Un cop més, les afirmacions grandiloqüents de la Comissió Europea dirigida per Ursula von der Leyen xoquen amb la realitat dels països europeus.
Brussel·les anuncià al març un pla de rearmament per valor de 800.000 milions d’euros, centrat en el que és la seva competència, això és, les capacitats industrials, però en realitat només 150.000 milions provindran de la UE i ho faran a més sota la forma de préstecs.
La resta aniria a càrrec dels mateixos estats, amb l’estímul que la despesa realitzada en aquest capítol no computaria en el dèficit oficial. Però ni tan sols així els estats europeus semblen massa disposats a incrementar substancialment la despesa militar.
A Espanya, que en el seu moment declarà que comptabilitzaria com a despesa militar altres partides pressupostàries, incloent en l’àmbit del medi ambient, se li suma ara Itàlia amb un discurs semblant.
En el seu cas, el govern de Giorgia Meloni proposa incloure en el 2% del Producte Interior Brut (PIB) dedicat a defensa, costos relatius a la “infraestructura adjacent”, com per exemple la policia financera i els guardacostes (que de fet pertanyen a les forces armades, contràriament al cas espanyol).
Això permetria al país transalpí arribar a l’objectiu cap a finals d’any sense haver d’incrementar la despesa militar en termes reals, alternativa que comportaria retallades en altres sectors a causa de l’escrutini que manté Brussel·les sobre les finances públiques de Roma.
El ministre de finances Giancarlo Giorgetti ha anunciat que el seu govern no contempla tampoc acollir-se a l’excepció proposada per la Comissió Europea per descomptar fins a 1,5 punts percentuals del dèficit públic si aquests es destinen a la defensa.
Espanya i Itàlia no són els dos únics països europeus que intenten evitar augmentar els pressupostos de defensa tot reduint altres partides socialment més sensibles.
A França, “l’economia de guerra” volguda pel president Emmanuel Macron està resultant ser un miratge. Especialment tenint en compte la complicadíssima situació fiscal del país, amb un dèficit públic sobre el PIB que voreja el 6%. De fet, determinats programes del ministeri de defensa s’han vist ja privats de continuïtat.
Pel que fa a Alemanya, el futur canceller, el democratacristià Friedrich Merz, ha anunciat un pla d’endeutament massiu per reflotar l’economia, fent especial èmfasi en les infraestructures climàtiques i la defensa. Alemanya encara té marge d’endeutament gràcies a les seves particulars restriccions constitucionals, però la seva “cura” passa paradoxalment per caure en els mateixos errors que els seus veïns.
A més, Alemanya ha de fer front a un altre greu problema si vol rearmar-se, i és que les seves forces armades pateixen un dèficit crònic de personal que no ha parat d’empitjorar en els darrers anys.
De fet, l’any passat la institució enregistrà un saldo negatiu, això és, el nombre de soldats que deixaren l’uniforme sobrepassà el dels nous reclutes. D’aquests, a més, pràcticament una tercera part abandonà el programa d’entrenament inicial.
L’únic gran país europeu que sembla aplicar les directives de Brussel·les i l’OTAN és Polònia. Però aquest és un cas totalment diferent al dels països d’Europa occidental.
Un cop més, les afirmacions grandiloqüents de la Comissió Europea dirigida per Ursula von der Leyen xoquen amb la realitat dels països europeus Share on X
