S’aixeca el teló. Primera escena
El dia abans del Comitè Federal, Pedro Sánchez es reuneix a Ferraz amb representants del feminisme del partit. Assumeix la seva irritació: cal actuar. I anuncia l’expulsió dels clients de la prostitució del PSOE. Dels que han pagat per sexe. Com si la moral privada —i no la legalitat— fos la línia vermella d’un partit que pretén governar l’Estat.
Primera consideració
Per al sanchisme, tenen més gravetat els comentaris de Koldo i Ábalos sobre dones amb qui mantenen relacions i a qui col·loquen il·legalment a empreses públiques, que no pas les pràctiques de corrupció i malversació que aquestes mateixes relacions encobreixen. Una de les dones admetia sense embuts que cobrava un sou públic sense treballar, però això no és objecte de censura ni crítica, ni de mesures per posar-hi remei. El feminisme sembla no tenir problemes amb aquesta mena de pràctiques. Aquesta és la mentalitat moral del règim sanchista.
Segona consideració
L’anomalia democràtica. A Espanya, la prostitució no està prohibida. És pública, notòria, i fins i tot es debat si cal legalitzar-la com a activitat laboral. És tan legal com beure’s un conyac. Pot ser immoral, indecent o inapropiada, però és legal. Es pot expulsar algú d’un partit per practicar una activitat legal però considerada immoral per una part del col·lectiu? Seria impensable en una democràcia liberal, però no pas en una secta. El PSOE expulsa per pecat, no per delicte. Si realment ho volguessin evitar, haurien legislat. Però no ho han fet, perquè no tenen la majoria suficient ni el consens dins el govern.
És una mesura que oscil·la entre el surrealisme i la desesperació: o bé han perdut el sentit de la realitat, o bé tenen tants “puteros” a dins que necessiten fer un gest dràstic per fer veure que “es posen seriosos”. I tot això mentre, com a bons progressistes, celebren la pornografia, tot i que avui la majoria de les seves formes reprodueixen imaginaris d’abús i humiliació del cos femení. Hipocresia pura: condemnen la prostitució, però callen davant el porno industrial. Dues cares d’una mateixa moneda.
S’aixeca el teló. Nova escena
Divendres, canvis a l’àrea d’organització del partit, fins ara dirigida per Santos Cerdán. Entra com a responsable Rebeca Torró, i tres secretaris adjunts. Un d’ells destaca: Francisco Salazar. De la Moncloa directa a Ferraz. Home de màxima confiança de Sánchez, diputat durant dues legislatures, militant des del 1992, clau en les primàries del 2017 al costat de Cerdán, Ábalos i Koldo.
S’aixeca el teló. Dissabte
Comitè Federal. Però tot comença amb retard. El motiu? Salta a la llum pública que Salazar ha estat denunciat per maltractament, assetjament sexual i abús de poder per diverses subordinades mentre treballava a la Moncloa. No es presenta a la reunió. Dimiteix i és apartat de tot càrrec.
Primera observació
Ni presumpció d’innocència, ni dret a defensa. A la “puta calle”. Sense proves ni sentència. Justícia o histèria? O potser un “ja ho sabíem”, per què els rumors de comportaments inadequats fa temps que corrien pel partit i la Moncloa. Ah i un detall gens menor. La gerent, la persona clau de les finances del partit posada per Santos Cerdán, Ana María Fuentes continua. Cerdán es va treure de sobre l’anterior gerent Mariano Moreno, per una raó fastuosa “se mete donde no le llaman”. Estranya depuració que no toca a la clau de la caixa.
Segona observació
Quin tipus de líder és Sánchez, que sempre s’equivoca amb els seus nomenaments? Ábalos, un. Cerdán, dos. Salazar, tres. Massa casualitats. Després d’anys de convivència, de compartir informació, de confiar-hi cegament, ara resulta que no sabia res? O potser ho sabia tot, però només li importava la lleialtat absoluta? Potser li era igual el que fessin, mentre servissin el seu projecte i li amanyaguessin les primàries? Tenim al capdavant del país un home cec o directament cínic? Quants més casos no coneixem perquè no han transcendit encara? Només per això ja caldrien eleccions. I encara no hem parlat del possible finançament il·legal del partit.
El teló es torna a aixecar
El Comitè Federal arrenca. Una sola veu crítica: Emiliano García-Page, president de Castella-la Manxa. Quan acaba, silenci sepulcral. És agredit verbalment per dos ministres, els dos Oscars, i la presidència del Comitè no li permet rèplica. Després, votació: 99,99% de suport a Sánchez, quasi 300 delegats. Unanimitat soviètica. Quan surt al carrer, xiulen al president de Castilla La Mancha, però dins ningú qüestiona res. Només un delegat s’ha atrevit a demanar una moció de confiança o eleccions. Per això, l’acusen de traïdor.
Per tant, el problema no és només Sánchez. És tot el PSOE, tot l’aparell, els 300 delegats, milers de càrrecs, i els socis de govern: Díaz, Sumar, Bildu, PNB, ERC, Junts. Sánchez es va proclamar “imprescindible” davant les feministes. Al Comitè, es va autoproclamar “El Capità”. El Gran Timoner. Us sona?
El problema de fons és que tenim un president incapaç de seleccionar col·laboradors competents i incapaç de controlar ni el partit ni el govern. Sánchez és plenament responsable de culpa in vigilando: “Responsabilitat civil pels danys causats per les persones respecte de les quals altres tenen un especial deure de vigilància”, molt gran en el cas d’un president de govern.
El resultat: falta de credibilitat personal, institucional i internacional. I això pot degenerar en una crisi de règim. Espanya fa el ridícul davant la UE i els EUA, que no entenen com s’ha pogut arribar a aquest despropòsit. El cas Salazar és només l’últim d’una sèrie: i més a venir. Són els seus homes de confiança, de llarga trajectòria al seu costat.
El seu últim bastió? Catalunya.
Paradoxa immensa: el territori de l’independentisme és avui el pilar del sanchisme. Salvador Illa s’ha convertit en la segona figura més poderosa del PSOE. Un president de la Generalitat com a garant de l’autogovern… i alhora home clau del socialisme espanyol. Una contradicció insuperable
La renovació del Comitè Federal és tímida, insuficient. Per què? Perquè Sánchez no busca persones capaces, sinó súbdits. I això ja no abunda. La pesta negra de la corrupció ho contamina tot: el govern, el partit, els socis. Tots plegats comparteixen una moral perversa: el fi justifica els mitjans. Tot val per mantenir-se al poder.
El PNB no trencarà amb el PSOE: en depèn a Euskadi i a les diputacions. Sumar no renunciarà a les cinc carteres, tot i ser buides de contingut. ERC s’ha tornat muleta de Sánchez. Junts juga al doble joc: escarafalls a Madrid, però cap resultat tangible. Puigdemont vol tornar, i només Sánchez pot fer-ho possible. Per això l’aguanten.
Aquest és el panorama. Desolador. I aquí ressona, com una advertència tràgica, el títol de La terra erma, de T. S. Eliot. I també l’assaig recent de Robert D. Kaplan, que n’agafa el nom. Eliot parlava d’una terra devastada espiritualment, culturalment i religiosament, inspirant-se en el mite del Rei Pescador: una terra estèril perquè el seu rei està ferit. Només la regeneració espiritual pot retornar-hi la fertilitat.
Kaplan parla d’una fractura de civilització, d’un món desordenat. Tant Eliot com Kaplan ens remeten a una crisi profunda —existencial en un cas, geopolítica en l’altre— i a una necessitat de redempció.
Espanya avui és una terra erma. El seu rei —el seu líder— està ferit, desacreditat, enfonsat en la hipocresia i la manipulació. I només una regeneració moral i política podrà fer brotar de nou la vida.
Som en un desert. Però encara podem triar si ens hi quedem… o si busquem la pluja.
Espanya avui és una terra erma. El seu rei —el seu líder— està ferit, desacreditat, enfonsat en la hipocresia i la manipulació Share on X
Loading ...
