA dels aliments. Tot plegat és un desordre polític de difícil interpretació.
La pregunta es manté. És l’inici de la fi de Sánchez? O purament la continuïtat del desgovern?
