Reconec que durant força temps l’aparició de Pilar Rahola a la televisió em provocava zàping. Quan sortia a la pantalla, canviava de canal. No podia evitar-ho. Em disgusta la gent que crida en un programa com a manera d’imposar els seus arguments davant d’un altre contertuli. Fins i tot encara que tingui raó, crec que la perd quan eleva el to per sobre del que és suportable, quan interromp constantment per trencar el fil dels seus companys de debat… L’havia vist, i escoltat (també a la ràdio era així) massa vegades comportar-se d’aquella manera i vaig dir “prou”. Una mena de boicot silenciós, i potser poc eficaç, però em donava molta tranquil·litat deixar de veure-la o escoltar-la.
Quan va començar a col·laborar a La Vanguardia, de tant en tant llegia els articles. Si no escrivia de política, sinó de literatura, del model de societat, o fins i tot sobre els sentiments, em semblava una altra persona diferent, molt més assenyada i equilibrada. Com si hi convisquessin dues personalitats diverses, molt oposades entre elles. No pretenc psicoanalitzar-la, ni de bon tros, però aquest contrast em sorprenia. Vaig tenir ocasió de conèixer-la al programa dirigit i presentat pel mestre Josep Cuní, a 8TV (8 al dia). Tenien una secció diària ells dos, en què debatien de manera amigable com un matrimoni que ja porta molts anys de convivència, i normalment se’n controlava els impulsos. De tant en tant participava a la tertúlia els dies d’eleccions, i he de confessar que quan vaig coincidir i vaig parlar amb ella va ser sempre molt amable, i en els debats em tenia molt de respecte, el mateix que jo intento tenir amb tothom, dins i fora dels mitjans. Em va comentar alguna vegada que ella preferia no debatre, excepte excepcions (els programes en nits electorals, per exemple), en tertúlies amb més gent. S’havia cansat de discutir, em va dir. Em va semblar endevinar en les paraules un primer indici de divisme. Segons ella, els dilluns a Rac1, a Can Basté, ja n’hi havia prou per a ella. Grans discussions a crits amb López Alegre que, com dic, m’obligaven a canviar d’emissora.
Després de l’1-O del 2017 la cosa es va complicar. Tothom estava molt nerviós. Durant un temps en aquella època vaig estar col·laborant al programa Tot és mou”de TV3, coincidint amb el breu mandat presidencial de Quim Torra, a la Generalitat de Catalunya. Un personatge que espero que puguem oblidar aviat, pel nivell de degradació a què va arribar la institució mentre ell va estar al capdavant, ja molt malmesa després de l’època de Puigdemont. Vaig tornar a coincidir amb ella en alguna tertúlia, en dies especials. Va arribar a tenir una secció a TV3 que es deia Hola, Rahola, un monòleg en què no havia de discutir amb ningú. A l’estil dels llargs discursos televisats de Fidel Castro o Hugo Chávez. Més d’una persona de l’equip em va dir que si estava allí era perquè tenia informació de primera mà del Palau de la Generalitat, de l’entorn convergent, després PDEcat, després Junts. Ens va arribar a explicar un dia als seus companys de tertúlia que escrivia els discursos a Torra, i vam comprovar que era així, literalment. De nou em va tractar sempre amb molta educació, de vegades diria que fins i tot de manera exageradament amable i afectuosa, encara que jo sempre ho prefereixo a que em cridin o m’insultin, com passa sovint a les xarxes socials. És cert que recordo un dia que vaig dir una cosa que no li va agradar i quan va acabar el programa i vaig anar a acomiadar-me d’ella, va rebutjar la meva salutació. Em vaig quedar de pedra, em va dir que no estava d’acord amb el que havia dit sobre algun dels polítics independentistes processats i va reaccionar de mala manera. Segon avís d’un ego alterat per una conducta que no agrada. Doctor Jekyll i Mr. Hyde, sens dubte. De la seducció a la ira en tot just uns segons.
Per raons que no vénen al cas, vaig deixar d’assistir al programa i no en vaig saber res més fins fa tot just tres setmanes, quan em van proposar participar al programa FAQS de TV3 en un mà a mà. La veritat és que inicialment vaig pensar a dir que no, sense més ni més. No sé què em podia aportar de positiu exactament la meva participació en aquest espai. He estat molt crític amb TV3 els darrers anys. Ja no és la televisió que va ser, la “nostra”, la de tots els catalans. El “procés” l’ha convertit en una televisió “de part”, amb l’agreujant que és una institució pública que paguem entre tots amb els nostres impostos. Però el director d’aquest programa, Pere Mas, és company de promoció de Periodisme a la UAB i hi mantinc una bona relació, encara que discrepem políticament d’alguns temes. Em va insistir que em tractarien molt bé i em va explicar les dificultats que tenen per trobar gent disposada a debatre amb la Rahola. Jo li vaig demanar expressament parlar del model de televisió pública a Catalunya, però ell em va dir que els temes d’actualitat eren dos: la detenció i la posterior posada en llibertat de Josep Costa per part d’una magistrada del TSJC per negar-se a assistir a declarar quan va ser citat i la polèmica al voltant de la proposta de reforma del Reglament del Parlament per evitar la dimissió obligada de la presidenta, Laura Borrás, processada per diversos delictes de corrupció, quan s’obrís el judici oral. Tot i així, em va garantir que jo podria parlar del que volgués i que, quan li havien comunicat a la Pilar Rahola que jo seria el seu contrincant, es va mostrar encantada. Va dir que jo era una persona “elegant i educada” i que feia goig discutir amb mi, i Mas em va assegurar que ella faria un esforç per deixar-me parlar i comportar-se correctament. Després de pensar-ho durant un dia, vaig acabar dient que sí. Vaig pensar que era una oportunitat per explicar a TV3 algunes coses que no s’acostumen a escoltar allà, fins i tot a risc d’acabar convertint-me de nou en una quota ideològica per demostrar la pluralitat de la cadena. Per cert, quan em van comentar el que cobraven els col·laboradors habituals del programa, i el “plus de perillositat” que abonaven per enfrontar-s’hi, vaig pensar en els mals temps pels quals està passant la professió periodística. La suma del que cobra un col·laborador dels de “cadira” del FAQS i el que em van pagar a mi per participar al programa no arriba, ni de lluny, als 500€. Tal qual. Jutgin vostès si és molt o poc, i si fos proporcional, si no seria fàcil revelar el que cobra Pilar Rahola setmanalment per col·laborar en un programa de la televisió pública que paguem entre tots, encara que sigui a través d’una productora.
Em va donar la “benvinguda” a les xarxes uns dies abans, com si allò fos casa seva (de fet es mou per aquells passadissos com si ho fos), i de nou quan ens vam trobar allà va ser extremadament amable amb mi. Em va dir que de vegades li posen contrincants que li “duren 5 minuts”, i que estava encantada a debatre amb algú com jo, que tenia “molta mili” (en efecte, vaig haver de complir al seu dia amb el servei militar obligatori, mentre que li vaig recordar que ella segur que no), que la meva presència l’obligava a esforçar-se i a preparar bé els temes. Afalacs i més afalacs que a la meva edat amb prou feines fan efecte.
El debat va començar bé, i he de certificar que la conductora del programa, Cristina Puig, al meu entendre va estar impecable des del punt de vista professional. Ens coneixem des de fa anys i hem treballat al mateix mitjà. Vaig regalar a totes dues un llibre que vaig escriure (“Álvaro ha deixat el grup”, sobre la meva experiència com a descobridor i mànager de l’artista internacional Álvaro Soler) i que no vaig poder presentar per causa de la pandèmia i encara que els vaig dir que no calia, em van obsequiar amb una falca publicitària mostrant-ho a les càmeres. Mentre vam comentar el tema Costa, tot semblava evolucionar de manera calmada. Ella s’ho havia preparat bé. Crec que seria capaç fins i tot de dir amb qui havia parlat pels arguments que em va donar, no debades també sóc advocat i conec bons processalistes que segur que li van apuntar les claus d’un assumpte que per mi es podia resoldre en un parell de minuts. Però quan ella mateixa va citar la presidenta del Parlament i jo vaig voler explicar la situació tan escandalosa que representa mantenir al seu càrrec el segon càrrec més important de Catalunya, processada per prevaricació, malversació de cabals públics, frau a l’Administració i falsedat documental (per fragmentar contractes per afavorir un amic condemnat per tràfic de drogues i falsificació de moneda), no hi va haver manera. Em va acusar de voler “embrutar” el nom de Borràs, de desviar l’atenció per no parlar d’altres temes més importants… quan aquest assumpte era exactament el que havíem pactat amb la direcció del programa. Així que, vist que era impossible debatre-hi, vaig decidir traslladar-li la pregunta que m’havien sol·licitat que li fes dos periodistes de dos mitjans importants de Catalunya, i que una diputada del PSC (de cognom coincident amb el meu, però sense cap parentiu amb mi ) havia formulat feia dies al Parlament de Catalunya. I que sembla ser el secret més ben guardat del país, ja que seguim sense saber-ho. Quan cobra Pilar Rahola de TV3? També vaig aprofitar per denunciar el greu atac a la llibertat d’informació que suposa la retirada de la seva acreditació a un periodista per part del Govern de la Generalitat per formular una pregunta que els va semblar inconvenient (tot i que reproduïa exactament el mateix que havien dit dos col·laboradors d’un programa suposadament humorístic de TV3).
Ja sabeu el final. S’ha acabat l’amabilitat. Em va acusar de joc brut, va perdre els papers, i quan va acabar el programa va seguir imprecant-me a crits fora del plató i em va negar el petó de comiat apartant-me amb la mà. Va marxar irritada i al cap de poc va tornar amb el llibre que li vaig regalar i em va dir: “Té, et torno el llibre, no el vull”. Li vaig preguntar si estava segura, i em va dir que sí, i vaig marxar a casa meva una mica sorprès de la reacció, al meu parer tan desproporcionada, per formular una pregunta que no em sembla ni insultant ni ofensiva. Crec que vaig mantenir les formes durant tot el programa, i us asseguro que no és fàcil per molt autocontrol que exerceixis sobre tu mateix, però vaig arribar a la conclusió que discutir civilitzadament amb ella és, simplement, impossible.
Va insultar també els meus seguidors a Twitter anomenant-los “rars”, i va demostrar no entendre res de com funcionen avui dia les xarxes i els mitjans, directament relacionats i vinculats. Per això després vaig escriure que allò em va semblar el final d’una etapa per a ella, el cant del cigne, l’ocàs d’una manera d’entendre el debat a la televisió que crec que ja està periclitada, almenys en una televisió pública.
Dubto molt que ella en tingui ganes, ni jo tampoc, de tornar a debatre amb mi en un programa sobre el que sigui, perquè ella acaba parlant del que vol i si et desvies del camí que marca, t’ataca la jugular sense pietat. No sé si és supèrbia, narcisisme o intolerància, però no em sento a gust discutint amb algú que tan aviat t’adora com t’odia i et nega la salutació o et torna un regal. Una persona que la coneix molt bé em va dir un cop que “Rahola és una dona que pensa com un home”. No sé si és veritat, i menys en aquests temps tan convulsos que el gènere “fluctua” i és un factor relatiu i canviant. Però sens dubte, a mi no em tornaran a veure a la televisió debatent amb ella.
*Aquest article ha estat publicat originalment a l’edició digital d’EL TRIANGLE
Loading ...
