En un context ja marcat pel desgast polític, el recent informe de la Unitat Central Operativa (UCO) sobre els presumptes casos de corrupció vinculats a figures clau del PSOE -Santos Cerdán i José Luis Ábalos, tots dos en estreta relació amb l’exassessor Koldo García- ha provocat una tempesta política de proporcions històriques.
No es tracta només de la gravetat dels fets, sinó de la manera com el president del Govern, Pedro Sánchez, ha decidit enfrontar-los: blindant el seu càrrec, ignorant l’exigència de transparència, i anteposant-ne la continuïtat a qualsevol consideració democràtica.
La negativa de Sánchez a sotmetre’s al judici de les urnes, malgrat els escàndols que afecten directament el seu entorn, no només aprofundeix el descrèdit institucional, sinó que crea una situació sense precedents: un sistema polític que, incapaç d’oferir una alternativa clara dins el marc parlamentari, deixa la democràcia ferida de mort.
No és únicament l’absència d’explicacions —reiterada i deliberada— allò que provoca alarma, sinó l’assumpció acrítica d’aquesta actitud per part del PSOE i dels socis de govern. Han adoptat, com a dogma de supervivència, la fal·làcia que l’oposició no pot ser alternativa de govern, i desnaturalitza així l’essència mateixa del sistema democràtic.
Aquest escenari porta ressons amargs del declivi de la Segona República, quan la negativa dels partits governants a acceptar una alternança legítima —l’entrada de la CEDA al govern després de guanyar les eleccions— va precipitar la crisi del règim, que va desembocar a la Guerra Civil.
Avui, la negativa a reconèixer el dret a l’alternança i l’ús partidista de les institucions suggereix un inquietant paral·lelisme: no pas per reproduir literalment el passat, sinó per reeditar les seves lògiques destructives en un context molt diferent.
La societat espanyola és una societat desvinculada, impossibilitada per a enfrontaments a vida o mort, però no està, però, blindada contra el deteriorament democràtic. La pèrdua de cohesió, el benestar i la prosperitat derivada d’un sistema polític en descomposició és una amenaça real. Sense un sistema funcional, allò que s’erosiona no és només la governabilitat, sinó la confiança mateixa en el projecte col·lectiu de país.
L’escàndol de les comissions il·legals associades a obres públiques, que hauria passat de Navarra al conjunt de l’Estat, apunta a una estructura de finançament paral·lel que, segons els indicis, beneficiava presumptament el PSOE. La diferència entre el volum de les obres adjudicades i la baixa suma de les comissions investigades suggereix l’existència d’una “comissió mare”, una xifra absent que podria haver alimentat les finances del partit. Els intermediaris -Koldo, Ábalos i altres- només serien peces d’un engranatge més ampli.
Aquí és on la figura de Sánchez adquireix una centralitat difícil d’eludir.
Si sabia què passava, la seva responsabilitat és inexcusable. Però si no ho sabia, el panorama no millora: revela una ceguesa política incompatible amb el càrrec que ostenta. Quantes altres corrupcions, decisions o pactes s’estan cuinant fora del control? Com més pot fallar qui ha demostrat no saber què passa sota el seu propi sostre?
El que està en joc no només és el futur del PSOE, sinó l’estabilitat del sistema polític en conjunt. La suma de partits que sosté l’Executiu comparteix la responsabilitat de justificar una permanència basada en el rebuig a convocar eleccions, i en la idea que qualsevol alternativa —el PP, amb Vox o sense— seria pitjor que un govern corrupte. Aquesta lògica perversa, on la fi justifica tots els mitjans, és el símptoma més greu d’una partitocràcia que ha substituït l’interès general per la supervivència sectària.
Així s’enterren les restes de la credibilitat institucional a Espanya. Segons les enquestes, la política ja patia una valoració pèssima per part de la ciutadania; ara podria quedar sepultada.
Aquest deteriorament pot desembocar a dos escenaris funestos.
El primer: que Sánchez s’imposi no per suport popular, sinó per una nova aliança parlamentària, reforçada mitjançant canvis normatius que facilitin més representació a partits minoritaris afins. El model s’assemblaria al del PRI mexicà: un “partit Estat” orbitat per satèl·lits ideològics que li donen una falsa pluralitat. Amb aquesta arquitectura, el control del Tribunal Constitucional, de la Fiscalia i de l’aparell judicial no seria una aberració, sinó el segell d’una democràcia simulada.
El segon escenari, una repetició de la inestabilitat: un govern del PP sostingut per Vox, que provocaria una reacció virulenta de l’esquerra política i sindical, i la reactivació de l’independentisme com a element d’agitació, aprofitant la poca traça del nou Executiu. La història es podria repetir, no com a tragèdia, sinó com a farsa perillosa.
L’única sortida digna –i encara improbable– seria una mobilització cívica aliena al joc de partits, un moviment de regeneració que imposi una nova ètica pública. Una insubmissió democràtica, capaç de marcar un nou rumb. Però de moment, aquesta esperança gairebé no s’entreveu entre les ruïnes.
No és únicament l'absència d'explicacions —reiterada i deliberada— allò que provoca alarma, sinó l'assumpció acrítica d'aquesta actitud per part del PSOE i dels socis de govern Share on X
Loading ...
