Israel ha desplegat una activitat militar inaudita des de fa dècades en resposta als massius atacs terroristes de Hamàs que va patir farà just un any, el 7 d’octubre del 2023.
Després d’ocupar de nou la Franja de Gaza amb l’objectiu exprés d’exterminar Hamàs, i on les operacions continuen, Israel ha desplegat una intensa activitat contra el seu altre flanc, situat al nord: el grup xiïta libanès Hizbul·là, recolzat pel principal enemic estatal d’Israel, la República Islàmica de l’Iran.
La tensió sembla al límit després que Israel ha bombardejat i matat el líder de Hizbul·là, Hassan Nasrallah, al sud de Beirut, la matinada del dissabte 28 de setembre.
Ja a l’abril es visqueren uns dies de tensió màxima després que Israel bombardegés el consolat iranià a Damasc a la veïna Síria, produint diversos morts entre la guàrdia revolucionària. Teheran jurà venjança i desencadenà el seu primer atac contra Israel des de territori propi.
Més enllà del seu simbolisme, que representava el punt més proper a la guerra oberta al que els dos països arxienemics havien arribat mai, l’atac fou en bona part neutralitzat per Israel i els seus aliats occidentals, Estats Units, Gran Bretanya i França.
Alguns analistes apuntaren, però que la resposta iraniana denotava en certa manera impotència i por a l’escalada. De fet, a l’Assemblea General anual de les Nacions Unides a Nova York, el nou president iranià Masoud Pezeshkian es tornà a mostrar prudent i fins a cert punt conciliador.
Aquesta moderació iraniana tranquil·litza els països àrabs, que assisteixen no obstant resignats a les maniobres militars d’Israel sense haver aconseguit millorar la situació dels civils a Gaza.
Segons Emile Hokayem, directora de seguretat regional a l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics de Londres, els líders àrabs consideren encara avui que la responsabilitat de contenir la guerra recau sobre Occident, i sobre Washington en particular.
Tant a Aràbia Saudita com als Emirats Àrabs Units, la prioritat és l’agenda econòmica interna i el seu comerç internacional. En bona part, els països àrabs es desentenen d’Israel i de les seves guerres, tot i mantenir oficialment el suport als habitants de Gaza.
Una posició que sembla aplicar-se ara també envers el Líban, cada cop més a prop d’un estat fallit a pesar d’haver rebut des de la guerra del 2006 totes les atencions (i milions) possibles tant d’Occident com del món àrab. El seu disfuncionament intern ha empitjorat sense parar, mentre que l’estat ha deixat que Hizbul·là anés estenent els seus tentacles i fent pujar les tensions amb Israel.
En un altre context històric seria esperable que Occident prengués la iniciativa de la pau a l’Orient Mitjà.
Però a pesar de les promeses d’assistència al Líban, no sembla que cap capital, ni a Europa ni als Estats Units, cregui realment poder posar fi a l’escalada de tensions. La capacitat occidental d’intervenció en la regió sembla esgotada.
Però és que a més a més, malgrat la frenètica activitat militar d’Israel, també l’Iran i els països àrabs semblen més preocupats pels seus afers interns respectius i resignats al fet que Israel continuï les seves operacions.
PARTICIPA EN LA I CONFERÈNCIA CÍVICA D’ACCIÓ POLÍTICA. INFORMACIÓ I INSCRIPCIÓ
Malgrat la frenètica activitat militar d'Israel, també l'Iran i els països àrabs semblen més preocupats pels seus afers interns Share on X
Loading ...
