Ruptura de l’aliança transatlàntica, Europa perjudicada, Rússia rehabilitada i la Xina beneficiada

El discurs del Vicepresident dels Estats Units, JDVance, pronunciat a la darrera edició de la Conferència de Seguretat de Múnic (14/15 de febrer) ha provocat un autèntic terratrèmol a Brussel·les.

La capital comunitària pensa que els grans esdeveniments geopolítics en curs –apropament d’Estats a Rússia i vots conjunts de tots dos a l’ONU contra Ucraïna, exclusió tant d’Ucraïna com d’Europa a les negociacions de pau amb Rússia, final de vuitanta anys d’aliança transatlàntica – constitueixen l’inici d’una època nova i insòlita.

Brussel·les creu que estem davant d’una de les reversions d’aliances més grans de la història. Comprova com ha quedat obsolet l’equilibri que ha permès als Estats Units ostentar durant dècades un lloc privilegiat al món gràcies a l’ordre internacional liberal inventat per ells mateixos. L’ascens de la Xina i l’irredemptisme imperial de Rússia haurien convençut i impulsat a reaccionar el republicanisme nacionalista i populista nord-americà. S’hauria acabat l’era del soft power, tan característic de la UE.

Hauria arribat el moment de debilitar la UE i de satisfer Rússia per separar-la de l’Iran i allunyar-la de la Xina, la reemergència de la qual constitueix la gran obsessió dels Estats Units. Brussel·les està convençuda que les relacions entre els Estats Units i la Xina determinaran el futur del món. Trump pretén ara arrencar Rússia – que considera una potència de segon ordre, però amb grans recursos naturals i moltes armes nuclears – dels braços de la Xina. En qualsevol cas, la Xina és la gran prioritat dels Estats Units.

Brussel·les reconeix que el món s’ha accelerat i que la retòrica del poder dur s’imposa des de Washington i Moscou. El món es reconfigura en contra dels interessos d’Europa i això obliga la UE a repensar els seus equilibris i aliances construïts durant setanta anys de projecte d’integració europea. El discurs de JD Vance ha esdevingut el símbol de la ruptura existencial de l’eix transatlàntic.

Al prestigiós setmanari The Economist es pot llegir aquests dies el següent:

“Europa s’ha de començar a preparar per viure sense l’aliança transatlàntica. El que s’ha viscut la setmana passada a Múnic és el més greu que ha passat a Europa des de la caiguda del mur de Berlín. El vicepresident dels Estats Units, JD Vance, ha ridiculitzat Europa qualificant-la de decadent i antidemocràtica. Ucraïna s’ha vist abandonada a la seva sort, Putin ha estat rehabilitat per Trump, els Estats Units ja no es poden considerar un aliat d’Europa en temps de guerra. Europa necessita reaccionar urgentment o serà víctima del nou desordre mundial. Europa és encara un gegant econòmic i comercial, amb grans reserves de talent i de coneixement. Necessita urgentment utilitzar els seus grans recursos per revigoritzar el creixement econòmic, rearmar-se i ser assertiva. En cas contrari, pot morir”.

El famós discurs de JD Vance a Múnic ha estat molt mal rebut a Brussel·les i ha estat escoltat amb molt interès a Pequín.

Allà també pensen que els Estats Units semblen disposats a fer volar pels aires els ponts de l’aliança transatlàntica i, a més, pensen que tot això ofereix grans oportunitats a la Xina.

Enmig de l’huracà Trump, la Xina manté esteses les seves xarxes d’arrossegament al llogaret global a través de la seva política coneguda col·loquialment com La Nova Ruta de la Seda, caracteritzada per la seva persistent penetració al Sud Global a través de grans inversions en infraestructures i préstecs a llarg termini. Mentre Trump parla d’aranzels, proteccionisme, taxes i conquestes territorials imperials, Pequín parla de garantir el lliure comerç, respectar la sobirania de tots els països i la necessitat de crear un nou món multipolar, just, pacífic i durador.

La Xina està jugant bé les cartes. El discurs del ministre xinès d’assumptes exteriors, Wang Yi, a la Conferència de Múnic, ha estat l’antítesi del pronunciat per JD Vance. Tan oposat que fa pocs anys algú hauria pogut pensar que tots dos mandataris es van confondre i van llegir el discurs de l’altre.

Wang Yi va dir coses com les següents. “La Xina sempre ha vist a Europa un element important al nou món multipolar que està aflorant. Europa i la Xina són socis, no rivals. Aquest any celebrarem el 50è aniversari de les relacions diplomàtiques entre la Xina i la UE. Aprofitem aquesta oportunitat. La Xina està disposada a treballar amb la part europea per aprofundir en la comunicació estratègica i en una cooperació mútuament beneficiosa, i dirigir el món cap a un futur brillant de pau, seguretat, prosperitat i progrés”.

Mentre que els Estats Units estan trencant les seves senyes d’identitat de l’últim segle en matèria de relacions transatlàntiques, la Xina segueix aplicant el full de ruta per arribar a ser la primera potència del món amb plans que tenen horitzons d’acció a curt, mitjà i llarg termini.

La Xina és pacient però constant en el camí traçat per arribar a ser la primera potència mundial.

La Xina està convençuda que acabarà superant en tot els Estats Units en algun moment del pròxim futur, abans de la celebració del 100è aniversari de la Creació de la República Popular de la Xina (2049). La Xina és pacient però constant en el camí traçat per arribar a ser la primera potència mundial. També està convençuda que els Estats Units estan disposats a evitar que això passi. La resposta de la Xina als nervis dels Estats Units davant del seu ascens, segons Wang Yi, és que “ambdues potències han d’evitar la confrontació i treballar juntes fins a assolir un món multipolar, igualitari i ordenat”.

També es va referir en el seu discurs a les grans propostes del líder màxim xinès, el president Xi Jinping, escrites per ell mateix i publicades recentment, en els termes següents: “Les grans propostes del president Xi Jinping es basen en la nostra sincera expectativa d’un món multipolar, un món multipolar que no porti caos, conflicte i confrontació, que no signifiqui la dominació dels grans països i l’assetjament dels forts als febles”.

el diplomàtic xinès va fer diplomàcia exterior, mentre que el polític nord-americà va fer diplomàcia interna

La gran diferència entre els discursos de JD Vance i Wang Yi va quedar manifesta a la trobada diplomàtica de Múnic i va portar una altra peculiaritat: el diplomàtic xinès va fer diplomàcia exterior, mentre que el polític nord-americà va fer diplomàcia interna. Els assistents es preguntaven estupefactes pels passadissos de la Conferència quin sentit tenia llançar un furibund atac públic als seus socis europeus per part dels Estats Units. Per què no fer-ho a porta tancada?

Un reconegut analista xinès va publicar dies més tard el següent en un mitjà no oficialista de Pequín: “El discurs de Vance pot sonar ridícul a moltes orelles, però va posar en relleu la bretxa en les visions del món entre l’administració Trump i Europa, així com la manera com Vance va prioritzar una audiència domèstica sobre els aliats tradicionals. El discurs de Wang Yi va presentar la Xina com a soci d’Europa i disposat a col·laborar amb els Estats Units per construir un ordre mundial just de caràcter multipolar”.

La impressió general a Múnic ha estat que la Xina ja s’ha llançat a ocupar el buit que deixa els Estats Units amb el menyspreu a les relacions transatlàntiques. Mentre Vance es va dedicar a criticar la UE, la Xina la festejava.

Keith Kellogg, enviat especial de Trump en el conflicte entre Rússia i Ucraïna, va advertir a Europa que no s’havia de ficar en les negociacions entre Moscou i Washington, mentre que Wang Yi assegurava a Kaja Kallas, la nova responsable de política exterior i de seguretat de la UE, que “La Xina recolza tots els esforços conduents a la pau i dona suport a l’important paper d’Europa en el procés de converses de pau”.

La Xina sembla haver entès molt bé el significat de la segona presidència de Trump. El 8 de gener passat, quan el magnat encara no era formalment president, el mitjà xinès oficialista Global Times publicava un article d’opinió que avui sembla una profecia. El seu primer paràgraf diu així:

“La nova administració de Donald Trump serà una repetició de la seva primera presidència, però amb més intensitat. L’administració entrant als EUA possiblement significarà la fi del multilateralisme nord-americà posterior al 1945; un creixent abisme es pot obrir entre Europa i els EUA; la fi de la guerra d’Ucraïna s’aconseguirà aviat, Trump i Putin s’entendran; Trump desencadenarà una guerra comercial amb la Xina, però no una guerra aferrissada, que fracassarà en els seus objectius i també crearà una pressió més gran sobre tots els aliats dels EUA, tant europeus com de l’Àsia Oriental, perquè paguin la seva defensa. La nova administració de Donald Trump marcarà un canvi de paradigma a una escala molt més gran i de conseqüències molt més grans que altres canvis anteriors coneguts. Marcarà un important gir a la dreta a la política dels EUA. Tot això suposarà una retirada a gran escala del paper global dels Estats Units al món”.