Ràbia fiscal d’un súbdit vassall

No; no m’he tornat boig. Però sí que he de reconèixer que sento una enorme ràbia “fiscal” per situacions que ni comprenc ni comprendré mai.

I la sento per l’inconscients que som de no posar fi a les greus conseqüències que per a l’economia tenen determinades actuacions de l’Administració a qui, ja ho dic ara, no critico, perquè no tota la culpa és seva; actuacions que es resumeixen en un desincentiu a l’emprenedoria i a la gens fàcil gesta de crear riquesa. M’estic referint a la insuportable inseguretat jurídica que paralitza decisions i inversions; l’enorme retard de la nostra justícia; a la manca de mecanismes de mediació i arbitratge; a la nostra inestabilitat legislativa; a la nostra més que deficient qualitat de les lleis; i a la nostra insuportable conflictivitat tributària.

En aquest context, complir la llei és tan difícil com aconseguir un ple a la travessa. És un tema de sort; no de certesa.

El primer beneficiat de tal grau d’inseguretat és la mateixa Administració que sempre troba una interpretació de la llei diferent de la del contribuent però més costosa per a ell. I és clar, com a l’Administració li assisteix el principi de legalitat, el súbdit vassall, que no és altre que el contribuent, ha d’iniciar un llarg procés de penitència en els diferents i mal dotats tribunals perquè, després de molt temps, aquests sentenciïn com millor procedeixi en Dret; sentència que ja no serveix de res perquè el mateix transcurs del temps ha deixat en desús aquell negoci en concret.

Però clar, l’Administració ho veu des d’una altra perspectiva. Per a aquesta és el ciutadà astut i murri qui, sempre pendent de tot buit normatiu, s’aprofita del mateix perjudicant a la Hisenda Pública i a tots els espanyols. No ho critico; ho constato.

Davant tots dos, el polític no s’assabenta absolutament de res fora de la sentència de les hipoteques o la de la prestació per maternitat que, és clar, és el que el poble entén i la demagògia aprofita per exigir que els impostos els paguin els bancs i l’exempció de la prestació es materialitzi immediatament.

Però s’obliden de la cuina. Del greu problema intern que paralitza empreses i inversors. S’obliden de la inseguretat jurídica de veritat, que, com la diabetis, el poble no percep. Per això li diuen la “mort silenciosa”. No s’adonen que el transport públic està en perill perquè l’AEAT interpreta que les subvencions que el financen tributen per IVA, circumstància que impacta en els pressupostos públics i en els costos del propi servei; que els professionals, metges, arquitectes, enginyers i un llarg etcètera, no saben si constituir una societat és un frau o una opció que la llei els permet. Que després d’una dura recessió econòmica de la qual amb moltes dificultats alguns han sobreviscut, ve ara la inspecció i diu a les empreses (aclarim-ho, Cooperatives) que les pèrdues que han tingut no són admissibles. Que després de més de 15 anys  en que ningú qüestioni res, un funcionari es qüestiona si una cooperativa incompleix determinats requisits que li suposen la desqualificació com fiscalment protegida; “Idea”, per cert, milionària. La distribució farmacèutica contempla atònita com per discrepància interpretativa se’ls exigeix, retroactivament i en contra de l’esbombat principi de neutralitat, el pagament milionari per IVA en diferències de tipus. Es qüestiona la fiscalitat de les subvencions als centres de I + D; es posa en dubte la fiscalitat del finançament de les televisions públiques. Tampoc ningú es pregunta per què molt poques empreses s’acullen als incentius fiscals de R + D o al règim de reestructuració empresarial, quan la resposta és clara: per la interpretació que l’Administració fa d’aquesta deficient legislació. Ningú repara igualment en les importants conseqüències que en molts casos les decisions de l’Administració tenen en l’esdevenir de l’empresa i en la pròpia societat. I així un interminable i llarguíssim etcètera.

Però no tot acaba aquí. La Direcció General de Tributs canvia en ocasions de criteri que, al seu torn, no sempre és el que el Tribunal Econòmic Administratiu sosté, que, al seu torn, no és tampoc el que acaba prevalent en seu judicial en què prolifera, també, la disparitat de criteris. Esperpèntic. O millor, trist.

I qui és el veritable perjudicat? El súbdit vassall, empreses incloses, que, davant aquesta situació, no decideix o decideix no fer res. L’economia es ressent i la societat s’empobreix. Alarmista? Diguin-ho vostès. Personalment crec que sóc un realista crític però dialogant, pacífic i moderat.

Arribats a aquest punt la pregunta és òbvia: qui en aquest context vol ser empresari?

L’economia, que no els rics, exigeix ​​certesa, és a dir, seguretat jurídica, i estabilitat. La certesa és sinònim de qualitat, senzillesa i proporcionalitat de les normes. I la seguretat és també rapidesa en la resolució dels conflictes.

Però no. Ningú reacciona davant d’això ni davant la disparitat permanent de criteris interpretatius fruit, gairebé sempre, de lleis tècnicament deficients. Perquè, en definitiva, a qui li preocupa la fiscalitat dels administradors, la d’una societat professional, els devastadors perjudicis econòmics d’una disparitat de criteris beneïda pel principi de legalitat, la fiscalitat de l’IVA i les subvencions, i molts altres temes més mundans?

I la culpa, sí, la té el legislador, que és el principal responsable de la deriva de la nostra qualitat legislativa i el rei dels conceptes jurídics indeterminats, les imprecisions terminològiques, els buits normatius, les contradiccions, i la complexitat al més alt nivell , oblidant-se que el súbdit vassall s’ha de llançar al buit sense xarxa que el protegeixi perquè després, molt després, vinguin l’Administració i els Tribunals a dir-li que no ha aplicat correctament la llei. no ha incorregut en frau o evasió. ¡¡¡¡No !!!! Una cosa molt més senzilla. Que la seva interpretació no era la correcta. És igual que fos la normal; la previsible. L’important és que no era la correcta. Ah! I a més ha de donar les gràcies perquè no li imposen una sanció. ¡¡¡¡¡Només faltaria !!!!!!

És doncs imprescindible un marc jurídic que defineixi i concreti els drets, obligacions i garanties del súbdit vassall que no pot, ni ha de suportar les conseqüències d’una deficient tècnica legislativa en la qual se sustenta una part important de la recaptació.

Però més imprescindible és un marc jurídic, econòmic i social que dignifiqui i promogui la creació ètica de la riquesa, la seva distribució, el diàleg i la confiança.

Sense seguretat no hi ha inversió. Sense inversió no hi ha feina. I sense ocupació no hi ha riquesa ni vida digna possible. Si tenim clar que crear riquesa està íntimament vinculat a seguretat jurídica i a estabilitat, la conclusió és òbvia: la seguretat (i l’estabilitat) és una prioritat per construir una societat teixida en la confiança.

Es dirà que he exagerat o que no he estat precís. O pitjor; es m’acusarà de demagog revolucionari; de incendiari fiscal. Res més lluny del meu propòsit. Els que es dediquen al tema tributari, o els que el pateixen o l’han patit, saben perfectament el que he volgut dir, inclosa la pròpia Administració. Saben llegir entre línies. Em coneixen. Posaran, això sí, altres exemples per il·lustrar-millor; precisaran més o menys. Però el problema de fons és el mateix.

I sí, hi ha solució. Un cop més, el diàleg i la col·laboració. No la confrontació i els Tribunals. La fiscalitat col·laborativa és l’únic camí. Les empreses, el súbdit vassall, vol certesa; vol ser part. Vol dialogar; no que li imposin “un” criteri. Voleu compartir “el” criteri; consensuar-; debatre-ho conjuntament. Però des de la confiança i la igualtat. No com avui, des de la més absoluta desigualtat. I no, no estic boig. Només sento ràbia; ràbia fiscal. Només em sento un súbdit vassall.