¿Referèndum? No, gràcies

Centenars de milers de catalans consideren el referèndum decisori com la màxima expressió de l’ideal democràtic. Però en realitat el referèndum forma part del problema i no de la solució. Una dècada d’hàbil manipulació conceptual agitant l’ambigua i encertada expressió “el dret a decidir” ha identificat en les consciències la democràcia amb el vot, quan aquest és un aspecte important, però inútil fora d’un marc legal en el qual els drets de tots siguin respec­tats.

“El dret a decidir” és un potenciador extrem d’autoestima i orgull. Una droga emocional immune als febles embats de la raó. Tant és així que fins i tot nombrosos contraris a la secessió reclamen un referèndum per reafirmar-se emetent un rotund no. Obliden que la democràcia és un sistema de convivència més complex que el procés de votar. Aquest només ­adquireix valor quan hi ha consens sobre el que cal votar i com s’ha de fer segons les normes que plasmen els acords bàsics del règim democràtic. El dret a decidir és un dret regulat pel que fa al qui, al què, al com i al quan. És evident que aquest acord no existeix entre catalans, ni entre separatistes i el Govern espanyol.

Hi ha bàsicament dos tipus de consultes populars. Aquelles que poden denominar-se referendàries, en què es rebutja o es ratifica i s’accepta una proposta de norma legal, generalment producte d’un llarg procés d’elaboració i consens entre diverses forces polítiques, que cristal·litza en una solució complexa i matisada, que se sotmet al vot de la ciutadania. I, al contrari, un referèndum decisori és aquell en què se sotmet a votació un curs d’acció, una opció de futur, per natura­lesa de conseqüències incertes i indeterminades. Un referèndum de secessió és l’acte polític més fonamental que cal concebre, perquè significa la definició de l’àmbit i límit de la comunitat política, i és un acte d’oposició radical i completa a un ordre polític existent. És un acte de rebuig, el motor del qual, quan no hi ha explotació colonial i opressió, és l’emoció identitària a la qual la racionalitat amb prou feines assisteix. I com han eviden­ciat el Brexit i el procés, el debat públic d’avantatges i inconvenients és un cúmul de veritats, però també de veritats deformades, falsedats i il·lusions vanes, que no tenen suport en la realitat. Tot amb l’afany de reduir la vida en comú a un destructor joc en blanc i negre, d’amics i enemics.

Va sent hora que els catalans que rebutgen aquesta manera d’entendre la política, i la d’aquells que es consideren alhora catalans i espanyols, en una mesura o una altra, s’afirmin en l’evidència que ja han expressat –i ho continuaran fent– la seva opció en les eleccions, incloses les passades plebiscitàries del 2015, que per tant ja exerceixen el seu dret a decidir, i rebutgin el referèndum que no farà cap altra cosa que agreujar el problema.

Pretendre resoldre la qüestió del repartiment territorial del poder mitjançant un referèndum, a més de no ser acceptable per la majoria no secessionista, suposa altres dificultats extremes: la primera és que una victòria de la secessió per un marge petit en una comunitat dividida en dues garanteix la inestabilitat política o la supressió de la democràcia. En efecte, com es consensuaria una Constitució en el nou Estat, com se la dotaria d’estabilitat? Hauria de ser imposada per la fràgil majoria vencedora a la gran minoria perdedora. A Espanya sabem molt bé el patiment que han costat les constitucions imposades per una part del país a l’altra. En segon lloc, un referèndum secessionista és una arma política asimètrica: si guanyen els secessionistes, el resultat és ferm i definitiu, però si perden, tornaran a insistir i a pressionar tant com faci falta per repetir-lo.

Com s’explica, doncs, l’exaltació de la virtut democràtica del referèndum decisori de secessió? Perquè encobreix la fal·làcia que suposa obligar la meitat de la ciutadania no separatista a elegir una part –Catalunya o Espanya– quan ja té el tot, la identitat catalana i l’espanyola.

Els catalans necessitem reconstruir principis, pràctiques i conviccions democràtiques i recuperar les nostres institucions d’autogovern al servei de tot el poble de Catalunya, i rescatar-lo dels que l’utilitzen en benefici propi només i exclusivament. Però hi ha més coses: els que defensen la desobediència a les normes i a les lleis no poden garantir la gestió d’un referèndum, perquè l’ observança de la llei és un element de la democràcia tan important com el vot i, a més, perquè no tenen la credibilitat necessària. Fins i tot ara intenten presentar l’1 d’octubre com l’expressió de la voluntat del nostre poble, quan només va ser un acte polític d’una part.

De tot això es desprèn que la taula de negociació entre el Govern d’ Espanya i el Govern de la Generalitat en cap cas pot comprometre els drets de tots els catalans. La Catalunya silent ha de deixar de ser-ho, llevat que vulgui veure compromesos els seus drets ciutadans.

Publicat a La Vanguardia el divendres, 20 de març de 2020

El dret a decidir és un potenciador extrem d’autoestima i orgull. Una droga emocional immune als febles embats de la raó Click To Tweet