El govern d’Ada Colau, reforçat per una més gran suport en el nombre de regidors, torna a insistir en la polèmica qüestió de fer passar el tramvia pel tram central de la Diagonal. A més dels socialistes, sembla que li donen suport ERC i JxCat. Almenys això es pot deduir del vistiplau de la Generalitat al projecte, publicat al Diari Oficial (DOGC).
Cal recordar però que en el seu moment Trias, i especialment el propi Joaquim Forn, van mantenir una oposició aferrissada, però òbviament l’empresonament d’aquest segon, malgrat ser el cap de llista i una de les imatges emblemàtiques de JxCat és, a hores d’ara, tingut poc en compte per Torra i Artadi.
El tramvia presenta nombrosos interrogants. Comencem a introduir-ne alguns d’ells per propiciar una reflexió rigorosa.
Quin sentit té una inversió en una infraestructura tan costosa, rígida i irreversible, en un període de revolució del transport públic? 175 milions d’inversió, més 200 pel rescat de la concessió de l’empresa privada que ara explota el tramvia, junt amb 33 milions de cost d’explotació addicional en relació al bus elèctric. Fan més de 400 milions per a una obra que en una dècada quedarà obsoleta.
Com es valora la rendibilitat del diner públic? Si no es rescata l’actual concessió es farà una inversió pública per generar negoci a una entitat privada, que produirà un forat en els ingressos de Transports Metropolitans de Barcelona, en suprimir les actuals línies de busos per la Diagonal. Si es rescata, la despesa es duplica.
Les conseqüències d’implantar-lo en l’eix principal d’una ciutat molt densa, 15.700 habitants per km2. Pitjor encara, perquè l’actuació es faria en una àrea de la Diagonal amb més de 35.000 habitants per km2, una aglomeració asiàtica. Per analitzar-ne les interaccions i els impactes cal un model de mobilitat que no existeix.
El paper del tramvia no es pot aïllar de les deficiències de la xarxa de transport col·lectiu metropolità. Avui moltes persones es veuen obligades a accedir amb el seu vehicle per la Diagonal. Plantejar-se només el tramvia com a solució és una visió reduccionista.
S’obliden de les externalitats negatives: els efectes indirectes d’una activitat que traspassa part dels seus costos a tercers, al seu entorn. Són perilloses perquè d’entrada no se’ns fan evidents i són difícils de calcular. En el cas del tramvia, són els costos de congestió en termes de temps, combustible i contaminació sobre l’usuari privat, la resta de transport públic i els veïns de l’Eixample, causats pel tràfic desplaçat de la Diagonal.
També és una externalitat negativa la barrera a la mobilitat vertical, en una ciutat que, d’antuvi, la té mal resolta. A més de la destrucció de la nova Diagonal de Trias, que és tota una altra qüestió.
Hi ha una sobrevaloració dels viatgers a transportar. Certament el tramvia té més capacitat, però no es tracta de maximitzar el nombre teòric de viatgers, sinó determinar quines són les necessitats reals. No és el màxim, sinó l’òptim el que cal assolir. L’actual servei per la Diagonal no sembla ni molt menys desbordat. Un sistema millorat de busos elèctrics amb temps de desplaçaments optimitzats és millor opció. El tramvia sense rescat és 1,5 vegades més costós (inversió+manteniment) per passatger transportat, i 3,36 vegades amb rescat.
Les greus complicacions causades per les incidències, accidents, aturades, donada la rigidesa del sistema escollit i l’alta densitat del trajecte. Si un tramvia queda immobilitzat es col·lapsa el transport públic, situació que no es dóna amb el bus.
La contaminació: amb la tercera part del cost del tramvia, aplicat a dotar-nos de busos elèctrics a tota la ciutat, s’obté una reducció més gran que l’obtinguda pel tramvia. A més, en els estudis que ha presentat l’Ajuntament no consta la contaminació per la major congestió de l’entorn.
Quina és la seva prioritat? De les 13.000 persones que varen aportar iniciatives a la consulta oberta per l’Ajuntament, només 476, menys del 5%, assenyalen el tramvia.
1 comentari. Leave new
Tot això, des de la barra del bar, suposo, no?