El presentat com a documental pel canal de televisió especialitzat a fer de la intimitat de les persones un acte indecent, Telecinco, era en realitat una llarga entrevista a Rocío Carrasco que no tenia res del gènere documental, i que consistia a posar la televisió al servei de la denúncia que aquesta persona volia fer al seu exmarit, Antonio David Flores, acusant-lo de maltractament psicològic i d’haver allunyat els seus fills d’ella. El programa va ser un èxit des del punt de vista mediàtic perquè va assolir un 30% de l’audiència.
Fins aquí res que no estigués en l’àmbit normal del que fa Telecinco. El que és greu, però, és que han convertit el plató de televisió en una instància que jutja i desqualifica la justícia. Perquè l’únic fet objectiu evident és que totes les demandes que ha efectuat Rocío Carrasco fins ara contra el seu exmarit han estat refusades per jutjats diferents, fins a arribar al mateix Tribunal Suprem. La forma com es presenta la qüestió, com l’agressió d’un home cap a una dona i, per tant, en el marc de la violència de gènere, dóna peu a que Telecinco mostri la justícia espanyola com a heteropatriarcal, tal com explícitament ho formulava una de les seves presentadores, Ana Pardo.
Aquest qüestionament de la justícia, que no respon a la realitat perquè la majoria de jutges, el 54% són dones, va ser multiplicat per la intervenció política que tot seguit es va produir. La més important va ser la de la ministra Irene Montero que, primer i sobre la marxa, ja es va pronunciar a través de la xarxa amb els hashtag #RocioYoSiTeCreo, per a més tard ser entrevistada pel canal, manifestant el seu refús per les sentències, i atorgant la raó a Rocío Carrasco. Amb menys aparatositat, però, també s’han fet presents en la mateixa línia, Adriana Lastra, portaveu al Congrés del PSOE, Rocío Monasterio, portaveu de Vox a l’assemblea de Madrid, i l’ara presentada com a número dos de Gabilondo a Madrid, Hanna Jallou, secretària d’estat de migracions, i que el PSOE presenta sense cap mena de pudor com la Kamala Harris (vicepresidenta dels EUA amb Joe Biden) de Gabilondo.
Un país en el qual la televisió especialitzada en la pornografia de la intimitat intervé d’una manera tan frontal contra la justícia, i dóna lloc a intervencions polítiques tan reiterades, demostra una degradació extraordinària.
El cas de Rocío Carrasco és una història que fa molts anys que dura i que amb totes les providències anteriors, per exemple l’última de 2018 a l’Audiència Provincial de Madrid i posteriorment al Tribunal Suprem, mai va merèixer la més mínima atenció d’aquestes mateixes polítiques que ara en fan bandera. És clar que era difícil perquè les instàncies judicials tancaven cada vegada l’afer judicial sense recollir les acusacions de la presumpta agredida. No es pot descartar que hi hagi hagut error judicial, però el que és impresentable és que això es doni per descomptat ara perquè una televisió aixeca aquesta bandera, perquè li dóna rèdits d’audiència, i una sèrie de polítiques perquè és un home l’acusat.
És impossible que pugui funcionar amb normalitat un sistema democràtic en aquestes condicions on tota la política es fonamenta en allò que ja criticava Aristòtil de la demagògia. Si no hi ha fets probatoris nous, que una televisió divulgui emotivament els arguments descartats per la justícia, no canvia res, i els polítics haurien de saber-ho i actuar amb responsabilitat.
Loading ...
