Al costat dels esdeveniments i característiques de tipus polític i econòmic esdevingudes en el transcurs del primer cicle borsari del franquisme, les relatives al món cultural es contraposen amb les de la culminació de l’època de gran creativitat que fou l’Edat de Plata. Amb el franquisme la cultura entra en un terreny relliscós, però en cap cas erm (“La vegetación del páramo”, segons Julián Marías). Es va centrar, d’una banda, en la reordenació de l’ensenyament i, de l’altra, en les manifestacions pròpies de les lletres, les arts i la ciència.
Naturalment, la política educativa va anar a càrrec del Ministeri d’Educació Nacional.
Inicialment, el gener del 1938, va ocupar la cartera Pedro Sainz Rodríguez mantenint-se al càrrec fins a l’abril del 1939. Interinament, li va succeir el titular de Justícia, Tomás Domínguez Arévalo, fins a l’agost d’aquest any del 1939, accedint llavors al ministeri José Ibáñez Martín. Va exercir un mandat relativament llarg, des d’aquesta data fins al juliol de 1951, amb nombrosos i importants exercicis, començant amb tasques de perfeccionament de l’ensenyament tècnic i professional, campanyes d’alfabetització, càtedres rurals, creació de centres escolars, vulgarització científica, etc. si bé els èxits van ser escassos perquè Espanya només dedicava a fins educatius una mica més del 3 % de la seva Renda Nacional.
El sistema educatiu, que si bé va mantenir els anteriors graus d’ensenyament (primari, mitjà i superior), es va ordenar amb una legislació d’orientació ideològica evident.
Ensenyament primari
A primària, la Llei de 17 de juliol de 1945, que prescriu l’obligatorietat fins als catorze anys, la gratuïtat, la separació de sexes i l’ús de la llengua castellana a tot el territori nacional. Els resultats van ser progressivament apreciables. L’analfabetisme va passar del 23,1% de la població total el 1940 al 17,3 deu anys més tard.
Ensenyament mitjà
L’ensenyament mitjà va estar regulat per la Llei de reforma de 20 de setembre de 1938. Al costat dels ensenyaments laboral i professional es va instituir, com a peça fonamental del sistema docent, el Batxillerat clàssic. Per cursar-ho, es podia optar per l’ensenyament col·legiat a centres particulars o de l’Església, per l’ensenyament lliure o per l’ensenyament oficial als instituts d’ensenyament mitjà.
Ensenyament superior
Per la seva banda, l’ensenyament superior es va regular per la Llei de 29 de juliol de 1943 d’ordenació de la Universitat Espanyola. Assenyalava la llei que “la Universitat… acomodarà els seus ensenyaments als del dogma i de la moral catòlica… i, en harmonia amb els ideals de l’Estat Nacionalsindicalista, ajustarà els seus ensenyaments i tasques educatives als punts programàtics del Moviment.”.
En aquest marc, es dicta explícitament el final de la llibertat de càtedra, alhora que l’ensenyament deixa de ser laic. Els centres universitaris experimenten, doncs, profundes transformacions tant en el seu aspecte estructural com en el material.
L’increment de l’alumnat creixerà importantment, passant dels 37.286 estudiants el 1940-1941 a més de 53.000 al començament de la dècada següent. Operen dotze districtes universitaris d’acord amb les universitats que històricament es van constituir fins ara: Salamanca, 1218; Complutense (Alcalá-Madrid), 1293; Valladolid, 1295; Barcelona, 1450; Saragossa, 1474; Santiago de Compostel·la, 1495; València, 1500, Sevilla, 1505; Granada, 1531; Oviedo, 1608; La Laguna, 1792 i Murcia, 1915.
Els estudis que podien cursar-se eren els de Medicina, Dret, Ciències, Filosofia i Lletres i Farmàcia (més endavant i només per a alguns districtes s’hi afegirien Veterinària i Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials).
A aquestes universitats oficials se sumaven dues privades a càrrec de la Companyia de Jesús, la de Deusto, fundada el 1886, i la Pontificia de Comillas, el 1892.
Paral·lelament, operen les Escoles Tècniques Superiors d’Enginyeria (Mines,1777; Camins, Canals i Ports, 1802; Agrònoms,1855; Montes, 1846 i Industrials, 1851) i d’Arquitectura (Madrid, 1845 i Barcelona, 1875). També, des del 1858, Escoles de Comerç (Peritatge) i d’Alts Estudis Mercantils (Professorat i Intendència).
El gruix dels alumnes el registraven els estudis de Medicina i Dret, amb més d’un 60% del total. Amb tot, el nombre d’estudiants no arribava al 2 % de la població total i el nombre de dones, a excepció de les escoles tècniques que amb prou feines n’hi va haver alguna, no arribava al 10 % durant tota aquesta època.
El règim va incloure a tots els plans d’estudis universitaris l’assignatura obligatòria de “Religió”, amb la pretensió d’oferir una fonamentació doctrinal, catòlica i ètica per exercir la professió. No obstant això, mai no va suposar una mesura formativa eficaç. A l’assignatura de religió, s’hi afegeix la de “Formació de l’Esperit Nacional” i, amb certa ambigüitat, la d’“Educació Física” (configurant-se així el que es coneixeria com “les tres maries”).
En aquest ordre de coses, aquesta llei de 1943, que havia establert la Milícia Universitària i el Servei de Protecció Escolar, atorgant la condició d’òrgan universitari al Sindicat Espanyol Universitari (SEU), amb l’obligatorietat d’afiliació per accedir a la formació superior i per a l’obtenció de beques.
El SEU havia estat fundat per José Antonio Primo de Rivera el novembre de 1933 i, dos anys més tard, integrat a l’organigrama de FET i de les JONS. El SEU serà l’única organització estudiantil legal a Espanya.
Conjuntament amb les universitats públiques operava la privada de Deusto a càrrec de la Companyia de Jesús i diferents escoles d’estudis especialitzats entre d’altres, la de Belles Arts, la de Música, la de Nàutica, així com les Acadèmies Militars dels tres exèrcits i els Seminaris del Clergat Secular.
Universitats laborals
Dins aquest panorama, adquireixen una gran notorietat les anomenades universitats laborals que, si bé el nom, eren centres d’ensenyament mitjà i professional.
El seu origen arrenca a mitjans dels anys quaranta quan, arran d’un accident laboral en una mina de la conca del Cabal, es reuneixen a Gijón representants de l’administració, empresaris i professionals per crear un orfenat miner amb la intenció d’ajudar els afectats. El ministre de Treball, José Antonio Girón de Velasco, empeny la iniciativa i encomana la construcció, precisament a la ciutat de Gijón, d’un complex (que arribarà a ser una de les obres arquitectòniques del franquisme més monumentals). Les obres comencen el 1948 i durant la seva execució es decideix que l’orfenat es transformi en una Universitat Laboral.
Acceptada la idea, aquests centres respondran a l’afany falangista de “formar íntegrament homes i dones forjats als ideals de l’Estat Nacional del 18 de juliol i, fonamentalment, a l’humanisme cristià i patriòtic del Règim”.
A la Universitat Laboral de Gijón van seguir, en una primera fase, les de Còrdova, Tarragona i Sevilla i després, en altres ciutats, amb un total de vint-i-un centres, les activitats dels quals continuarien fins a la seva transformació el 1978, arran dels Pactes de la Moncloa.
Cursos d’estiu
En aquest ordenament universitari, el control sobre continguts, càrrecs i accés al professorat va tenir caràcter prioritari sobre qualsevol altra consideració. Ara bé, on la política universitària va orientar explícitament l’afany propagandístic va ser a l’organització dels Cursos d’estiu amb la intenció d’atreure estudiants estrangers. Per això es va instituir la Universitat Internacional Menéndez Pelayo a Santander (UIMP).
Universitat Internacional Menéndez Pelayo a Santander (UIMP)
La República havia disposat uns Cursos d’estiu que s’impartien al Col·legi Càntabre de Santander, operatius des del 1933 al 1936. El franquisme no es va basar en ells per al seu projecte, sinó en l’afany que havia ideat Ángel Herrera Oria relatiu a la creació d’una Universitat Catòlica, també a Santander, i la finalitat de la qual no era altra que vigoritzar el combat que l’Església mantenia contra la modernitat secularitzadora de la República.
La UIMP es crea el novembre de 1945, si bé el seu primer curs oficial no tindrà lloc fins a l’estiu de 1947. A l’interí, el Ministeri d’Educació i el CSIC, dels quals depenia la UIMP, van posar en marxa diferents iniciatives docents concretades a cursos d’estiu. El CSIC, des de 1940 a 1949 i el Ministeri, des de 1938 a 1944 sota el patronat de la Societat Menéndez Pelayo.
Amb el temps van anar adquirint notorietat la celebració dels cursos d’estiu, a més de Santander, a diferents ciutats espanyoles Oviedo i Santiago de Compostel·la, organitzats per les respectives universitats; Jaca, La Rábida i Poblet, organitzats per la universitat de Saragossa, i després els que s’impartirien a Sevilla i Barcelona. El 1952, per vigoritzar la UIMP es va inaugurar el Festival Internacional de Santander.
El rerefons cultural del primer cicle borsari del franquisme (3). Marc de referència: economia
Els centres universitaris experimenten profundes transformacions tant en el seu aspecte estructural com en el material Share on X