En un acte jurídic totalment insòlit, el Tribunal Constitucional (TC), després de 10 hores de ple, va acordar paralitzar la també insòlita reforma de la justícia que intentava fer Sánchez, utilitzant un camí del qual com a mínim es pot dir que era fraudulent: presentar esmenes a una llei que res tenia a veure amb el tema de les esmenes.
Era la llei que suprimia el delicte de sedició, per modificar substancialment i a través d’una majoria no qualificada, aspectes tan crucials com el quòrum-forma d’elegir els membres del TC i qui establia els criteris d’idoneïtat d’aquestes persones, si el mateix TC, com s’anava fent des de l’inici de la democràcia, o bé quedava en mans dels proponents, és a dir, la part interessada en el nomenament d’aquell membre del TC. Aquest fet es produïa a més quan hi ha hagut abundosos exemples de com cada vegada més les persones no s’elegeixen per la seva qualitat jurídica, sinó per la seva fidelitat al poder.
Ara, amb aquest acord del TC, les esmenes aprovades al Congrés de pressa i corrents no podran ser tramitades al Senat. El conjunt de la llei seguirà el seu procediment i quedarà aprovada per la majoria governamental, però sense aquestes modificacions decisives que volia introduir Sánchez i que de consumar-se li haurien donat el control del TC que ara no té a causa de la manca de renovaci,ó perquè la majoria que existeix en el més alt organisme és encara de l’època de quan el PP havia governat.
La manca d’acords entre els dos partits mereix un tractament especial. Però ara la realitat és que tal com anunciàvem a Converses, la crisi ja ha esclatat i és d’unes proporcions extraordinàries. El PSOE i UP ho van intentar evitar a través dels cinc membres del TC presentant dos tipus d’al. legacions. Una contrària a la presa de consideració de la cautelaríssima presentada pel PP i que ha donat els seus fruits amb la suspensió. L’altra, refusant dos dels membres del TC, fet que si es produïa hauria donat la majoria al grup progovernamental.
Aquesta al·legació té també una característica curiosa: les raons per les quals s’addueix que aquestes dues persones no devien formar part de la decisió, Trevijano i Narváez, eren extensible a altres dues, Juan Antonio Xiol i Santiago Martínez-Vares. Però és clar, si s’hagués fet per a tots aquells membres, per als quals el raonament de la recusació era teòricament vàlid, aleshores el TC no hauria disposat del quòrum necessari per decidir res. I aquesta finalitat tampoc la perseguia el PSOE.
Cal assenyalar aquest aspecte perquè és un més dels que manifesta com a resultat l’arbitrària forma de procedir dels partits en relació amb la renovació del Tribunal Constitucional.
Ara la crisi ja ha esclatat i al govern no li queda cap més remei que acatar el resultat, malgrat que el soci d’UP preconitzi la insurrecció davant el poder de la justícia, però això seria donar pas a l’abisme polític. El resultat final només pot salvar-se si d’una vegada per totes es produeix el pacte, però a més aquest es fa d’acord amb el procediment establer per la Constitució, que no és un pacte entre govern i oposició.
En l’actual situació crítica, pot el rei fer alguna cosa? La resposta és que sí, que pot, sense sortir-se per res de les seves funcions. Senzillament, el rei podria reclamar a la presidenta del Congrés i al president del Senat que li lliuressin els noms de la renovació del Tribunal Constitucional perquè en realitat és a aquelles dues institucions a les quals els correspon arribar a acords, i no als partits polítics representats per Sánchez i Feijóo.
Amb aquesta actuació el rei estaria actuant en el marc de les seves funcions i alhora estaria duent a terme una forta pressió formal perquè l’acord es produís. Una cosa és que la monarquia tingui molt taxades les seves funcions, i dir que tenen poc a veure amb l’autoritat que confereix la Constitució al president de l’estat a, posem per cas, Portugal o Itàlia. I una altra cosa és que hagi de romandre en situacions greus com a convidat de pedra quan té vies ben constitucionals d’intervenció.
El rei podria reclamar a la presidenta del Congrés i al president del Senat que li lliuressin els noms de la renovació del Tribunal Constitucional Share on X
Loading ...
