Les eleccions a Andorra s’han dut a terme aquest diumenge passat en clima de concòrdia propi de l’estat de les valls pirinenques, i amb una participació que s’ha incrementat pràcticament tres punts en relació a les passades eleccions, assolint més del 68% de participació.
El guanyador ha estat Demòcrates per Andorra, el partit que venia governant, ara encapçalat per l’advocat Xavier Espot, succeint així Toni Martí. Aquesta victòria, però, no li garanteix del tot el govern donat que hi ha cinc grups representats i es pot produir un empat en escons entre dos blocs, el format per Demòcrates per Andorra i els dos consellers d’elecció territorial de Ciutadans Compromesos de La Massana, que sumen 14 escons. L’altra meitat està formada pel Partit social demòcrata i els liberals que han compartit candidatura en alguns casos, i la Tercera Via, aquests tres grups plegats sumen els altres 14 escons.
Com poden ser els pactes? El debat central de la campanya, el tema de fons, ha estat el de les relacions que Andorra ha de mantenir amb la Unió Europea, un procés de negociació que l’actual govern ha començat però que no està tancat. Una derivada clau d’aquest acord és l’impacte que pot tenir sobre el sistema fiscal andorrà, caracteritzat per la seva baixa pressió sobre les prestacions laborals i sobre el dret de circulació de persones. Cal recordar que a Andorra hi viuen 76.536 persones, de les quals tan sols 37.247 tenen nacionalitat andorrana; hi ha, per tant, més residents que nacionals de ple dret. Molts andorrans temen que la normativa comunitària acabi empenyent, en el sentit de facilitar més la nacionalització que ara està molt restringida.
Però tot i ser complexa aquesta qüestió europea, no és la que podria provocar la gran crisi d’estat del petit principat. El tema és un altre. Es tracta de l’avortament, que està prohibit en la constitució de 1993 i que els socialdemòcrates, socialistes que no han assolit representació, i possiblement els sectors liberals en part, voldrien modificar per a legalitzar-lo. En definitiva, les llistes d’esquerra, que no són malgrat tot majoritàries, estan a favor. Quin és el problema? L’estat andorrà presenta la singularitat fruit del pacte històric d’un doble cap d’estat. El president de la república francesa per una banda, i el bisbe d’Urgell, avui arquebisbe, per una altra. Aquesta solució històrica es va produir entre altres raons perquè els andorrans temien un copríncep que recaigués en el president de l’estat espanyol, perquè aleshores veien que la política andorrana podia quedar supeditada als interessos dels dos grans estats. En aquest sentit, el bisbe d’Urgell és un poderós contrapunt ja que no té cap mena de vinculació ni interès estatal en la seva persona, però sí té interessos d’altra mena, i un dels pocs que té guarda relació en un principi inamovible de l’Església que és l’oposició a l’avortament. Si el govern andorrà que al final resultés fruit del pacte, volgués dur a terme una reforma per a legalitzar-lo, això comportaria gairebé amb tota certesa que el bisbe d’Urgell renunciés a ser copríncep, i no només com una qüestió personal, sinó pel que fa referència a la representació institucional del bisbat. Si això succeís Andorra es precipitaria a una crisi d’incertes conseqüències pel que fa a la seva viabilitat com a estat realment independent i no com a simple apèndix, ben petit per cert, de l’estat francès i espanyol.
