“L’Iran no es retirarà del acord nuclear”, ha afirmat el ministre d’afers exteriors iranià, Javad Zarif. No obstant, la república islàmica va anunciar ahir dimecres que no se sentia ja compromesa a respectar les restriccions d’emmagatzematge d’urani enriquit i aigua pesada que formen part del pacte.
Segons Teheran, la decisió és conforme al Tractat de Viena que regeix la iniciativa multilateral per impedir l’accés de l’Iran a la bomba atòmica. No obstant, suposa també un gest clar de que el país està repensant-se si val la pena seguir complint un acord del qual el principal signatari, els Estats Units, ja no forma part des de fa un any.
En efecte, estimant que el tractat no oferia garanties suficients per als Estats Units i els seus aliats a la regió (principalment Israel però també les monarquies del Golf), el president Donald Trump decidí el 8 de maig del 2018 reimposar sancions econòmiques a l’Iran.
Aquestes mesures ofeguen l’economia iraniana ja que li impedeixen exportar el seu petroli, tradicionalment la principal font d’ingressos del país. Trump ha imposat aquesta mateixa setmana altres sancions sobre productes clau per a l’economia, com l’acer o l’alumini.
Tot i que l’Iran no ha fet encara un pas enrere com els Estats Units, n’ha fet ja mig i espera la resposta dels socis europeus que també signaren l’acord nuclear al 2015.
Què espera Teheran d’Europa? Segons l’experta Ellie Geranmayeh, la república islàmica vol pressionar Europa perquè aprovi mesures o trobi formules per alleujar la càrrega de les sancions nord-americanes. El president iranià Hassan Rouhani ha afirmat que si dintre de 60 dies no hi ha hagut cap resposta des de les capitals europees, l’Iran podria desdir-se d’altres compromisos, com el de no produir més urani enriquit.
L’Iran també podria amenaçar amb deixar via lliure a milions de immigrants afgans que reté sobre el seu territori, i que podrien posar rumb a Europa, segons Le Figaro.
Per la seva banda, els socis europeus del acord nuclear (Alemanya, França, Regne Unit i la pròpia Unió Europea) han advertit que el tractat exigeix compromisos de totes parts, i que si l’Iran no els respecta, hi haurà conseqüències i les sancions podrien tornar sobre la taula.
De totes formes, segons Foreign Policy, Europa té poc marge de maniobra: està clar que no pot obligar a les empreses europees a fer negocis amb l’Iran, cosa que sembla que Teheran esperi per tal de redreçar la catastròfica situació econòmica. Les mesures dels socis europeus per contribuir a l’economia iraniana evitant l’embargo nord-americà han tingut escàs efecte.
A pesar de tot el que es digui sobre la pèrdua de poder de Washington, la seva influència segueix sent molt més decisiva que la de la Unió Europea i les seves principals capitals.
Ara per ara, però, la gran preocupació dels experts és saber què farà l’Iran passat el termini auto-imposat de 60 dies.
Davant els Estats Units, ni Europa ni la Xina (l’altre signatari del acord i proper a Teheran) s’estan demostrant capaços d’assegurar un mínim nivell econòmic per a l’Iran. Així, als moderats del règim iranià se’ls estan acabant els arguments per a seguir formant part del acord nuclear. A mesura que la fi del termini s’acosti, els radicals podrien guanyar terreny a Teheran i seguir l’estratègia del “com pitjor, millor”: retirar-se del tot del acord. El que podria venir després és el que realment preocupa.
