Reflexions sobre la llibertat

Mai com avui s’ha proclamat tant i amb tanta força la llibertat com un valor suprem, i mai com avui també s’ha conculcat tant. Precisament en nom de la llibertat es justifiquen avui tota mena d’atacs a la llibertat i als drets fonamentals de la persona humana. És el mateix home qui, com que no assumeix la responsabilitat que la llibertat comporta, aixeca les barreres o posa els obstacles o impediments que s’oposen a la felicitat pròpia i aliena en el si de la societat.

En una societat on no es reconeix cap dels principis morals fixos, on s’ensenya que tot és relatiu i subjectiu i que res s’ha de considerar sagrat ni mereix un respecte absolut, no és d’estranyar que molts acabin, de fet, per no respectar res en absolut, per no respectar ni el personal ni el social, ni propietat, ni llei, ni llibertat, ni vida.

Venen a la nostra memòria unes lúcides paraules del Premi Nobel doctor Heisemberg: “La llibertat de volar consisteix en el coneixement de les lleis de l’aerodinàmica. De la mateixa manera, la llibertat en les decisions de la vida només és possible per l’adhesió a normes ètiques, i qui pretengui menysprear, com si fossin una coacció, posaria només disbauxa en lloc de llibertat”. Ens atreviríem a dir, per la nostra banda, que la veritable llibertat consisteix en forma radical a assumir conscientment el propi ésser, tal com se’ns és donat. Consisteix senzillament a estimar-lo; és llavors quan la llei natural (és expressió de la dignitat i del valor de la persona humana, que es manifesta tal com és a través d’ella) s’assumeix espontàniament, sense violències, amb llibertat.

No és falta de llibertat que l’home accepti el seu ésser tal com és. Qui, en nom de la llibertat, pretengués caminar sobre les aigües no aconseguiria res més que ofegar-se. Si això passa en l’ordre físic, el mateix succeeix en l’ordre moral. Quan s’incompleix la llei natural, els efectes no són tan aparents com quan s’incompleixen les lleis físiques, però no són menys destructors. Equival a no aconseguir el desenvolupament personal, a envilir i degradar-se.

Si la més profunda arrel de la llibertat consisteix en l’autèntic amor, en acceptar el propi ésser tal com és per naturalesa, l’arrel de la veritable llibertat consisteix a assumir conscientment i espontàniament la llei natural.

La llibertat només és llibertat per a la pràctica del bé, de la veritat, de la justícia i de la bellesa. Les lleis permissives contra natura coarten l’autèntica llibertat, fomenten la depravació de l’home. Una llibertat anàrquica no és llibertat. Llibertat no és caprici, ni instint, ni força bruta. Una llibertat no fonamentada en la llei natural es destrueix a si mateixa, és utòpica, quimèrica i vaporosa, és llibertinatge i anarquia. Tota llibertat que es preï de tal ha d’afavorir la defensa de la llei natural, fomentar valors ètics, humans, morals, religiosos; primer a la persona, per enraigar-la, i després per contagi a la família, ajudant al ple desenvolupament, unió, maduresa integral d’aquesta. Aquesta llibertat ha de promoure i donar suport a tota llibertat que contribueixi a aquesta finalitat, al desenvolupament de la pròpia virtut, i per tant, de la societat.

La dignitat de l’home exigeix ​​que visqui en llibertat. Per això tot sistema polític que garanteixi millor la llibertat serà un factor de progrés. Però si aquest sistema no respecta els valors morals propis de la dignitat de la persona, la mateixa llibertat queda frustrada, malgastada. Doncs el sistema polític no és un valor en si mateix, sinó un marc perquè l’home visqui d’acord amb la seva dignitat.

Una societat sana es construeix sobre el fonament de la llibertat. Però després cal aportar materials que no deixin a la intempèrie la dignitat de l’home; solucions que no deixin oberta aquesta casa de tots els vents de l’egoisme, de la injustícia o de la degradació. Perquè, encara que s’edifiqui amb tota llibertat, si no es respecten els principis arquitectònics fonamentals, la casa pot acabar enfonsant-se fins als fonaments.

Quan la llibertat humana s’ha volgut absolutitzar, faltant-li un fonament transcendent, la llibertat s’ha pres a si mateixa com a objecte: s’ha convertit en una llibertat buida, llibertat de la llibertat, llei per a si mateixa, perquè és llibertat sense altra llei que no sigui l’explosió dels instints o la tirania de la raó absoluta, que ve a ser el capritx del tirà. La llibertat humana no és absoluta, sinó relativa a una veritat i a un bé independents d’ella, i als quals ella ha de dirigir-se, encara que pot no fer-ho. Aquest límit de la llibertat no és, en realitat, una trava, sinó condició d’existència i de perfecció de la llibertat mateixa. Per això, el dret -realment existent- a actuar lliurement segons les pròpies conviccions, no és un dret absolut, per no ser absoluta la llibertat.

La llibertat fonamenta una part principalíssima de la dignitat de la persona, que hem de defensar sempre. Cal reconèixer a l’home el màxim de llibertat, i no ha de restringir-se si no quan és necessari i en la mesura en què ho sigui. Aquesta necessitat de limitar l’exercici de la llibertat externa —la interna no és pròpiament restringible—, només pot fonamentar-se pel bé comú, tutelat segons normes conformes a l’ordre moral objectiu.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

No s'ha trobat cap resultat.

1 comentari. Leave new

  • Les ruego, como lector, pongan correctamente dos puntos y aparte del texto que están pegados; hay que separarlos como el resto de puntos y aparte.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.