Pedro Sánchez ha posat en circulació una nova iniciativa que reforça la impressió que el seu veritable horitzó polític no és tant la durada formal de la legislatura com la preparació del terreny electoral. Fa temps que construeix un marc de confrontació pensat per arribar a les eleccions amb un relat compacte: antitrumpisme cap enfora, antifascisme cap endins i, ara, la pretensió d’elevar l’avortament a la categoria de dret constitucional. No és una peça aïllada, sinó una baula més d’una política orientada a la polarització.
Per què ho fa? La resposta més immediata és electoral. Un dels càlculs socialistes sembla evident: obligar el Partit Popular a retratar-se i convertir el seu previsible vot contrari en un cost polític, especialment davant l’electorat femení. La hipòtesi pot semblar plausible, però la seva eficàcia és discutible. Costa d’imaginar que una part significativa de les votants del PP modifiqui el seu comportament electoral fins al punt d’afavorir Sánchez —encara que sigui per la via de l’abstenció— pel fet que els populars rebutgin convertir l’avortament en un dret constitucional.
Hi ha, però, una raó de fons que el debat polític tendeix a obviar: a Espanya, l’avortament ja gaudeix d’un règim de garanties i facilitats extraordinàriament ampli. No es tracta d’una pràctica arraconada ni sotmesa a obstacles decisius; al contrari, el sistema la protegeix i la facilita fins al punt que el país figura entre els més permissius en aquesta matèria. Hi ha un detall especialment revelador: és pràcticament l’única prestació que, quan el sistema públic no la pot assumir directament, pot ser derivada amb normalitat a clíniques privades a càrrec de l’erari públic. No hi ha cap altra prestació sanitària amb un tracte equivalent.
Aquesta singularitat no és menor. Mostra fins a quin punt el sistema està estructurat a favor de l’avortament, encara més si es té en compte que les condicions prèvies s’han anat rebaixant de manera notable.
les polítiques públiques estan desequilibrades a favor de l’avortament i no de l’acompanyament a la maternitat.
Per exemple, s’ha reduït en gran mesura l’exigència d’una informació completa sobre les possibles conseqüències mèdiques d’aquest procediment, cosa difícilment compatible amb una deontologia rigorosa. Tampoc no es garanteix amb la mateixa intensitat la informació sobre alternatives reals a l’avortament. Si a tot plegat s’hi afegeix la migradesa de les ajudes públiques a les dones embarassades, a les mares i als fills, el balanç és clar: les polítiques públiques estan desequilibrades a favor de l’avortament i no de l’acompanyament a la maternitat.
Per això, la iniciativa de Sánchez no respon a cap situació d’emergència jurídica, sinó a una lògica de mobilització.
tot allò que obliga a escollir bàndol en termes emocionals li resulta rendible.
L’avortament és un dels temes que millor serveixen per reagrupar el bloc propi, donar tensió moral al relat i evitar que l’abstenció penalitzi els resultats del govern. En aquesta mateixa lògica s’inscriuen també l’exageració d’un suposat perill feixista o l’enduriment deliberat de la relació amb els Estats Units i Israel. Tot allò que polaritza li és útil; tot allò que obliga a escollir bàndol en termes emocionals li resulta rendible.
Ara bé, el problema més greu no és aquest ús electoral, sinó el precedent institucional que es pretén establir.
El que es proposa és que un partit al govern elevi a rang constitucional un aspecte que considera —teòricament o pràcticament— en risc quan deixi de governar. Això implica convertir la Constitució en una assegurança ideològica de part i deixar de concebre-la com un espai comú d’acord bàsic per transformar-la en una trinxera preventiva d’un sector polític.
Quan Sánchez intenta instrumentalitzar-la per blindar una opció política concreta, aquest principi queda erosionat.
Això és, precisament, el contrari del que ha donat força i durada a la Constitució espanyola. El seu èxit no prové d’haver estat doctrinalment pura ni d’haver resolt totes les tensions del país, sinó d’haver evitat una constitució de part, és a dir, feta a mida d’un partit o d’un bloc. La Segona República ja va oferir l’exemple d’aquest error. La Constitució de 1978, en canvi, va néixer d’un consens aclaparador, i aquesta és la seva principal fortalesa. Quan Sánchez intenta instrumentalitzar-la per blindar una opció política concreta, aquest principi queda erosionat.
Hi ha, a més, una qüestió encara més delicada: la constitucional.
Pretendre constitucionalitzar l’avortament a través de l’article 43 —que no serveix per modificar el nucli dur dels drets fonamentals— no pot neutralitzar el contingut material de l’article 15, que reconeix el dret a la vida i forma part del nucli essencial dels drets fonamentals (Secció Primera del Capítol II del Títol I). No es tracta d’una diferència tècnica menor: implica eficàcia directa, reserva de llei orgànica, tutela judicial reforçada i un control constitucional estricte.
Si el que es pretén és reconèixer l’avortament com a dret d’una manera que alteri materialment el significat de l’article 15, no ens trobem davant d’una reforma parcial qualsevol, sinó davant d’una operació que exigeix el procediment de l’article 168: dissolució de les Corts, nova aprovació per majoria qualificada i referèndum. És el mecanisme previst per modificar el nucli essencial de la Constitució. El procediment ordinari de l’article 167 és jurídicament insuficient per a una alteració d’aquesta magnitud. Serveix per a reformes importants, sí, però no per reescriure l’equilibri estructural dels drets fonamentals.
Els precedents són clars.
El 1992 es va reformar l’article 13.2 per permetre el sufragi passiu dels ciutadans de la UE a les eleccions municipals; el 2011 es va modificar l’article 135 per introduir el principi d’estabilitat pressupostària; i el 2024 es va canviar l’article 49 per actualitzar el llenguatge i el reconeixement dels drets de les persones amb discapacitat. En tots tres casos es tractava d’aspectes que no afectaven el nucli essencial del sistema de drets fonamentals. Aquí, en canvi, es tocaria una peça estructural.
Per això, si s’intentés fer per la via curta, el resultat seria un frau constitucional formal: no una reforma parcial, sinó una substitució del model constitucional de ponderació per un de prevalença absoluta de l’autodeterminació gestacional. No s’estaria ampliant la Constitució, sinó reescrivint-ne el nucli. I això equivaldria, en la pràctica, a una altra Constitució.
Tanmateix, Sánchez no necessita arribar tan lluny. N’hi ha prou amb l’efecte polític: convertir l’avortament en munició electoral. Tot sigui pel poder. El seu poder.
