La Fundació Arrels, la coneguda entitat dedicada a ajudar la gent sense llar, té enguany importants problemes econòmics perquè patirà un dèficit el 2022 de 750.000 euros, fruit de les creixents necessitats derivades de l’augment de gent que viu al carrer o en condicions molt precàries.
El pressupost d’Arrels és de més de 5 milions d’euros, dels quals més d’un 70% provenen d’ajuts privats, mentre que la Generalitat i l’Ajuntament aporten el 30% restant. Aquí ja cal fer una crida d’atenció, perquè aquesta proporció d’ajuda pública podria considerar-se raonable en principi, si no es tractés d’una entitat que treballa exclusivament per atendre unes necessitats tan vitals com són la de la gent que roman al carrer; la pitjor de les pobreses.
Alhora, hi ha altres entitats amb pressuposts ideològics, com per exemple totes les que es mouen en l’àmbit en el qual estava situada Ada Colau abans de ser alcaldessa, en les que la subvenció pública depassa àmpliament el 50%. És a dir, són organitzacions que en realitat funcionen gràcies a les rendes públiques. Aquest fet en el marc dels recursos escassos és inacceptable, perquè posposa allò que és necessari a interessos de grups ideològics.
Per fer-ho més gruixut, segons ha declarat el nou conseller de drets socials, Carles Campuzano, no se sap exactament la gent que viu al ras, en infrahabitatges o barraques. Reconeix que “el nostre sistema de serveis socials no disposa de dades bones”. Doncs ja em direu, després de tants anys i tant pressupost i tants funcionaris no saben quina és la dimensió de la gent més pobra entre els pobres de Catalunya. L’anterior consellera, Violant Cervera, es va aventurar a donar la xifra de 60.000, entre gent que vivia a la intempèrie, en albergs de sol·licitants d’asil, barraques, naus o espais inadequats com a habitatge.
Mentrestant, la llei que van presentar conjuntament amb Arrels, Càritas, la comunitat de St. Egidi i Sant Joan de Déu Serveis Social, i que va ser acceptada pel Parlament, segueix una tramitació lentíssima. Aquesta iniciativa de 2022, si el ritme no canvia, amb sort quedarà aprovada a finals d’aquest any i consideren que trigarien 2 anys més, és a dir fins el 2025, per proporcionar espais dignes per viure-hi 2.000 persones!
En total haurien passat 4 anys per assolir un objectiu de resoldre una necessitat vital a només 2.000 dels 60.000 que la mateixa administració considera que viuen en condicions d’habitatge extraordinàriament difícils.
Certament, no anem bé, i no és per manca de diners. L’Ajuntament de Barcelona el 2023 dedica 408 milions a Serveis Socials i la Generalitat 2.400 milions per a tota Catalunya, és clar. I l’estat més de 6.000 milions per a tota Espanya. Com és possible que amb aquesta quantitat de diners, aspectes tan elementals com els de la gent que viu al carrer no estiguin més resolts?
La resposta és molt concreta. Mentre que la gran majoria de recursos d’Arrels o de Càritas es dediquen a la finalitat d’ajudar la gent, amb serveis, béns i ajuts econòmics, una gran part dels pressupostos públics són consumits per la mateixa administració per pagar funcionaris, contractats, adquirir serveis i béns, fer publicitat, pagar estudis, etc. La relació entre cada euro pressupostat per fins socials i allò que arriba realment a la gent és escandalosament baixa. No s’actua per resoldre la pobresa, sinó que la burocràcia es limita a gestionar-la o, per ser més exactes, sacsejar-la. Si aquest mateix criteri s’apliqués a la salut pública, i els recursos sanitaris no tinguessin per objecte millorar l’estat de salut de la població, sinó senzillament gestionar la malaltia, l’escandalera seria monumental.
I tot això considerant que a més, tant la Generalitat com l’estat, pel seu compte i sense coordinació entre ells, tenen ajuts que teòricament van a parar a la gent més necessitada. La Generalitat la Renda Mínima Garantida (RMG) i l’Estat l’Ingrés Mínim Vital (IMV). Però a la pràctica aquests dos ajuts constitueixen a més un exemple de manca de coordinació, un veritable embolic burocràtic.
En el cas de Catalunya això es tradueix en el fet que només el 13% de la població que viu en condisions de pobresa extrema és potencialment beneficiària de l’IMV. És la xifra més baixa de tot l’estat junt amb Castella la Manxa i les Balears. Navarra, la millor, està al 53% i Madrid se situa en la mitjana espanyola del 19%. És una situació escandalosa que interpel·la al govern i al Parlament de Catalunya.
Però és que pel que fa a la RMG, allò que és propi de la Generalitat, només arriba al 9,4% de la població en risc de pobresa i al 32% de les persones que viuen en condicions de privació material extrema, que són el 6% del total de la població.
Tot aniria molt millor si l’Ajuntament, la Generalitat i l’Estat simplifiquessin radicalment la burocràcia, reduïssin personal, fessin més accessibles els ajuts i traspassessin els recursos que ara malgasten a les entitats que es dediquen a actuar sobre la pobresa i que fa dècades que demostren la seva eficàcia i eficiència.
Loading ...
