Sánchez, des de les últimes eleccions generals del mes de juliol de l’any passat, viu a cavall d’una política irreal: el mite de la victòria permanent. La imatge del president del govern entrant a la sala on estava reunida la comissió executiva del PSOE enmig d’aplaudiments i felicitacions per la “victòria” és alhora patètica i potencialment perillosa en la mesura que alguns dels protagonistes es creguin la ficció. La realitat, xifres en mà, és que de totes les conteses electorals a les quals s’ha presentat el PSOE amb Sánchez al capdavant des del 2014, només ha resultat guanyador en una d’elles, la del 2019.
Aquesta ficció de l’etern guanyador ara col·lapsa entremig d’aplaudiments perquè aquest tipus de mentalitat impedeix fer la més petita autocrítica i, per tant, introduir les rectificacions i millores necessàries. Per exemple, Sánchez té una important responsabilitat en el creixement d’Alvise Pérez. Ell ha estat qui l’ha engrandit a força de citar-lo reiteradament en els seus mítings i presentant-lo com un dels tres components del que ell designa com a extrema dreta: PP, Vox i el mateix Alvise Pérez. Això no ho feia endebades. La seva intenció era engrandir aquesta opció improvisada per dividir el vot de Vox i del PP. Ho ha aconseguit, però a canvi de fer créixer allò que diu que vol combatre. L’experiència assenyala que és un pèssim camí.
Els símptomes de col·lapse s’acumulen. Ara, la fiscalia europea reclama tot el cas de Begoña Gómez. Això té avantatges per a Sánchez, però també importants inconvenients. L’avantatge és que previsiblement, en paralitzar la instrucció oberta pel jutjat número 41 de Madrid, no tindrà efecte la citació de la dona del president pel dia 5 de juliol, fora que la peça separada que va obrir el jutge instructor, Juan Carlos Peinado, en previsió d’aquest fet, li permeti donar continuïtat per una altra via i un nou procediment.
L’inconvenient, greu, és que s’ha acabat el discurs de Sánchez relacionant la seva dona amb la manipulació política dels jutges perquè no s’atrevirà amb la fiscalia europea. El titular no pot ser més negatiu per insòlit: “esposa del president del govern d’Espanya investigada per la fiscalia europea”. És demolidor i afecta molt negativament el prestigi d’Espanya a la UE.
A Catalunya, de retrobament, res. L’independentisme ha recomençat just en el punt que ho va deixar, guanyant la presidència del Parlament i la majoria de la Mesa, que és en definitiva qui regularà el procediment per elegir president de la Generalitat. Això posa en evidència que el discurs governamental sobre l’amnistia com a instrument per desarmar l’independentisme està equivocat. Al revés, aquesta opció fortament desmobilitzada reviu en l’àmbit polític, menys en l’electoral, gràcies precisament a l’amnistia. De moment, té la presidència del Parlament. Sembla difícil que pugui assolir l’altre objectiu, el de Puigdemont president, però en tot cas s’obre la porta a la incertesa i plana la previsió d’unes eleccions anticipades.
En tot cas, al llarg de juny i juliol veurem si Illa se n’acaba sortint o, pel contrari, tindrem eleccions una altra vegada a la tardor. Tot això introdueix una forta inestabilitat en el suport parlamentari de Sánchez, tant per part d’ERC com sobretot de Junts.
A la dona se li afegeix el germà. Ara el jutjat d’instrucció número 3 de Badajoz ha obert diligències d’investigació contra el germà de Sánchez, David Sánchez Pérez-Castejón, el president de la Diputació de Badajoz, Miguel Ángel Gallardo, i un funcionari d’aquesta institució. El motiu són presumptes delictes contra l’administració pública, la hisenda pública, malversació, prevaricació i tràfic d’influències.
Una peça important del sistema de governar de Sánchez arriba a una fase molt avançada de conflicte amb els jutges. Es tracta del fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, que ha declarat, sense necessitat d’indagatòries, que va ser ell qui va decidir la nota de premsa amb què es revelaven dades que afectaven el dret de la defensa de la parella de la presidenta de Madrid, Alberto González Amador. Amb aquesta acció, el fiscal persegueix que la causa sigui tractada pel Tribunal Suprem i deixi de pertànyer al Tribunal Superior de Justícia de Madrid, qui fins ara n’era el responsable. És una complicació més que podria tenir un final políticament costós si el Suprem apreciés un il·lícit en el comportament del fiscal general de l’estat.
Per acabar-ho d’arrodonir, el Tribunal Constitucional format en la seva majoria per membres d’estricta disciplina governamental (dos ex càrrecs del govern, un exministre, i un ex fiscal general de l’estat) comença a emetre senyals d’absolució d’inculpats per l’escandalós cas dels ERO a Andalusia, on la primera seria Magdalena Álvarez, ministre amb Rodríguez Zapatero. Seria el precedent per estendre les absolucions a altres persones com els expresidents de la Junta Manuel Chaves i José Antonio Griñán. El discurs de Sánchez és sempre el mateix: “són víctimes del fang“, però és clar, com a mínim a Andalusia hi ha una constància clara del que va significar aquest afer al llarg dels anys.
Finalment, la vampirització de vots de Sumar passa factura. Aquest artefacte electoral acaba de passar a millor vida després de la dimissió de Yolanda Díaz, que, això sí, manté el seu càrrec de vicepresidenta i ministra de Treball. No està clar qui i què representa ara l’altra part de la coalició governamental, qui és l’interlocutor que representa un conjunt de partits diferents. Per exemple, al govern hi ha un ministre d’IU que ja poc té a veure amb les restes de la coalició. D’altra banda, tothom es pregunta per què Díaz no ha dimitit també dels seus càrrecs al govern, donat que els té a raó de liderar la coalició aliada amb Sánchez. És clar, que si plegués el problema seria amb qui pactar un nou representant d’un conglomerat de partits que s’ha demostrat que a l’hora de la veritat cadascú tira per la seva banda.
Loading ...
