Radiografia d’un desordre

Les versions oficials dels governs d’Espanya i de Catalunya no recullen ni de lluny la realitat que diuen els ciutadans del carrer. En realitat, com en tota guerra, el que impera és un notable desordre, que els responsables farien bé d’assumir i esmenar perquè s’hi juguen la seva credibilitat.

El denominador comú de la major part d’aquesta desorganització rau en la incapacitat dels governs de preveure els esdeveniments, fins i tot les conseqüències dels seus propis actes.

Un cas tràgic és el dels respiradors a les UCI. Per la naturalesa de l’atac del coronavirus, la principal causa de letalitat rau en l’afectació pulmonar, que exigeix ​​per salvar vides disposar de suficients aparells de respiració que supleixin la incapacitat de l’organisme per realitzar aquesta tasca vital. Es tracta dels respiradors. Ja fa algunes setmanes que es coneixia que aquest és el major risc per als pacients, i que es necessitarien noves places a les UCI, que han anat augmentant, però els respiradors no ho han fet en la mateixa proporció. S’addueix que la seva falta és deguda a les distorsions del mercat internacional per la gran demanda que existeix. Però ara es veu, gràcies a la iniciativa ciutadana, que hi ha recursos propis que podien haver pal·liat el cop.

El més evident de tots ells són els respiradors que s’utilitzen en veterinària i que poden ser aplicats a éssers humans. Fins ara no s’ha mobilitzat el sector veterinari per disposar d’aquests vitals instruments.

La segona font de recursos també important és que molts aparells d’anestèsia, almenys els de l’empresa Drager, que és un líder en el camp de la tecnologia mèdica, poden ser utilitzats com a respiradors d’una manera excepcional. Això ho ha afirmat aquesta empresa en una comunicació pública, en la qual diu que aquests aparells d’anestèsia incorporen un programari que, seguint les instruccions específiques, fa possible obtenir aquell resultat. Cal dir que aquest tipus d’aparells es troba al 60% de les instal·lacions mèdiques.

La tercera font d’aprovisionament de respiradors és la fabricació local. Han sorgit múltiples iniciatives, totes de caràcter espontani. Si els governs haguessin previst aquesta possibilitat i coordinat l’espontaneïtat, el període per disposar d’aparells homologats i en quantitat suficient s’hauria reduït de manera molt important. Una cosa semblant pot dir-se de les provisions per a equips de protecció personal, com mascaretes, guants o vestits d’un sol ús. Tot això pot ser produït a gran escala a Espanya amb majors o menors transformacions de les indústries corresponents, però tampoc hi ha hagut cap planificació.

Però amb ser la decisiva no es tracta només de la dimensió sanitària, sinó que la manca de previsió, la descoordinació, afecta tots els àmbits. Un dels àmbits també important és l’econòmic. Ha estat summament irresponsable declarar el cessament de tota activitat no imprescindible verbalment un dissabte per ser efectiu dilluns, amb la publicació del decret que detalla les activitats afectades a les 12 de la nit de diumenge. La incertesa, una de les pitjors xacres per a l’activitat econòmica, ha estat total i podia haver-se evitat, simplement actuant amb previsió, coordinació i informació.

Els petits empresaris, que constitueixen la gran majoria del teixit industrial del país, es queixen perquè consideren que les petites empreses es queden en bona mesura fora, fins i tot es refereixen al 50% d’exclusions en relació amb el que preveu el Reial Decret sobre l’estat d’alarma. Això vol dir que no tenen cap ajuda per afrontar la reducció de l’activitat, ni tenen dret a aplicar l’ERTO, i en tot cas han de pactar amb els treballadors una reducció de jornada, el que implica també que aquests estiguin d’acord amb una renúncia a part del seu salari.

La solució d’anar al banc per demanar un crèdit avalat en un 80% per l’estat tampoc és una bona solució per a moltes d’aquestes petites empreses, perquè es pregunten per què han d’endeutar-se assumint els costos financers per pagar en un futur, cosa que no saben si podran complir, en una operació on el negoci realment queda en mans dels bancs, que amb un risc mínim obtindran un benefici.

Tot això és molt difícil de resoldre, certament, però també és cert que es podria fer millor. Per exemple, Itàlia també ha prohibit els acomiadaments, com després ha fet Espanya, però hi ha una diferència substancial a favor del govern italià: les empreses d’aquell país podran pagar als seus treballadors amb les partides d’un fons que l’Estat destina als treballadors d’empreses que han aturat la seva activitat, però això a Espanya no existeix.

L’administració falla en els seus propis compromisos directes. Així, per exemple, en molts llocs resulta impossible inscriure a un nadó, perquè malgrat tot la vida segueix, al Registre Civil. És el cas de Barcelona. El resultat és que els pares es veuen d’aquesta manera impedits a tramitar la prestació per maternitat i paternitat, amb els danys que això suposa. El Consell General del Poder Judicial va establir que els registres civils han de tramitar els naixements, però ja es veu que una cosa és el que es decreta i una altra el que la pròpia administració compleix.

En definitiva, les queixes dels ciutadans es multipliquen perquè constaten la diferència entre el discurs públic i la realitat. En una dramàtica carta al director publicada a La Vanguardia de Barcelona, ​​una dona que havia perdut el seu pare sense poder veure’l, perquè havia mort aïllat en la més total soledat, tenia el rigor de demanar als que ens governen: Doneu-nos instruccions clares i útils. Confesseu que fins que no tens insuficiència respiratòria no reps un tractament, expliqueu que la taxa d’afectats està infravalorada. S’ha posat en marxa una app que ni tan sols demana si has estat en contacte amb un positiu. Feu saber que encara que les patologies semblin lleus, sí que pot empitjorar ràpidament en hores. No amagueu la informació. La veritat és dura, però almenys redueix la incertesa. Humanitzeu els protocols, ajudeu per tal que el mal pas de la mort sigui més suportable. Enteresa i rigor per part de qui havent perdut el pare, l’únic que fa és demanar el més elemental: veritats.

Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS