Una bona part dels mitjans de comunicació del nostre país no han pogut evitar la temptació de donar els resultats de les eleccions europees no en termes literals i fidedignes, sinó amb una interpretació nacional i, en més d’una ocasió, políticament interessada.
Converses li ofereix els resultats que han assolit els diversos grups en concurrència des de la lectura de la finalitat d’aquestes eleccions: la composició dels diversos grups del Parlament Europeu.
És evident que el votant de cada país no té massa en compte el destí final del seu vot, però si volem que Europa es configuri en una realitat política és necessari que el ciutadà estigui informat del destí real del seu vot i que els mitjans de comunicació hi contribueixin, en comptes de presentar els resultats en clau local. La construcció europea exigeix un horitzó de la mateixa naturalesa.
Les eleccions les ha guanyat, com és conegut, el Partit Popular Europeu, format per partits democratacristians i altres que es mouen en aquest àmbit més o menys. Ha assolit 179 escons i n’ha perdut 42. Els partits que configuren aquest grup estan presents a tota Europa amb l’excepció d’Estònia i el Regne Unit, i ha guanyat a 15 països de la Unió. El grup més important d’aquesta família política és el CDU-CSU alemany, que aporta 29 escons, seguit del polonès amb 17, el romanès amb 14, l’hongarès amb 13 i l’espanyol amb 12 (el Partit Popular). Ha estat la primera força a Alemanya, Àustria, Bèlgica (empatada amb els liberals), Bulgària, Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Finlàndia (empatada amb els liberals), Grècia, Hongria, Irlanda, Letònia (empatada amb els socialdemòcrates), Lituània, Luxemburg (empatat també amb els socialdemòcrates), Xipre (amb un triple empat amb social demòcrates i l’esquerra), Romania i Suècia. Aquest últim cas és un dels que es presta a confusió perquè, si bé el primer partit amb vots és el socialista, el primer grup format per dos partits és el que correspon als populars europeus.
La segona força és el Partit Socialista amb 150 escons i amb una pèrdua de 41 escons. En termes relatius la seva caiguda és sensiblement més gran que la dels populars. Estan presents a tots els països, excepte a Irlanda i Txèquia. La primera força que alimenta aquest grup és l’espanyola amb 20 diputats, seguida de la italiana amb 19, l’Alemanya amb 16, el Regne Unit amb 12 (que desapareixerien amb el Brexit), i portuguesos i romanesos amb 10 cadascun. Ja es veu que el pes del sud, Portugal, Espanya i Itàlia, especialment els dos primers, perquè també són partits de govern, és determinant perquè aporten 49 diputats dels 107. Per pes de la població, però també pels resultats, la socialdemocràcia ha deixat de ser centreeuropea i nòrdica per desplaçar-se al Mediterrani. Ha estat la primera força a Espanya i Portugal, a Holanda, a Luxemburg (amb empat amb els populars), a Xipre (amb el triple empat ja apuntat). I també amb empat a Letònia. Com es pot veure, el seu pes és realment reduït si bé la seva presència és pràcticament generalitzada.
ALDE, el grup liberal, ha sigut el que ha assolit uns millors resultats en termes de creixement, ja que ha crescut amb 40 i ara se situa en 107 a la Cambra d’Estrasburg. Està present arreu amb l’excepció de Xipre, Itàlia, Letònia, Malta i Portugal, i ha guanyat les eleccions amb nombre d’escons a Bèlgica (junt amb els socialistes), a Dinamarca, a Estònia, a Finlàndia (junt amb els populars), i a Txèquia. Les principals aportacions al grup li venen del Regne Unit amb 16 escons, per tant el Brexit li produirà una mossegada important. Però el gran feu del liberalisme en aquestes eleccions és la França de Macron amb 21 escons. A partir d’aquí ja no hi ha aportacions de 2 dígits, i el primer grup que apareix amb importància és l’espanyol Ciutadans, amb 8 escons, i el romanès amb 7.
Els verds són la quarta força en nombre absolut d’escons i també un dels clars guanyadors perquè els ha vist incrementar en 20 nous diputats. No estan presents a tota Europa perquè no tenen representació a Bulgària, Xipre, Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Grècia, Hongria, Itàlia, Letònia, Malta, Polònia, Txèquia i Romania. El seu buc insígnia es troba a Alemanya amb 22 escons. I les altres grans potències verdes són França amb 12, i el Regne Unit amb 11. Ja es veu doncs que aquests tres països agrupen més de la meitat del vot verd i que, per tant, la seva presència en els altres és modesta.
Tres grups més apleguen formacions euroescèptiques o de les denominades populistes, el que ja assenyala l’heterogeneïtat d’aquests qualificatius. Tots tres tenen un pes semblant. L’EFD, Europa Llibertat i Democràcia Directa amb 56 escons, que té com a pes fort el Regne Unit, amb el partit del Brexit, amb 29 escons i Itàlia amb 14; i ja es pot veure amb aquests dos components la seva dispersió ideològica. El Brexit comportarà la seva reducció i possiblement una desestructuració o desaparició del grup. L’ENF, Grup Europa de les Nacions i de les Llibertats, és el que agrupa al reagrupament nacional de França i La Lliga de Salvini a Itàlia. Ells dos aporten 50 dels 58 escons. La resta es nodreix de petites aportacions de l’extremadreta austríaca, belga i txeca. És, per tant i de fet, un grup que bascula sobre l’eix francoitalià. Per últim l’ECR, el Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus que, dels 3 que formen part d’aquesta galàxia, és el que té més presència amb diversitat de països, si bé la seva plaça forta és el partit governamental polonès, el PIS, amb 22 dels 58 escons, havent-ne perdut 12 en relació a l’anterior consistori. També tenen presència a Holanda amb 5, a Itàlia amb 5 més, al Regne Unit amb 4, el que abans era el potent grup conservador britànic, entre d’altres.
L’últim grup amb dimensió a la cambra és el confederal de la Izquierda Unitaria del que forma part Podemos, Síriza i el partit de Mélenchon de França, com a principals exponents, amb 38 escons i havent-ne perdut 14.
Aquesta és la radiografia de l’actual Parlament Europeu que pot variar en part perquè hi ha 29 nous diputats que encara no han escollit grup, si és que ho fan (entre ells els 3 de Vox), que poden modificar les xifres, però no la importància ni l’ordre de magnitud dels grups tal i com està assenyalat.
Finalment, apuntar quins han sigut els partits de més èxit en aquestes eleccions i en el context de comparació europea. En primer lloc i clarament el partit d’Orbán a Hongria, que ha assolit 13 dels 21 escons en disputa. És un resultat extraordinari per la dimensió de la seva victòria. En segon lloc el Partit Popular austríac, del recentment censurat pel parlament exprimer ministre Kurz, amb 7 dels 15 escons, el PIS de Kaczyński a Polònia amb 21 de 51 comptant a més que s’enfrontava amb una coalició de 5 partits de la que formaven part el representant del grup popular europeu i dels lliberals.
Els resultats per països i per grups del Parlament Europeu es poden trobar aquí.
