A Beirut, el que començà sent una petita manifestació a prop del parlament del Líban ha esdevingut l’onada de protestes més important des de la fi de la tràgica guerra civil que patí el país als anys 80.
Les protestes no són comparables amb les precedents ni en termes de nombre de manifestants, ni en el seu abast geogràfic, ni diversitat religiosa o de classe social. L’amplada ha estat tal que ha paralitzat els sectors bancari i de transport i conduit a la dimissió del primer ministre Hariri el passat 29 d’octubre.
Alguns observadors (que encara no semblen haver après la lliçó) han apuntat que el Líban està vivint la seva pròpia “primavera àrab” tardana. En realitat, la situació és més complicada i delicada que la generada per les protestes del 2010-2011 a països veïns com Síria o Egipte.
L’origen immediat de les manifestacions es troba en el projecte del govern d’imposar una taxa als serveis de missatgeria basats en internet, com WhatsApp, els quals els libanesos fan servir massivament degut a l’elevat cost de la telefonia.
Un país dividit en tres grups religiosos
No obstant, com passa sovint, el impost a WhatsApp fou tan sols la gota que vesà el vas. La ciutadania tem una crisis econòmica i està cansada dels abusos d’un sistema polític basat en la distribució de poder entre els tres grups religiosos majoritaris al Líban (islam sunnita, islam xiïta i cristianisme).
A la pràctica, la distribució de poders ha promogut el nepotisme i s’ha mostrat incapaç de garantir l’accés a serveis bàsics a la població, incloent aigua i electricitat. Per exemple, fa quatre anys, el govern restà inactiu davant una gravíssima crisi de deixalles i deixà milers de tones d’escombraries apilades a Beirut.
El lema dels manifestants ha estat “tots vol dir tots”. L’eslògan fa referència a la necessitat de superar les barreres religioses. Barreres que defineixen la vida política en el país del cedre. En l’actual sistema, el primer ministre ha de ser un musulmà sunnita, el president del parlament un musulmà xiïta, i el president del país un catòlic maronita.
Però les barreres també es troben en la vida quotidiana: per exemple, en els carnets nacionals d’identitat figura la pertinença religiosa de la persona, i tan sols són legals els casaments amb membres del mateix grup religiós.
Què passarà després de la dimissió del primer ministre?
La principal reivindicació dels manifestants, la dimissió del primer ministre, ha estat acomplida. Des de llavors, polítics i manifestants s’han re-posicionat.
La formació d’un nou govern no serà fàcil tenint en compte la delicada distribució de poders. Hi ha profundes divisions sobre si el nou govern ha de tenir un caire tecnocràtic o no. En el pitjor dels escenaris immediats, es produirà un nou buit de poder, cosa que podria portar el malestar a un nivell encara superior.
Segons Maha Yahya, directora del institut Carnegie Middle East Center, el Líban es troba al bord d’un precipici econòmic i financer, i tan sols la formació ràpida d’un nou govern podrà evitar una davallada total.
Un altre perill del moviment de protesta és que una de les faccions polític-religioses utilitzi les manifestacions a favor seu. De moment, aquest risc està personificat sobretot per Hesbol·là, que ha intentat allunyar les acusacions que pesen sobre els seus membres i ha inclús atacat manifestants a Beirut.
