NOTA PRÈVIA
Fa uns dies vaig trametre a Josep Miró una còpia del darrer treball que he publicat sobre la història de la Borsa de Barcelona. Pocs dies després em va respondre dient-me que, si em semblava bé, aquest treball podria publicar-se per parts a través de CONVERSES. Vaig agrair-li l’oferiment, advertint-lo, tanmateix, que es tracta d’un treball especialitzat que forma part d’una obra, que pretén ser completa, sobre la història de la Borsa de Barcelona.
Quan vaig començar aquestes publicacions, ara fa quatre anys, ho vaig fer amb la finalitat de què es disposés d’una història del mercat de capitals català, doncs, llevat un interessant treball de J. Fontana i V. Villacampa (La vella Borsa de Barcelona), no es disposava d’un estudi complet sobre el particular i tampoc, de manera rellevant a efectes analítics, d’una sèrie històrica dels corresponents índexs de cotització. Per remarcar les vicissituds borsàries en cada context històric, em va semblar adient (encara que potser una mica estrafolari) emprar com a mètode operatiu el referent “La borsa i la vida”, la qual cosa implicava, després d’exposar com punt principal l’evolució i característiques de cada cicle borsari, afegir el corresponent rerefons polític, econòmic i cultural.
D’acord amb aquest criteri, i en aquest cas de manera excepcional, el treball que difondrà CONVERSES correspon a l’última part del capítol primer del tercer volum (que sortirà aviat) d’aquests estudis sobre la Borsa de Barcelona i que fa referència al rerefons cultural del primer cicle borsari del franquisme (1940-1950).
Barcelona, juliol 2024
Joan Hortalà i Arau
En reobrir-se els mercats el mes de març de 1940, comença a la Borsa de Barcelona un cicle de durada mitjana. És el primer cicle borsari del franquisme amb tot el que suposa el nou aparell polític institucional, la reconstrucció de tot el destruït, d’una societat dividida i subjecta a repressió, un país sense estalvi i, en fi, d’una economia destrossada amb alts i generalitzats nivells de pobresa. I, per si no fos prou, el començament de la Segona Guerra Mundial.
Precisament, el final del conflicte bèl·lic fixa el punt de separació entre les dues etapes que van caracteritzar aquest cicle borsari.
La primera part, a banda de la relativament alta contractació de les primeres sessions, deguda als mateixos ajustos derivats de la Guerra Civil, va oferir un panorama mortasí condicionat per la decisió del govern d’excloure de la negociació els valors ferroviaris en pro de la nacionalització del servei. Tampoc no va afavorir al mercat, més aviat al contrari, una legislació que, alhora que gravava els beneficis extraordinaris per guanys obtinguts de la guerra europea, limitava sensiblement la quantia dels dividends, especialment els de les entitats bancàries.
La segona etapa registra una activitat més gran tant per la incipient política empresarial d’ampliació de capitals com i principalment per l’“estirada” immobiliària (el primer “boom” borsari del franquisme). I això malgrat els recels que va suposar la nacionalització de la Companyia Telefònica Nacional. Amb tot, la Borsa es va animar. A Madrid, de la mà de la contractació justament de les accions de companyies immobiliàries; a Barcelona, per la pròpia dels títols industrials i bancaris; i a Bilbao, en fi, per l’empenta dels valors naviliers.
Ara bé, el que és rellevant d’aquest primer cicle borsari és el paper destacat del negoci del Deute Públic.
Aquest va ser un mercat especialment protegit pels poders públics amb l’objectiu d’aconseguir finançament per a les inversions considerades d’interès nacional. El bàndol revoltat va finançar principalment la despesa de guerra amb bestretes del “seu” Banc d’Espanya. Però acabada la guerra i elaborat el primer pressupost del Nou Estat, el recurs del deute esdevenir la font substantiva de finançament.
De fet, el Deute Públic va ser el “bàlsam financer” de l’Estat per atendre una despesa governamental dirigida bàsicament a l’obra pública, incloent-hi habitatge, i a la reindustrialització. I això amb la particularitat que les emissions de deute no responien, com prescriu l’ortodòxia hisendística, a posar remei al dèficit pressupostari, sinó que tenia en si mateixa caràcter directe i finalista en ser emesa fins i tot més enllà dels pressupostos extraordinaris per organismes autònoms i empreses públiques. La seva col·locació estava protegida i en bona part assegurada.
D’una banda, l’estalvi estava acomodat en l’adquisició de títols de deute ja que el dividend, si bé no sempre superior a l’interès bancari, es veia recompensat per una política d’avantatges fiscals importants.
D’altra banda, ja que les emissions qualificades d’“interès nacional” les subscrivia, amb recomanació de compliment obligat, el sistema bancari que amb tot podia emprar el mecanisme de pignoració davant del Banc d’Espanya. La banca també va poder contribuir al finançament empresarial encara que no a llarg termini, motiu pel qual quedava palès que a l’Espanya postbèl·lica el procés reindustrialitzador a càrrec del sector privat es va finançar amb “lletres a noranta dies”.
Òbviament, aquest cercle viciós (emissió-subscripció-pignoració) va augmentar la base monetària de manera espectacular, multiplicant-se així els diners bancaris i alimentant una greu inflació (en determinats anys es va disparar fins al 30%).
El Deute Públic, doncs, va protagonitzar el mercat borsari. En termes quantitatius, els primers anys del franquisme el seu volum arribaria a assolir el 80% del total de la contractació. Va ser així com en aquest primer cicle borsari el mercat d’accions descrivís una trajectòria fluctuant que amb un índex 100 (Base 31-12-1939) i aconseguint un màxim de 228,60 acabaria en 148,37. En canvi, l’Índex de Renda Fixa Pública es va moure en trajectòria ascendent que, amb un Índex Inicial 100 (Base 01.03.1940), acabaria el cicle en 232,84.
En reobrir-se els mercats el mes de març de 1940, comença a la Borsa de Barcelona un cicle de durada mitjana. És el primer cicle borsari del franquisme Share on X
