A Espanya s’ha obert un debat jurídic i ètic intens al voltant d’una qüestió que toca el cor mateix de l’Estat de Dret: la creació d’un registre nominal de metges objectors de consciència a l’avortament. La Llei orgànica 1/2023, de 28 de febrer, que va reformar la legislació sobre la interrupció voluntària de l’embaràs, estableix que cada comunitat autònoma ha d’elaborar i mantenir un llistat de professionals sanitaris que n’hagin declarat l’objecció.
L’argument oficial sona inofensiu: “millorar l’organització dels serveis sanitaris” i garantir que les dones puguin avortar sense obstacles. Tot i això, darrere d’aquesta aparent eficiència administrativa s’amaga una mesura profundament incompatible amb els drets fonamentals, que obre la porta a la discriminació, la vulneració de la intimitat i l’estigmatització ideològica dels professionals mèdics.
Perquè si de veritat l’objectiu fos organitzar millor els serveis, seria lògic fer —com observen molts juristes— un registre dels que practiquen avortaments, que representen només un 20% del total. La pregunta incòmoda és inevitable: per què l’Estat necessita saber qui no ho fa, i no qui sí?
Llibertat ideològica i de consciència
L’ article 16 de la Constitució espanyola proclama que ningú no podrà ser obligat a declarar sobre la seva ideologia, religió o creences. Obligar un metge a figurar en un registre oficial per negar-se a fer avortaments —una decisió que pot tenir arrels ètiques, morals o religioses— equival, a la pràctica, a obligar-lo a confessar les seves conviccions davant l’Administració.
Aquesta exigència xoca frontalment amb els instruments internacionals de drets humans, com ara l’ article 9 del Conveni Europeu de Drets Humans i l’article 18 de la Declaració Universal de Drets Humans, que reconeixen la llibertat de pensament, consciència i religió.
El principi és clar: en una democràcia liberal, l’Estat no pot classificar els ciutadans per les creences. Fer-ho ens situaria perillosament a prop de pràctiques pròpies d’altres temps, en què les conviccions personals es convertien en matèria de control polític.
El dret a la intimitat i les dades confidencials
L’objecció de consciència, per naturalesa, implica conviccions profundes. Per això, l’article 18.1 de la Constitució protegeix el dret a la intimitat, i el Reglament General de Protecció de Dades de la UE (RGPD) considera les dades relatives a creences ètiques, religioses o filosòfiques com a “categories especialment protegides”.
Centralitzar aquesta informació en una base de dades pública —encara que s’afirmi que el seu ús serà confidencial— és una intromissió directa a la vida privada. No hi ha prou garanties per evitar filtracions, accessos indeguts o futurs usos polítics.
Qui controla realment la destinació d’aquesta informació? Podem confiar en les autoritats sanitàries per protegir les dades dels qui discrepen moralment de l’avortament? La història recent ensenya prudència. La creació de fitxers ideològics sempre ha estat un risc latent per a les llibertats individuals. Fins i tot sense publicitat, obligar a declarar la consciència ja és una manera de vulnerar-la.
Discriminació i represàlies
Els col·legis mèdics han aixecat la veu. El Col·legi de Metges de Madrid (ICOMEM) adverteix que qualsevol mecanisme que pugui derivar en assenyalament o pressió sobre els objectors és inacceptable.
Un metge inscrit a la llista d’objectors pot quedar marcat: ser exclòs de certs serveis, guàrdies o promocions, o fins i tot veure bloquejada la seva contractació amb l’excusa que “no realitza totes les prestacions”. És a dir, un registre d’aquest tipus converteix l’objecció en un estigma professional.
L’ Organització Mèdica Col·legial (OMC) recorda que la llei prohibeix sancions per objectar, però assenyala que el simple fet d’identificar els objectors facilita l’efecte contrari: crear llistes negres. La vulneració de l’ article 14 CE, que prohibeix la discriminació per ideologia o creences, seria aleshores evident.
L’amenaça no és teòrica: en un context sanitari jerarquitzat, només cal que la direcció d’un hospital conegui qui figura al registre perquè les conseqüències apareguin de manera subtil però efectiva.
Un precedent perillós
Més enllà dels seus efectes immediats, el registre posa un precedent jurídic inquietant. Si s’accepta que l’Estat pot llistar els professionals que objecten a l’avortament, què impedeix que demà ho faci amb els objectors a l’eutanàsia, a certes investigacions biomèdiques o a la pràctica d’actes mèdics controvertits?
El principi de neutralitat de l’Estat exigeix el contrari: que garanteixi el lliure exercici dels drets fonamentals sense classificar ni etiquetar ningú per les conviccions. La mateixa OMC ha advertit que la mesura “estableix un precedent perillós” i obre la porta a la instrumentalització ideològica de la medicina.
La llibertat de consciència no és una concessió del poder públic sinó un dret anterior i superior a l’Estat. Sense aquesta llibertat, el metge deixa de ser un professional autònom guiat per la seva ètica i es converteix en un funcionari moralment subordinat.
I quan l’Estat comença a fitxar les consciències, el dret deixa de ser una garantia de llibertat per transformar-se en el contrari: un instrument de control.
L'objecció mèdica no és un privilegi, és una garantia democràtica davant del poder de l'Estat. #LlibertatDeConsciència #Avortament Share on X
Loading ...
