La pregunta no és en va, i neix, entre altres raons, del contingut del pacte de govern presentat ahir per Sánchez i Díaz, i la qüestió és pertinent perquè el peronisme es caracteritza per adoptar mesures econòmiques “populars” o populistes, és a dir, que en la majoria dels casos, i agafades una a una, són gratificants, però que s’apliquen sense mesurar-ne les conseqüències i acaben formant una teranyina que ofega el país. Argentina és un dels casos més palesos de les conseqüències que té aquesta forma de fer política.
L’acord de govern incorpora moltes mesures, si bé el focus mediàtic s’ha centrat sobretot en la reducció de la jornada laboral. És la que sembla brillar més entre les 230 mesures que configuren el programa, encara que el seu conjunt mereix també una atenció especial, donat que és el marc que dibuixa el que voldria ser el futur govern Sánchez si és que s’acaba d’acordar amb tots els altres grups dels quals necessita els vots.
Considerem avui la reducció de 37,5 hores. Quin és el seu abast? Es tracta de rebaixar les 40 teòriques hores actuals a aquella xifra en dues fases, la primera per a l’any que ve on la jornada laboral seria de 38,5 hores.
Cal relativitzar aquest fet perquè el que compta és el nombre d’hores treballades l’any. En l’actualitat a Espanya són 1.643 hores. El que passa és que els dies laborables de les 52 setmanes que té l’any queden reduïdes a 46 perquè hi ha el període mínim de vacances i els 14 dies festius que es produeixen al llarg de l’any.
La mitjana d’hores treballades setmanals a Europa és de 37,5, però ja se sap que aquesta forma de mesurar enganya i que és molt més representativa la mediana que se situa en les 39 hores. Amb les 40 hores, Espanya estava en la banda alta dels països. Amb les 37,8 se situarà per sota de la mediana. El país que dedica menys hores a la setmana a treballar són els Països Baixos amb 33,2 hores i Alemanya amb 35,3. Ambdós tenen productivitats molt altes, mentre que allà on es treballa més és Grècia (41 hores) i Polònia (40,4 hores). Com a curiositat, perquè caldria matisar el fet, a Suècia es treballen 38,9 hores lleugerament per sobre de la nova xifra espanyola.
Però, quin és l’abast real de la mesura? Segons l’enquesta de població activa de l’INE, la setmana laboral mitjana a Espanya és de 33 hores. Per tant, el que vol aplicar el govern ja existeix en la pràctica com a valor mitjà, però és clar, un pollastre a repartir entre 2 persones no sempre significa que cadascú se’n mengi mig, i aquest és també el cas amb les hores de treball setmanal. Per exemple, territorialment el País Basc ja està, per conveni, per sota la xifra pactada pel govern i una mica més de la meitat de la població laboral treballa per sota les 40 hores. En uns casos perquè s’ha pactat entre empreses i sindicats, en altres perquè es tracta de treballs a temps parcial, malgrat que les persones afectades voldrien treballar més hores. Sumat i restat, la mesura del govern afectarà al 48% dels treballadors, uns 10,1 milions de persones, molt concentrats a la construcció, l’hostaleria, el comerç, el transport i, en una mesura variable, la indústria.
Cal recordar que al sector públic, que és sempre el gran beneficiari de tot el règim laboral, aquesta jornada de 37,5 hores ja existeix. No es pot dir que els seus efectes siguin beneficiosos per als ciutadans. És un cas clar on la disminució d’hores no ha representat una millora de la productivitat.
La mesura no només tindrà un efecte limitat sobre els treballadors per les dades que hem vist, sinó que a més tindrà conseqüències dispars. Reduir 35 minuts al dia la jornada laboral sense tocar el salari pot ser relativament fàcil d’integrar a la gran empresa, i com més tecnificada pugui ser aquesta, més fàcil esdevindrà. Però pot ser un factor molt complicat per a les pimes i, sobretot, les microempreses i els treballadors autònoms amb assalariats. Dues conseqüències de la reducció horària poden ser la futura limitació de l’augment dels salaris, que ja són un dels problemes dels treballadors d’aquest país, i la substitució del treball allà on sigui possible per la robotització i aplicacions de la Intel·ligència Artificial.
D’altra banda, la seva aplicació pot quedar en molts casos en no res. Ara ja hi ha el cas de les consultores que són empreses que exploten laboralment els seus assalariats a força de vendre com a cultura d’empresa el treball sense límits, sense hores extraordinàries, una mena de culte, però amb arguments capitalistes, de les pràctiques estakhanovistes de la Unió Soviètica. No només això, sinó que les consultores liquiden curosament tot intent que hi hagi personal adscrit a sindicats. No en tots els casos, però sí que en massa, per evitar-se reclamacions laborals. I aquest fet queda impune malgrat que les consultores tenen com a un dels principals clients les administracions públiques, que en la seva contractació prescindeixen de tota exigència de verificació de les condicions laborals dels treballadors d’aquestes empreses. Si això passa d’una manera tan escandalosa i notòria, podem dubtar molt que feta la llei no es faci la trampa i que les 37,5 hores quedin com una pura formalitat.
Seria bo en aquest sentit que el govern donés mostres que va seriosament i actués d’una vegada per totes sobre aquestes empreses de serveis privilegiades en les seves relacions amb les administracions públiques per fer-les adequar al règim laboral que existeix al país.
En tot cas, dues grans qüestions planen sobre la mesura de la jornada laboral. Una, la manca d’estudis i d’adequació del seu impacte, que serà molt variable segons territoris i sectors. Segona, que és una clara invasió de l’àmbit del diàleg social entre sindicats i organitzacions empresarials i aquest intervencionisme reiterat pel govern és una pràctica que no ajuda per a res a generar un bon clima d’empresa. Els “traga-les” acaben esclatant per alguna banda.
Loading ...
