No cal ni dir-ho. Després de la doble clatellada electoral, molt concentrada en ERC, de les dues últimes cites electorals, de la desmobilització i desànim dels independentistes i la desunió cada vegada més caïnita en les seves rengles, el resultat de les eleccions els brinda una insospitada oportunitat històrica, aquest cop sí.
Ho fa, sobretot, en relació amb JxCat perquè l’actual direcció d’ERC, ja es va precipitar des del primer moment expressant el seu amor etern a Sánchez, perquè malgrat ser el cap de “l’estat opressor” dels que desitjen separar-se, el volen com a president, també del seu estat per quatre anys més.
Situem-nos en perspectiva.
Algú s’imagina el Sinn Féin (“Nosaltres”) al palau de Westminster apostant pels laboristes i fent declaracions de suport per evitar el govern conservador? Si ni tan sols ocupaven l’escó! En fi, entre poc i massa.
Naturalment, aquesta entrega inicial començarà a ser matisada, que si amnistia, que si referèndum; a vegades consulta, que si nou sistema de finançament pactat bilateralment, que si posar fi al dèficit fiscal, que si traspàs de rodalies, massa paraules i poc compromís.
A hores d’ara i en relació amb ERC algunes qüestions són evidents:
La primera és que la negociació és un bluf perquè no té sorpresa. Ja se sap com acaba: votant per Sánchez per evitar noves eleccions, i on tot l’esforç es concentrarà en escenificar que han aconseguit grans resultats. La crítica no és que li donin suport, sinó el fet que degradin encara més la política catalana, jugant sistemàticament a enredar al personal. Els que es deixin enredar, és clar.
La segona qüestió és que almenys negociïn bé i posin sobre la taula quelcom de concret i ben definit i no la pluja de reivindicacions històriques que varien segons convingui.
Concretem-ho
Una consulta legal
És evident que resulta impossible perquè el procediment així ho determina: cal modificar la Constitució, per una majoria qualificada només a l’abast amb els vots del PP a més dels del PSOE. Això és inimaginable, o en tot cas posats a imaginar molt, després d’un llarg i dur conflicte, tan dur que fes que el trauma de la consulta resultés menor que els danys del conflicte. L’independentisme ha d’assumir aquesta realitat o ser una estafa electoral que ens afebleix com a país.
L’amnistia
No es posen d’acord sobre si és possible o no legalment. En tot cas, si es posa sobre la taula, s’han de concretar terminis i a quí afecta, perquè dir que a tothom no és dir gaire. Per exemple, també els CDR inculpats per un presumpte delicte de terrorisme?
La tirallonga
Sistema de finançament, condonació dels crèdits del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmic), reduir el dèficit fiscal, traspassar rodalies… i el que faci falta, els catalans amb Sánchez ho tenim tot pagat. Seria bo sortir d’aquest tutti-frutti confús que tant beneficia al govern espanyol i concretar qüestions posant terminis. Més important que si la negociació és bilateral o no, formalment no ho pot ser i Aragonès ho sap, és que defineixin quina és la posició catalana al parlar del nou sistema de finançament. Volem una millora de l’actual? S’aprofita l’ocasió per assolir un model específic per a Catalunya, el de l’inconcret Pacte fiscal? Si és el primer cas, quins criteris volem que s’apliqui?
I sobre el dèficit fiscal?
Aquí també hi ha molta tela per tallar, perquè amb la millora del finançament en les actuals coordenades de règim comú, no se resolt, ja que sempre hi ha una partida important de transferències de l’estat, i això mai ho aclareixen. Per exemple, s’incorpora el càlcul de les pensions o no? Es comptabilitzen altres transferències estatals, com l’Ingrés Mínim Vital, o la part estatal de la dependència? Perquè la cosa canvia molt, sobretot amb les pensions. Rebre més o menys d’aquestes transferències depèn de factors objectius; nombre de jubilats, de dependents, etc. i en tot cas aquí la qüestió central és qui actua de pagador final, si és l’Estat com fins ara o la caixa de la Generalitat.
En general han d’acotar terminis i objectius
La famosa taula de diàleg/negociació no ha servit de res més enllà d’una escenografia inicial. Almenys el president Torra va posar sobre la taula una llarga llista de reivindicacions, concretament 21 agrupades en tres àrees: una resposta democràtica per a Catalunya, la regeneració democràtica de l’Estat i la seva “desfranquización”, que tothom ha oblidat; els mitjans de comunicació també. Anant així pel món, amb acudits d’última hora com podem anar bé?
La veritat nua i crua és que Aragonès, amb el seu minso suport parlamentari depèn del PSC, i aquí està la mare dels ous. No pot córrer el risc que a Illa li entri un atac de democràcia i vulgui un govern realment configurat d’acord amb la voluntat dels electors.
I JxCat manté un més gran mutisme i això té sentit, malgrat que vingui condicionat per les seves dues ànimes.
No ho esperaven, però tenen una oportunitat crucial: forçar la inestabilitat de l’estat, crear un gran problema a Europa; en definitiva, guanyar importància política internacional i anar a unes noves eleccions de les quals segurament sortirien com a pal de paller de l’independentisme, disposats a confrontar amb el govern que sortís, ja fos del PSOE i els seus aliats o del PP i VOX, que encara donaria més raó a les seves reivindicacions. De fet, assenyalaria la fi del “procés” que ha agonitzat i l’obertura d’una nova fase d’una gran duresa, però amb horitzons que imprimirien més atenció a Europa.
En tot cas el que es vulgui negociar s’ha de portar al Parlament, o és que la discreció significa pactar d’esquena a la gent i dels representants parlamentaris ja prou devaluats?
Sigui el que sigui, el que ens cal és un “Compromís amb Catalunya”. Negre sobre blanc i que sapiguem a què atenir-nos.
JxCat manté un més gran mutisme i això té sentit, malgrat que vingui condicionat per les seves dues ànimes Share on X
Loading ...
