És estrany que aquesta pregunta no aflori amb més força, quan en realitat és la clau de volta de la construcció que ha fet l’actual versió de l’independentisme hereu del procés.
Imaginem per un moment que es produeix certament l’aplicació del 155, que hi ha acusacions, però res a veure amb la rebel·lió i sí amb la desobediència, que no hi ha presó provisional, i que el major risc per als acusats son les sancions econòmiques, la inhabilitació, i en cap cas la presó. En aquestes condicions, la fugida de Puigdemont tindria un escàs sentit i menys rellevància. La qüestió discorreria per senders menys dramàtics, malgrat que la pena econòmica pogués ser dura i dissuasiva, però restaria lluny de la imatge i la mística d’unes persones empresonades, que d’altra banda tenen uns antecedents cívics de qualitat.
Quin seria el projecte independentista aleshores? Es difícil de dir perquè sense els presos, l’escenari queda buit i sense color. L’emoció, la força motivadora seria tota un altra perquè estaria despullada de sofriment humà. Què quedaria a les hores?. Quin sentit tindria la tènue esperança, però esperança a fi de comptes, d’un qüestionant internacional de l’Estat espanyol que obligués a comparèixer en una negociació? Tot el discurs de Puigdemont, refugiat en aquelles emocions i aquesta esperança, seria com el d’un pintor de paret al qui li han tret l’escala.
Es difícil dir quin seria el projecte, mes enllà d’un enunciat imprecís d’independència, perquè, a més, la mobilització popular perdria un motor principal: l’emoció. I aquesta absència faria emergir amb mes força una realitat soterrada: el fracàs de tota la política empresa fins ara, i ja són anys. Perquè les organitzacions de la cessió, amb una certa excepció de l’ANC, no han fet mai un balanç crític d’on són després de tant temps, i quins són els errors i les responsabilitats. Els presos ho justifiquen tot, fins i tot la incompetència.
Però la seva mateixa importància assenyala també la buidor política en la qual s’hi troba el procés. És, a més, un buit que buida, perquè impedeix que les institucions catalanes funcionin, que el govern governi, i el Parlament ho sigui de veritat, que tinguem una Sindicatura de Greuges autèntica, i no una tercera cambra que ningú ha elegit i que es prolonga a causa de la paràlisis, que també ha envaït tots els àmbits públics, començant pel Consell de l’Audiovisual, i passant per institucions tan decisives com la Sindicatura de Comptes i el Consell de Garanties Estatutàries.
El presos són la gran coartada per a aquells que volen fer una republicà imaginària i són incapaços de mostrar un projecte tangible per al país real.
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.