La covid està tornant a situar en un escenari ben difícil els Centres d’Assistència Primària de la sanitat catalana, que una vegada més es troben al punt del col·lapse en un cercle viciós que el nostre govern és incapaç de trencar. Quantes vegades es repetirà aquesta situació? Què hem aprés del passat?
Certament, la vacunació està evitant de moment la pressió sobre els hospitals i les UCI, perquè els casos que es donen no són en la seva majoria greus. Però atenció, hi ha un efecte colateral que sí que és greu, i molt. Es tracta del creixement de les llistes d’espera per ser operat i per ser visitat per l’especialista. I aquí hi ha en joc la salut i la vida de molta gent, i és conseqüència de concentrar l’atenció en la covid, situant en un segon pla totes les altres patologies.
Els resultats estan a la vista. A Espanya es triga 4 mesos de mitjana per poder ser operat i 2 mesos i mig per veure l’especialista. A Catalunya, ja ens estem acostumant a les xifres negatives. El retard és de 152 dies per a una operació, i 121 per a una consulta. El govern de Catalunya ens ha d’explicar la raó de tanta diferència i quines mesures extraordinàries pensa adoptar per capgirar aquesta situació i d’una vegada per totes situar-nos en millor posició que la mitjana espanyola.
Si som la segona comunitat autònoma pel PIB que aporta a l’Estat i la quarta en renda per càpita, és evident que les nostres posicions en les prestacions de serveis i resultats han de situar-se també entre la primera i quarta posició. I això no passa en quasi cap àmbit, sempre estem de la meitat cap avall mesurant aspectes de la sanitat, nombre de contagis o resultats de rendiment escolar, per citar tres aspectes ben importants.
Però no es tracta només d’espera en allò que és necessari, és que hi ha altres mesures que a Catalunya es defugen completament i son necessàries. És el cas de les cures pal·liatives, que és l’instrument més poderós per a que els malalts de tot tipus i condició evitin o pal·liïn el sofriment. És la disponibilitat d’un sistema de cures pal·liatives que pugui acollir el 100% de la població. Ara mateix, el nou pressupost de Madrid incorpora 5 milions d’euros a aquest objectiu i el de Catalunya cap. A Catalunya estem contents només amb l’eutanàsia. La norma del govern és: pateix o que et matin. No hi ha dret, perquè la gent tingui una opció legítima ha de poder escollir entre l’eutanàsia o l’atenció mèdica que permet alleugerir el sofriment, i això no és fa, malgrat que com en el cas del càncer es multipliquen els retards i, per tant, les complicacions futures.
Aquesta malaltia, una de les més greus i cròniques, necessita una bona atenció que comença per la detecció més ràpida possible. Doncs bé, segons l’informe la Salut a Barcelona de l’Ajuntament, el 2020 les deteccions de càncer van reduir-se un 22% i les de les altres malalties cròniques un 36%. Aquest infradiagnòstic és un indicador avançat dels problemes que tindrem a curt i mitjà termini. Agreujament d’aquestes malalties i més morts.
En les persones de més de 65 anys el descens de les malalties cròniques diagnosticades va ser del 39%, d’hipertensos del 34,1%, de diabetis del 33,8%, i les cardiopaties isquèmiques del 29,3%.
Estem acumulant, entre llistes d’espera i retard en els diagnòstics, una bola de neu que ens esclatarà als dits si no es fa res per reduir-la. El resultat de tot plegat, malgrat que no és l’única causa, és un creixement extraordinari de la contractació d’assegurances privades de salut, perquè és una de les maneres d’evitar tantes esperes i tants retards en el diagnòstic. A Catalunya quasi 1 de cada 3 persones (32.82%) ja tenen una assegurança privada de salut. El 2011 no arribaven al 27%. És un nou cost que s’afegeix als múltiples costos que es van carregant sobre les classes mitjanes. I gràcies encara que aquest fet, els que amb menys o més dificultats s’ho poden pagar, alleugereix la pressió sobre la sanitat pública, perquè si no fos per aquesta tercera part que es busca la vida pagant-s’ho, la pressió sobre el sistema de salut català l’hauria fet ja saltar a trossos.
A veure si d’una vegada per totes el govern i una bona part de la societat catalana s’assabenta de la realitat que vivim i com anem avançant en pas decidit cap a situacions de desastre.
Loading ...
