La inflació és el problema del moment. A novembre d’enguany se situa en el 5,6% la general i la més perillosa, la subjacent, en un més moderat 1,7%, si bé ha crescut un 1,5 punts des del mes de maig.
Aquesta setmana s’ha produït el segon dia més car de la història en el preu de la llum en arribar a 275 euros i el dimarts 30 al llarg de 4 hores el megawatt va superar els 300 euros. La clatellada sobre les empreses i les economies familiars, sobretot les més febles, es fa notar. Però com ha advertit el vicepresident del Banc Central Europeu, Luís de Guindos, el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, i l’exconseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, en un article a La Vanguardia, el pitjor que es pot fer és incrementar ara els salaris, perquè aquest fet convertiria una inflació que es considera que serà temporal en una espiral inflacionària. Temporal, sí, això ho diuen tots, però Mas-Colell, a part de dir-ho, afegeix que tampoc és clar que això es produeixi perquè ningú garanteix que la “crisi actual d’escassetat sigui transitòria i curta”. No ho serà pel que fa a l’energia. I potser que tampoc ho sigui per als relacionats amb problemes d’abastiment. Dependrà de l’evolució de la pandèmia”.
Per tant breu, el que es diu breu, el període inflacionari, ningú està en condicions de garantir que ho sigui. Com diu Mas-Colell, en definitiva: “és com se’ns transmet (es refereix a la inflació) que som més pobres”. Fantàstic, ara cal que la gent, els ciutadans comprin aquesta idea de la contenció salarial amb tanta incertesa sobre la durada de la inflació, perquè darrera d‘aquesta qüestió en batega una altra molt més àmplia: com s’ha anat distribuint i es distribuiran els guanys amb productivitat. I aquí la resposta és clara, en la massa salarial que no pertany al vèrtex de la piràmide ha tingut una minsa participació en aquests guanys. Potser més que parlar de reconèixer que som més pobres, el que cal és plantejar que hi hagi una distribució més justa dels bons rendiments de l’empresa, de manera que quan aquests es fan magres siguin més fàcils de suportar, del contrari la injustícia és manifesta i el resultat acaba sent més tard o més d’hora l’esclat social.
El govern pot fer molt per pal·liar l’actual situació i crear les condicions per a què les reivindicacions socials no es radicalitzin. Cal dir que la inflació té com a primera beneficiària la Hisenda Pública, de tal manera que en aquests moments els ingressos de l’estat superen en molt els de l’any 2019, malgrat que l’economia encara no s’ha recuperat. L’augment de l’IPC ha fet créixer en 830.000 milions d’euros els ingressos pels mateixos conceptes fiscals que el 2019 i al mateix temps les llars espanyoles han perdut 9.000 milions.
El que ha de fer Sánchez és retornar la major part de la xifra que han ingressat amb escreix en forma d’ajuts i subsidis, que permetin transitar per aquest període d’inflació amb un menor sofriment per part de la gent. El que no es pot fer és haver d’optar entre castigar la gran majoria amb salaris baixos o bé provocar una espiral inflacionària quan el govern espanyol té a la seva mà el camí del mig que permet evitar unes opcions tan dolentes.
Loading ...
