Sánchez presenta una curiosa igualtat amb la línia seguida per Zapatero, malgrat que el resultat final d’aquest últim va ser políticament desastrós. L’esquema es pot il·lustrar amb els següents punts:
- Amagar-se de les ingratituds que ocasiona la crisi. El gran crack del 2008, en el cas de Zapatero; la pandèmia i les seves greus conseqüències econòmiques, en el cas de Sánchez. Ni en un ni en altre cas, el president apareix diagnosticant la realitat i anunciant previsions amb realisme, ni apuntant respostes globals.
- Igual que l’evolució de la crisi del 2008, les previsions de l’evolució de la Covid-19 a Espanya són francament negatives. Tant que el ministre alemany de sanitat s’ha pronunciat en un gest insòlit sobre el nostre país i la preocupació que li inspira. Hi ha risc de retornar a un col·lapse hospitalari a finals de tardor-principis d’hivern.
- Les causes estan en la reiteració d’errors mai esmenats per negar-se a examinar què és el que va funcionar malament en un principi. Forma part de la negació de la realitat que Zapatero va practicar amb la crisi econòmica.
- Espanya presenta les pitjors previsions econòmiques de la UE i de fet dels països desenvolupats. És l’únic país on no es manifesten signes de recuperació. En aquest sentit, els ERTOS, una bona solució d’emergència, poden acabar convertint-se en un dopatge de l’economia si no s’adopten noves mesures.
Fins aquí les semblances entre les dues crisis i l’actitud del govern, i ara ve la identitat en la resposta entre les polítiques de Zapatero i Sánchez.
Aquest últim, igual que aquell, no presenta cap resposta econòmica d’alçada més enllà de parlar del pressupost en termes indefinits i esperar els diners de la UE, i alhora desvia l’atenció recurrent a temes del mateix perfil que va fer servir Zapatero. L’equivalent de ruptura moral i antropològica que en el seu moment va significar la llei del matrimoni homosexual, ara aquesta missió la desenvolupa la llei per legalitzar l’eutanàsia.
El segon recurs és crear un conflicte ideològic a l’escola, en el cas de Zapatero amb l’assignatura d’educació per a la ciutadania, i en el cas de Sánchez introduint en el currículum el coneixement de la “memòria democràtica espanyola i la lluita pels valors i llibertats democràtiques”, com si això no es pogués desplegar transversalment i de manera no ideològica en assignatures com Història. El que cal és explicar bé la història d’Espanya, igual que en el cas de Zapatero el que calia era explicar bé la Constitució espanyola i no crear assignatures ideològiques.
La tercera característica és trencar el pacte en que es va fonamentar la transició sense vencedors ni vençuts, a força de remoure les culpabilitats passades a base d’una nova llei de la memòria que promet ser particularment conflictiva, perquè va molt més enllà del que va intentar Zapatero. Seran factors sensibles la creació d’una Fiscalia per perseguir delictes amb efectes retroactius i la liquidació de la basílica de la Santa Creu al Valle de los Caídos per convertir-lo en un cementiri sense identificació religiosa, el que comportarà l’expulsió de la congregació benedictina, un element que pot comportar gran càrrega divisiva si a més s’arriba a enderrocar la gran creu que es troba al Valle.
Com es pot veure, totes aquestes qüestions tenen una elevada càrrega emotiva de polaritzar el país quan ja estan fora de qualsevol perspectiva que faciliti el consens i el pacte per treballar contra la crisi.
L’estratègia de Sánchez és molt clara: aprofundir l’enfrontament amb el PP i Vox per ferfermar el bloc que li va permetre arribar al poder i esperar que el temps i els diners d’Europa impedeixin que la crisi econòmica i sanitària se l’endugui per davant.
Loading ...
