Qui té por de Giorgia Meloni?

Els pronòstics s’han complert. Giorgia Meloni, líder del moviment polític Germans d’Itàlia, acaba de guanyar les eleccions italianes. Ha obtingut el 26% dels vots (7.3000.000) i serà segurament anomenada primera ministra. Seria la primera ministra dona des de la reunificació d’Itàlia, l’any 1861. El país sembla que serà governat per una coalició de formacions polítiques de dreta: Germans d’Itàlia, la Lliga de Matteo Salvini, Forza Italia de Silvio Berlusconi  i altres partits minoritaris. Més de dotze milions de persones han votat aquesta coalició, amb el 44% dels vots.

Es diu que l’espectre d’un fantasma polític d’extrema dreta recorre actualment Europa i bona part del món. S’ha escrit  que l’auge de l’extrema dreta a les eleccions sueques i la victòria dels hereus del neofeixisme a Itàlia esbossen un panorama polític en una Europa desestabilitzada per la guerra d’Ucraïna, la crisi energètica i la inflació galopant, quan amb prou feines sortia de la pandèmia. A això caldria afegir-hi la desaparició dels partits tradicionals a França, la rellevància de Vox a la dreta espanyola, el lideratge de la nacionalista Tuss en els conservadors anglesos, l’hegemonia de l’extrema dreta a Hongria i a Polònia i la fragilitat de les coalicions de govern a la majoria de països europeus, començant per Alemanya. Estaríem vivint  moments molt complicats, semblants als anys vint i trenta del segle passat.

Es considera generalment que l’extrema dreta no és antisistema econòmic (camp que es reserva l’esquerra), sinó antisistema polític,  per la seva oposició als nous valors de feminisme, ecologisme i solidaritat i que  posa en qüestió la UE,  fundada sobre aquests valors.

Giorgia Meloni ha declarat en plena campanya que  “a Europa tothom està preocupat per la meva presència al govern i es demana què  passarà; doncs bé, jo us diré què passarà: que s’acabarà la moma i que Itàlia  també començarà a defensar els seus interessos nacionals com fan els altres, per cercar després solucions comunes“.

La clau interpretativa d’aquestes paraules l’ha donat més tard  en una carta publicada a Il Foglio, on escriu  que és partidària d’una  “Europa confederal, respectuosa amb la subsidiarietat i les sobiranies nacionals, que no faci  tantes coses, però que les faci millor“. Tot això no sembla que posi en qüestió la UE.  Que vulgui “defensar els interessos nacionals” del seu país  és moneda comuna a la resta dels estats membres de la UE. Buscar “solucions comunes“ és feina de cada dia a Brussel·les. La idea d’una Europa confederal la comparteix Enrico Letta, líder recentment dimitit del Partit Demòcrata italià, profundament europeista,   derrotat a les eleccions (no ha arribat al 20% de vots).  El principi de  subsidiarietat forma part de l’essència  jurídica i política de la UE. El respecte a les sobiranies nacionals  existeix  a la UE, acompanyat de cessions de sobirania dels estats en determinats àmbits.

Una altra cosa seria si Meloni es declarés alineada amb Polònia i Hongria  “per a destruir Europa“, com també  s’ha escrit. S’ha afirmat que Meloni voldria  “canviar la UE consagrant el principi que les nacions poden fer lleis que contradiguin fins i tot flagrantment  allò que es decideix a Brussel·les”. Això està  per veure.També se l’ha acusat de feixista, però una cosa és el feixisme, caracteritzat per una visió totalitària de l’estat,  i una altra ben diferent són les seves propostes de govern.

Ha de témer Europa un govern  Meloni? Què farà la nova coalició dretana quan arribi al poder?

Per a respondre a aquestes qüestions, la principal referència formal que es disposa és l’acord-marc programàtic que han signat les tres formacions Germans d’Itàlia, Lliga  i Forza Italia, més una quarta  anomenada Nosaltres Moderats.

En política internacional, el to és moderat i tranquil·litzador per a les potències occidentals. Es promet “respectar els compromisos assumits a l’OTAN, també en matèria de despesa en defensa, suport a Ucraïna davant de la invasió de la Federació Russa i suport a qualsevol iniciativa diplomàtica dirigida a la solució del conflicte“. Sobre la UE, el document afirma “una plena adhesió al procés d’integració europea, amb la perspectiva d’una Unió més política i menys burocràtica“. La declaració de “plena adhesió“ és contundent, i al mateix temps   sorprenent, a la vista de les mostres d’euroescepticisme que Meloni  ha donat al llarg de la seva carrera  política.

El programa específic de Germans d’Itàlia  es mostra partidari de “rellançar el sistema d’integració europea, anar cap a una Europa de les Pàtries fonamentada en l’interès dels pobles i capaç d’afrontar els reptes del nostre temps“.

Sobre  els fons europeus, els quatre signants diuen “buscar un acord amb la Comissió Europea, tal com està previst pel dret europeu, per a la revisió del Pla Nacional de Recuperació i Resiliència postpandèmia, en funció de les condicions canviants, necessitats i prioritats“. Aquest  to  és   conciliador amb la UE  i promet seguir les seves directrius legals.

La immigració és una de les matèries amb un potencial més gran de conflicte entre Roma i Brussel·les. El programa marc promet  “lluitar contra la immigració irregular“ i “bloquejar els desembarcaments“. El programa específic de Germans d’Itàlia  parla de la immigració irregular com “una amenaça per a la seguretat dels ciutadans”  i expressa la voluntat d’obstaculitzar “l’activitat de les ONG que afavoreixin la immigració clandestina”. Aquí poden haver-hi friccions importants amb Brussel·les.

En matèria de drets civils, el programa comú no  esmenta  l’avortament. Les inquietuds en matèria de drets civils afecta especialment al col·lectiu LGTBI, sobre el que no es planteja cap atac frontal. En el míting de Vox durant la recent campanya electoral andalusa, Meloni va declarar: “No hi ha mediacions possibles. O es diu sí o es diu no. Sí a la família natural, no als lobbies LGTB; sí a la identitat sexual, no a la ideologia de gènere; sí a la cultura de la vida, no a l’abisme de la mort; sí a la universalitat de la creu, no a la violència islamista; sí a la sobirania dels pobles, no als buròcrates de Brussel·les“.  Meloni s’autoqualifica de “dona, mare, italiana i cristiana“. És raonable pensar que les seves idees siguin aquestes.  Una altra cosa és com les  posarà en pràctica quan governi.

L’analista Tony Barber  (Financial Times),  ha escrit que “la victòria de Meloni és una victòria de la dreta i no pas de l’extrema dreta o del feixisme; es tracta d’una victòria que no ha de significar necessàriament una caiguda en l’extremisme“.  Afegeix que  “els partits d’esquerra han tornat a ensopegar amb la mateixa pedra: fer por als votants demonitzant al contrari, i fer campanyes en contra de, en lloc de fer-les en positiu per tal de proposar, construir i complir; això explicaria el desplaçament massiu de votants tradicionals d’esquerra italians cap a  partits nacionalpopulistes“.

L’historiador britànic Ian Kershaw, especialista en afers europeus, ha declarat: “Estic preocupat pel resultat de les eleccions italianes, però em tranquil·litzen les considerables diferències entre el moment actual i els anys vint del segle passat. Es pot dir que tots els feixistes són populistes, però no que tots els populistes siguin feixistes. I és precisament el que ara tenim, és el cas de  Meloni a Itàlia. A més, tot això passa en el context d’estructures democràtiques, que ara mateix estan molt més fermament assegurades comparat amb els anys vint i trenta del segle passat. Crec que Europa serà capaç de superar els desafiaments que presenten països com Itàlia, Hongria o Polònia“.

Giorgia Meloni diu que no és feixista, però el seu partit comparteix valors i símbols amb el feixisme italià.

Tot i que ara ho nega, ha dit que Mussolini va ser un bon polític, sent admiració per Orban, Trump i Putin, defensa la supremacia ètnica dels europeus blancs, considera que l’euro és un error i que la immigració  és un instrument en mans dels poders per debilitar els treballadors; ataca l’islam, Brussel·les  i el capital internacional.  És mare soltera, defensa la família tradicional i nega al col·lectiu LGTBI el dret d’adopció.

A mesura que ha anat guanyant punts en la carrera per arribar a guanyar les eleccions generals, ha anat moderant el seu discurs. Avui afirma ser atlantista i europeista, convençuda defensora d’Ucraïna i de les reformes de Mario Draghi que tant criticava i al que admira. Sembla que ambdós mantenen bones relacions. Alguns han escrit que “Meloni és una farsa, igual que ho són Berlusconi i Salvini; ningú no diu la veritat, però l’engany és precisament, el que semblen voler la majoria d’italians; la política a Itàlia és una comèdia“.

Brussel·les ha reaccionat amb prudència davant de la victòria electoral dels Germans d’Itàlia, tot declarant que  “reaccionarem a les accions, a actes concrets, a decisions que es prenguin“. En públic, el mantra de la Comissió és sempre el mateix:  “treballarem amb qualsevol govern que surti de les urnes”. Ha assegurat que espera tenir una  “cooperació constructiva“ amb el futur govern italià.  En tot cas,  està preparada per a actuar.  Ho ha demostrat fa pocs dies  quan va proposar la suspensió de 7.500 milions d’euros  de fons  de la UE per a Hongria per propiciar la “corrupció sistemàtica de Budapest“ en la gestió de fons  comunitaris. Però Itàlia no és Hongria. Itàlia és la tercera economia de la UE i sòcia fundadora de la Unió. La recessió es perfila a l’horitzó.

La inflació i la pujada dels tipus d’interès del Banc Central Europeu (BCE) posen actualment en primer pla els riscs derivats del  colossal deute públic italià (150% del PIB)  i  debilitats estructurals, culturals i demogràfiques italianes. Per començar, la brutal divisió entre el nord industrial, que forma part de l’Europa més rica i desenvolupada, i el sud, que s’acosta a la més pobra i endarrerida. No s’han produït acostaments notables nord-sud les darreres dècades.  Des de 2000 el PIB per càpita no ha augmentat. Un quart dels joves italians estan a l’atur, sense feina, educació o formació,  un record a la UE. Mario Daghi amb 17 mesos en el poder ha començat les reformes necessàries. Caldria continuïtat i està per veure si Meloni serà capaç de fer-ho. Meloni té tendència a parlar de nacionalisme, identitat i proteccionisme per davant de reformes i competitivitat. Itàlia ha tingut 30 primers ministres i més de 60 governs des de 1946, és un país caracteritzat per una forta inestabilitat política. La previsible futura coalició significarà la reentrada en política de Matteo Salvini i Silvio Berlusconi, dues figures  molt desacreditades en l’espectre polític italià,  amb una història intensa  de mals entesos i desavinences  amb Brussel·les.

Itàlia ha sigut el país més beneficiat pels fons europeus destinats a rellançar postcovid l’economia dels països membres. Es tracta de la colossal xifra de  200.000 milions d’euros que han d’arribar a Roma a través del programa Next Generation EU. Brussel·les ja ha advertit que, per a poder disposar d’aquesta gran suma caldrà  cenyir-se estrictament a les regles comunitàries i seguir amb les polítiques reformistes de Draghi. Malgrat les bones paraules de Meloni  a les vigílies electorals, està per veure si el seu futur govern serà  prou virtuós en matèria econòmica i   obedient a Brussel·les en matèria política per a poder disposar finalment d’aquests fons tan substanciosos. Molts analistes confien que “Giorgia Meloni es veurà marcada i refrenada per la política, els mercats i els diners“.

Meloni necessita Brussel·les  perquè sense Brussel·les no podrà fer front a la crisi i a la gestió de l‘elevat deute públic italià.  Brussel·les   accepta la realitat electoral italiana i  sembla decidida a  ajudar Meloni a tenir èxit. Segurament  també li ha fet saber que Itàlia és “too big to fail“, i  que la caiguda d’Itàlia en un precipici econòmic seria un esdeveniment  d’imprevisibles conseqüències per a Itàlia i per a Europa.