És una evidència que el que podem qualificar de “progressia”, una barreja de dreta i esquerra, és la que governa Espanya, bona part d’Europa i, almenys fins a les eleccions de la tardor, també els EUA. França, després de la segona volta, està abocada a una solució d’aquest tipus entre sectors del Nou Front Popular i les restes del macronisme.
Tot això no és accidental. És fruit de la dinàmica històrica que ha generat una aliança objectiva entre el liberalisme cosmopolita i les esquerres o progressia de gènere i de les identitats sexuals. Per què és objectiva? Perquè no és fruit, en primer terme, de la voluntat, sinó de la coincidència d’interessos d’ambdós grups.
Al liberalisme cosmopolita no li interessa posar en qüestió els danys econòmics i socials que genera el règim imperant; per exemple, qui paga la transició energètica, la immigració excessiva. I li va bé que el debat com el situa la progressia de gènere es quedi centrat en el modus de vida, la dimensió antropològica de la persona, la història i, en definitiva, tot això que en diuen la guerra cultural.
Això va des de les lleis de gènere i identitat sexual fins a la revisió històrica de les lleis de la memòria i la descolonització dels museus. En situar el focus sobre el modus de vida es deixa a l’ombra el que sempre ha estat el problema al llarg del segle XX: el modus de producció, la desigualtat que pot generar i la desigual distribució del guany.
Els mitjans de comunicació escrits són ideals per a un tipus d’anàlisi molt explicatiu i venen a significar una mena d’acta notarial, si bé esbiaixada segons el mitjà, de la realitat quotidiana, que es manifesta com una radiografia en allò que és essencial practicant el que es coneix com l’anàlisi quantitativa de la informació.
El mitjà que millor expressa a Espanya aquella Gran Aliança objectiva és El País, perquè alhora n’és mirall i subjecte actiu; salvant les distàncies, com TV3 a Catalunya. La Vanguardia també serviria, però no deixa de ser un simple subaltern del primer i, per tant, és millor acudir a l’original.
El següent exercici és la radiografia d’un diumenge, el del 7 de juliol, que és el dia de la setmana que acull el nombre més gran de lectors i, per tant, en el que cada diari s’hi esmerça més.
Com és lògic, un tema central són les eleccions a França quan es dilucidava la segona volta. El diari se centra en tres punts. Si serà prou eficaç el cordó sanitari contra el Reagrupament Nacional. Aquest és un denominador comú de la Gran Aliança objectiva, que busca impedir que la dreta i el centredreta s’articulin en grups de la dreta radical. Això té una gran importància a França i a Espanya. També a Alemanya, donat el caràcter molt violent de l’extrema dreta d’aquell país. Per exemple, no funciona a Holanda, on un partit de la dreta radical encapçala el govern havent pactat amb liberals i demòcrata-cristians.. I també ho fa en una mesura parcial a Bèlgica. El que es vol presentar com una qüestió universal és, en realitat, un afer de política local.
Un segon tema d’obsessió és criticar el líder electoral del Reagrupament Nacional, el jove Bardella, que en aquest cas, com que no té història política censurable, la qüestió se centra a voler fer veure que no ve d’una família tan humil com pretén perquè el seu pare, que es va separar, li va pagar els estudis a una escola catòlica.
Es dedica també atenció al problema d’Europa en relació amb les eleccions franceses i en aquesta línia hi ha dedicada més d’una pàgina sencera a una de les bèsties negres de l’Aliança que és el primer ministre d’Hongria, Orbán, que, malgrat les seves reiterades majories absolutes, se li nega el pa i la sal de tot reconeixement democràtic.
Aquesta és també una constant, una de les fòbies de la progressia. Els vots dels “deplorables”, com els va qualificar Hillary Clinton, no tenen valor, és igual que siguin majoritaris o molt nombrosos, no tenen significació ni mereixen consideració de cap mena. No s’ha de perdre ni un minut intentant integrar-los i és millor qualificar-los d’apocalíptics, perquè, i Sánchez és el model superlatiu, la línia de la progressia i de l’Aliança és mantenir-se en el poder per mitjà de la polarització i la por dels altres.
És una forma de bloqueig de la democràcia perquè amb aquest plantejament acaba per no haver-hi una alternativa de govern, sinó senzillament uns “deplorables” que volen ocupar-lo. És també un tic elitista. Només poden governar aquells que estan inspirats per la ideologia de l’Aliança, del liberal cosmopolitisme, del gènere i de les identitats LGBTIQ+.
