Trencar els motlles de l’Europa geopolítica
Amb el retorn de Trump a la Casa Blanca, vivim una subversió de l’ordre internacional i el divorci transatlàntic.
El trumpisme també es troba a l’interior de la UE, amb líders europeus partidaris d’un MEGA (Make Europe Great Again), rèplica del MAGA (Make America Great Again) a través de retornar als estats nacionals independents de lligams d’integració europea. Aproximadament un terç dels eurodiputats s’apunta d’una manera o altra al MEGA.
Dins de la UE conviuen avui dues visions contraposades sobre el futur d’Europa.
Una és la trumpista, admiradora del lideratge nacionalpopulista de Trump. Pretén desconstruir la integració europea i retornar els poders de Brussel·les a les capitals estatals. És l’Europa de les nacions i dels patriotes.
L’altra visió és l’Europa que pretén avançar dins el procés d’integració, en marxa des de fa tres quarts de segle, com a única recepta per a comptar com un actor global en un món de gegants. És l’Europa que es proposa avançar en competitivitat, seguretat i defensa, així com completar el mercat únic (Informes Draghi, Letta i Niisltron).
La UE es veu existencialment amenaçada, però li queden moltes cartes per jugar.
En el pla exterior, la UE pot trobar socis i col·laboradors que no volen formar part d’esferes d’influència i que respecten les regles de la democràcia i del multilateralisme. La UE pot teixir una xarxa d’aliances i de complicitats al marge dels gegants geopolítics actuals, aliances basades en interessos mutus interconnectats. Pot cercar compromisos per a una nova governança global i teixir aliances polítiques i comercials amb les democràcies liberals, el Regne Unit primer, amb Canadà, Japó, Corea del Sud, Índia, Austràlia o països de l’Amèrica Llatina, entre d’altres.
Pot establir una línia de defensa comuna davant de les ambicions imperials. Europa podria tractar de liderar les democràcies liberals. Per liderar-les caldria formar un nucli dur de països membres de la UE que avancés amb fermesa cap a la integració política i deixés de banda la regla de la unanimitat. Si Europa vol ser autònoma geopolíticament, en correspondència amb el seu pes econòmic, científic i cultural, ha de començar per reforçar la seva unitat i fer un salt endavant tecnològic.
En el pla intern, a la UE li cal trobar fórmules innovadores per avançar cap a una Europa geopolítica.
El progrés en política exterior, seguretat i defensa probablement s’haurà de realitzar fora dels marcs institucionals fins ara coneguts. La integració diferenciada es pot convertir en una recepta inevitable. L’euro (moneda única) i l’espai Schengen (llibertat de circulació de persones) són bons exemples d’èxit d’integració diferenciada actualment existents dins de la UE.
A les reunions de París i Londres, esmentades a l’anterior article, convocades per iniciativa franco-britànica, s’ha parlat d’una “coalició d’estats” capacitats en matèria de defensa, a la que altres estats s’hi podrien afegir de manera voluntària i diferenciada; “una coalició reduïda de voluntaris” formada per estats europeus membres i no membres de la UE.
La UE ha de jugar, en qualsevol cas, un paper clau en el futur d’Ucraïna. Ha de participar en les negociacions de pau i a la definició del seu futur com estat, centrat en la seva adhesió a la UE, la seva seguretat i la seva reconstrucció.
La UE ha de tornar a parlar de tu a tu amb Rússia i forjar unes noves relacions bilaterals
La UE ha de tornar a parlar de tu a tu amb Rússia i forjar unes noves relacions bilaterals constructives i duradores, una vegada resolt el futur d’Ucraïna. Rússia és un país europeu i la seva economia és complementària amb la de la UE. Rússia seguirà sent el gran veí de la UE pels segles a venir. La diplomàcia europea hauria pogut evitar la guerra d’Ucraïna. Ha estat incapaç d’evitar la seva supeditació als plantejaments dels Estats Units en relació amb Rússia després de la caiguda del mur de Berlín l’any 1989. És hora de reconèixer aquest error i corregir-lo.
La diplomàcia europea també ha de ser capaç de reconduir les relacions amb la Xina, la gran potència reemergent del món, un estat-civilització amb més de 5000 anys d’història. La Xina no és només un “rival sistèmic“ per a la UE, és molt més que això. La Xina va pel camí de convertir-se en la primera potència mundial.
La Xina està demostrant que és la potència més intel·ligent a l’època actual de grans canvis geopolítics.
La UE i Xina comparteixen la visió d’un nou ordre mundial de caràcter multipolar, basat en regles. La Xina està demostrant que és la potència més intel·ligent a l’època actual de grans canvis geopolítics. Vol un món multipolar en el qual sigui respectada. És contrària als hegemonismes i a la unilateralitat. La UE ha de seguir el seu propi camí de relacions amb la Xina, no necessàriament coincident amb el dels Estats Units.
La UE no podrà ser un actor global en la nova geopolítica si no es dota de fórmules innovadores en els seus mecanismes d’integració, presa de decisions, política de seguretat i defensa. Amb les propostes abans esmentades de la Comissió Europea no n’hi ha prou. Si cal, s’ha de recórrer a la possibilitat d’una Europa a vàries velocitats o de geometria variable.
El gran pas endavant de l’Europa geopolítica -arribar a la unió política amb polítiques comunes d’exteriors i defensa- segueix pendent de la voluntat dels seus Estats membres. Alguns Estats membres de la UE, com Alemanya, hi estan disposats. En el programa polític de l’anterior coalició governamental presidida pel socialdemòcrata Olaf Scholz, hi figura que Alemanya vol assolir la unió política federal d’Europa. Ho està des del començament del procés integrador europeu posterior a la Segona Guerra Mundial.
Pretendre avançar només en el marc de l’actual UE amb propòsits compartits per uns quants Estats membres bloqueja el camí d’Europa com a veritable actor global geopolític. Si continuem així, el trumpisme haurà guanyat.
Ha arribat l’hora d’Alemanya?
Destacats analistes consideren que, en el context internacional actual, l’única potència europea que podria redefinir la posició del continent és Alemanya. Tanmateix, per aconseguir-ho, Berlín hauria d’abandonar els paradigmes que han regit la política exterior europea en els darrers anys. Pensen que, si hi ha un país amb la capacitat de corregir el rumb a Europa, aquest és Alemanya.
Els errors de l’era Merkel ara es veuen molt clars, costarà de remuntar les seves conseqüències negatives en molts àmbits
La seva economia continua sent el motor d’Europa, malgrat la difícil situació política i econòmica a la qual s’enfronta. La seva influència política ha quedat diluïda sota el feble i erràtic lideratge d’Olaf Scholz. Els errors de l’era Merkel ara es veuen molt clars, costarà de remuntar les seves conseqüències negatives en molts àmbits: infraestructures, energia, immigració, política industrial, noves tecnologies, defensa, educació, recerca bàsica, burocràcia, etc.
El futur canceller alemany, el conservador Friedrich Merz, ha declarat que recuperar l’autonomia respecte als Estats Units és una de les seves prioritats, així com “construir un exèrcit i entendre’s amb Rússia”.
Amb l’arribada del nou canceller, Berlín té l’oportunitat- i la responsabilitat- de redefinir el paper d’Europa al món. Si Berlín no actua aviat, Europa continuarà cometent els mateixos errors, mentre que els Estats Units, Xina, Rússia i altres potències reconfiguren l’ordre mundial, tot assolint els seus objectius i interessos, sense oposició.
Alemanya és l’abanderada del federalisme a Europa. Alemanya entén perfectament, i ho defensa, que una Europa federal -capaç de combinar la unitat política amb la diversitat lingüística, cultural i identitària- és l’única garantia de la pau, la prosperitat i la democràcia al continent, així com des de la seva rellevància en el món.
Ho acceptaran en algun moment França i la resta d’estats membres de la UE reticents a la unitat política federal?
Alemanya entén perfectament, i ho defensa, que una Europa federal -capaç de combinar la unitat política amb la diversitat lingüística, cultural i identitària- és l'única garantia de la pau, la prosperitat i la democràcia al continent Share on X
Víctor Pou és doctor en dret i llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona,