Pedro Sánchez va afirmar en una seu socialista que podia governar sense el Parlament. Ho va dir sense cap rubor, i ho està complint amb escreix. Una afirmació que, en boca d’un demòcrata, sonaria com una relliscada; en la seva, sembla un programa de govern. I ho practica, certament. I no ho fa en un tema menor, sinó en la despesa de defensa.
L’increment que s’havia de produir progressivament fins a l’any 2029 es farà ara, de cop i volta, per a aquest mateix any 2025, a fi de passar de l’actual 1,5% de despesa militar en relació amb el PIB fins al compromès 2%. El que significa incorporar per a aquest mateix exercici 10.500 milions d’euros addicionals. S’assolirà així una xifra que, a hores d’ara, l’OTAN i el mateix Trump ja donen per insuficient, i que a més s’haurà de mantenir any rere any.
El greu d’aquesta decisió és que es farà sense pressupost per al 2025 i sense passar tan sols per una votació al Congrés. Si hi ha una pràctica allunyada del sentit de la democràcia, aquesta n’és una.
aquesta mesura no comportarà un augment dels impostos, ni generarà un major dèficit, ni afectarà de cap manera les partides que componen el sistema de benestar espanyol
Perquè la qüestió és que Sánchez, juntament amb l’augment tan extraordinari de la despesa que ha anunciat, ha assegurat que aquesta mesura no comportarà un augment dels impostos, ni generarà un major dèficit, ni afectarà de cap manera les partides que componen el sistema de benestar espanyol.
Aquests tres compromisos, que es produeixen a més sobre el text d’un pressupost prorrogat per segona vegada i que correspon en la seva versió original a l’any 2023, ofereixen moltíssims dubtes. D’aquí que sigui evident l’exigència de portar al Parlament la memòria econòmica que expliqui amb claredat com es poden gastar 10.500 milions de més complint les tres condicions que ha assenyalat Sánchez.
L’estructura de l’anunciat augment de despesa indica que, en realitat, poc més de la meitat d’aquella xifra serà despesa militar efectiva
L’estructura de l’anunciat augment de despesa indica que, en realitat, poc més de la meitat d’aquella xifra serà despesa militar efectiva. A aquesta correspon el 19% que s’agrupa sota el concepte de dissuasió i un altre 34% que correspon a l’epígraf d’equipament. Això és poc més de la meitat, i cal veure si l’OTAN considera que efectivament és despesa militar el 47% restant, atès que una part s’aplica a ciberseguretat, que és la partida de més envergadura, i també a la Unitat Militar d’Emergències (UME), que poc té a veure amb la despesa militar.
En tot cas, és un tema que es veurà en les pròximes setmanes. El que sí que resulta evident és la promptitud amb què Sánchez ha complert les instruccions que van arribar de l’administració Trump en el sentit que havia d’augmentar de manera immediata la despesa militar.
És inexcusable que Sánchez porti aquestes importants modificacions pressupostàries al Congrés, però es resistirà a fer-ho. No tant perquè pugui ser derrotat —perquè sens dubte comptarà amb els vots del Partit Popular—, com perquè posarà en evidència que els seus socis parlamentaris de govern, en una mesura important, no hi estan d’acord i hi votaran en contra. Per descomptat, ara Podemos. També Esquerra Republicana ja s’ha pronunciat en el mateix sentit, i possiblement ho farà Bildu. Queda la incògnita de Junts, es pot comptar amb el vot del Partit Nacionalista Basc, i també comptarà amb l’oposició fèrria de Podemos.
I aquest és un dels principals temors de la coalició de govern, perquè Podemos és l’ariet que obre bretxa en la part més feble de la coalició, la que dirigeix la vicepresidenta del govern —posa-li tu el nom, que no me’n recordo— i que ja ha manifestat la seva oposició a aquesta despesa, la qual cosa dona lloc a un escenari insòlit en qualsevol democràcia europea.
D’una banda, el partit majoritari del govern, el PSOE, pren una decisió tan transcendent com és la del rearmament comptant amb l’oposició d’una part determinant d’aquells que donen suport al govern al Congrés, que en fan possible l’existència. Però no només això: la part minoritària del govern, Sumar de Yolanda Díaz, també manté una discrepància total amb la mesura.
si un dels partits que el formen discrepa d’una manera tan substancial com és el cas de Sumar, el que fa és abandonar el govern
I aquí comença una dimensió esperpèntica de l’escenografia política espanyola, perquè en una qüestió tan important, en qualsevol govern democràtic, si un dels partits que el formen discrepa d’una manera tan substancial com és el cas de Sumar, el que fa és abandonar el govern. Però no: la catifa del poder, les retribucions i atribucions d’aquest són tan grans que converteixen Sumar en un simple “paripé” polític que gasta tota la seva força en paraules, però que a l’hora de la veritat no hi ha cap fet que les acompanyi.
És clar que, tot i funcionar amb pressupostos prorrogats del 2023, el Govern disposa d’abundància de diners a causa del fenomen de la inflació. Com que no ha actualitzat la tarifa de l’impost sobre la renda, l’IRPF, la inflació funciona com un augment de la pressió fiscal, i no ha estat pas petit.
en el decurs de l’última dècada, 2015-2024, la pressió fiscal a Espanya ha crescut un 30%
Els càlculs de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada, FEDEA, assenyalen que, en el decurs de l’última dècada, 2015-2024, la pressió fiscal a Espanya ha crescut un 30%, que és una xifra extraordinària. Si en lloc de la pressió fiscal utilitzéssim un altre indicador molt més expressiu del que paga cada ciutadà, com és l’esforç o sacrifici fiscal, que relaciona l’augment no amb l’increment del PIB, sinó amb el dels ingressos de cada família, llavors l’increment encara seria superior, perquè és ben sabut que, a causa de la immigració, el creixement notable del PIB espanyol no té un equivalent en el comportament de l’augment de la renda per càpita, que és molt menor.
Tant és així que les arques públiques van ingressar el 2024 gairebé 300.000 milions d’euros, una xifra històrica per la seva desmesura. Aquest efecte de la inflació en l’IRPF afecta en més gran mesura les rendes més baixes. D’aquí que caldria que el Ministeri d’Hisenda impulsés una reforma per actualitzar el mínim personal i familiar exempt i el tram general de l’impost. Però el govern de Sánchez s’hi ha negat.
la major despesa militar es pagarà en més gran mesura a força d’esprémer encara més la butxaca d’aquells que reben menys ingressos
En altres paraules, la major despesa militar es pagarà en més gran mesura a força d’esprémer encara més la butxaca d’aquells que reben menys ingressos. És una política que poc té a veure amb el compromís socialista d’atendre millor les persones afectades per unes rendes més baixes.
Per si no n’hi hagués prou, i per sobre de tot això, flota un altre incompliment flagrant. El govern de Sánchez ha manifestat formalment la seva identificació amb la doctrina del papa Francesc recentment traspassat i, per mostrar-ho, ha declarat tres dies de dol. Doncs bé, el Papa, en la seva última intervenció pública i en un text llegit —escrit per ell— el passat Diumenge de Rams a la plaça de Sant Pere i davant dels milers de fidels que escoltaven la paraula, es va oposar rotundament al rearmament europeu. Ara Sánchez, sense esperar ni tan sols que finalitzin aquests tres dies de dol, declara que augmentarà la despesa militar en una xifra astronòmica i de cop.
La pregunta és per què no ha respectat aquests tres dies i ha esperat que transcorreguessin per fer una afirmació tan contundent. Quin és el problema que li impedia esperar fins al pròxim Consell de Ministres de la setmana següent? Aquesta és una altra de les explicacions que té pendent Sánchez. A què ve tanta urgència que constitueix una afronta a la voluntat del Papa en plena jornada de dol decretada pel mateix govern?
Sánchez va afirmar que podia governar sense el Parlament. Ho va dir sense cap rubor, i ho està complint amb escreix. Una afirmació que, en boca d’un demòcrata, sonaria com una relliscada; en la seva, sembla un programa de govern Share on X
Loading ...
