Qui creu que s’obtindrà la independència?

És realment sorprenent, però si l’enquesta de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials no incorpora un error monstruós, hipòtesi que es pot descartar, cal dir que el 2021 pràcticament cap català creu que s’assolirà la independència. Així de rotund i concret.

El percentatge de persones que els hi agradaria que s’assolís és del 29,3%, però els que creuen que realment acabarà així és només d’un pelat 8%, una proporció ínfima. I aquesta és la paradoxa. L’objectiu que és la bandera dels dos partits que governen la Generalitat és en realitat una ensenya en la qual el 92% dels catalans no hi creuen.

Amb contradiccions tan greus com aquesta difícilment es pot tirar endavant, per molt de tacticisme que hi hagi en una part de l’electorat, que pensi que votant als del “morro fort” obtindrem més rendiments polítics per a l’autogovern. Aquesta reflexió era possible al principi del procés. Ara les cartes ja han estat jugades i queda clar que ni obtenim més autogovern, la Generalitat com a tal és a menys que mai a l’estat, ni afavoreix una bona gestió. La diferència entre el que un sector de població voldria, el 29% que aspiraria a la independència, i el 8% dels que creuen que pot assolir-se, marca la diferència entre la il•lusió i la realitat.

La gran majoria considera que tot plegat s’acabarà amb més autogovern per a Catalunya, però cal dir que han anat passant els anys i que això no és així. Té la seva lògica perquè hi ha un error de fons. Els partits independentistes s’han de concentrar en la gesticulació i no en la negociació com fa el Partit Nacionalista Basc que sí que obté continus bons resultats. Aquesta diferència és visible pel tipus de discurs que fa Rufián i el que fa Aitor Esteban, el portaveu del grup basc. El representant d’ERC teatralitza i el basc va per feina.

D’altra banda, també és important contemplar la ideologia política. ERC sempre situa per davant aquest factor per sobre de l’obtenció de bons resultats negociadors per a Catalunya perquè de cap manera deixaria caure el govern de Sánchez. Dels bascos tothom sap que els hi és indiferent, ja ho van fer amb Rajoy, i no era la primera vegada, facilitant un govern que entri en crisi si no aconsegueix una resposta adequada als seus plantejaments.

D’altra banda, els anticossos que generen a la política espanyola delimiten la capacitat negociadora del govern de torn, són molt més grans quan contemplen que a l’altra banda el que hi ha aixecada és la bandera de la separació d’Espanya i no l’obtenció de determinats resultats per al seu autogovern.

El 2021, per tant, només el 8% creu que la independència s’assolirà, pràcticament el 30% consideren que tot acabarà amb l’abandonament del procés i un 43% que culminarà en dotar de més autogovern a Catalunya. Si aquesta és l’opinió dels ciutadans, la pregunta és per què la política no s’ajusta a aquesta realitat? Per què la carta de l’independentisme no passa pel terme de les idees platòniques i es dediquen d’una vegada a fer bé la feina?

El problema de fons és que la solució no esdevé viable i no només perquè els hi faci por arraconar la bandera que els hi dona vots, sinó perquè a més hi ha una incapacitat congènita per governar bé. No és una exclusiva de l’àmbit independentista. Només cal veure què passa a l’Ajuntament de Barcelona i com està la ciutat governada pels seguidors de Colau i els successors teòrics de Maragall, el PSC. I més enllà només cal veure com mal governa Sánchez per constatar que el mal profund que patim no és la bandera independentista, sinó el de tot un gruix de polítics  que demostren dia a dia amb fets que són, o bé irresponsables en algunes ocasions, incapaços en altres i impotents en la majoria.

 Loading ...