La intervenció turca al nord de Síria controlat per les milícies kurdes ha provocat varis centenars de morts i obligat mig milió de civils a desplaçar-se. Malgrat una treva inicialment pactada amb el secretari d’estat nord-americà Mike Pompeo, finalment no han estat els Estats Units sinó Rússia qui sembla haver aconseguit el compromís d’Ankara d’aturar l’ofensiva.
Dimarts s’anuncià un acord bilateral entre Turquia i Rússia pel qual les milícies turques del YPG serien forcades a retirar-se 20 milles de la frontera amb Turquia. Si en una setmana els combatents kurds no es retiren, Rússia i Turquia iniciaran patrulles conjuntes en la zona. Es tracta d’un acord semblant al conclòs amb els Estats Units abans del inici de l’ofensiva.
Política i geo-estratègicament és una victòria de Turquia sobre els Estats Units, però és més encara una victòria de Rússia. Moscou es confirma com l’actor global decisiu en territori sirià, l’únic capaç de fer cedir els rebels islamistes sirians i els seus aliats turcs.
El dilluns, un gran comboi militar nord-americà travessà la frontera amb l’Iraq en retirada del nord de Síria. Un fet d’importants repercussions sobre el terreny que té a més una forta càrrega simbòlica: els Estats Units abandonant l’aliat kurd, que ha estat clau per frenar i fer recular Estat Islàmic.
Per què els russos han aconseguit convèncer els turcs, i els nord-americans han en canvi fracassat? Senzillament, perquè per a Rússia, Síria ocupa una plaça elevada en la llista de interessos nacionals. No sols això, sinó que a més Rússia ha desplegat, des de la seva intervenció a gran escala a finals del 2015, els mitjans necessaris per obtenir-los.
L’objectiu estratègic de Washington a Síria, un cop confirmat el fracàs de la revolució contra el règim de Bashar al-Asad, s’ha limitat a exterminar Estat Islàmic. Tant Obama com Trump atribuïren els mitjans necessaris per aconseguir-ho. I entre aquests recursos, hi figuren els kurds sirians.
Part de l’administració nord-americana hauria volgut aprofitar el compromís contret amb les milícies kurdes del YPG per obligar Assad a negociar la situació del nord de Síria. Però aquesta prioritat no era compartida per tots a Washington.
Pels Estats Units, els kurds sirians han estat des del començament més un mitjà que no pas un fi. A pesar de que la seva causa, guiada per una certa obertura als valors occidentals, genera simpaties arreu d’Europa i Amèrica, els Estats Units mai donaren el pas per a protegir-los davant rivals de talla important, com Turquia.
La decisió nord-americana d’abandonar-los un cop el perill islamista sembla allunyar-se (tot i que caldrà comprovar-ho amb el temps, ja que Erdogan és aliat dels rebels islamistes de la zona), evidencia que és Moscou i no Washington qui regna a Síria. Quelcom que no hauria de sorprendre tenint en compte les inversions massives i els mitjans desplegats per Putin. L’actor amb qui Ankara sent la necessitat de negociar no és doncs Washington sinó Moscou.
De retruc, l’actor que és capaç de protegir els kurds sirians no és Washington, sinó Moscou. Però Putin només ho farà en la mesura en que sigui útil per assegurar el control d’Assad sobre el nord de Síria.
Moscou espera d’altra banda cobrar a Al-Assad per tots els favors fets des del 2015. I el dictador sirià no tindrà altre remei que retornar-li, ja que li deu pràcticament la vida a Putin en sentit literal.
