- El cas Broncano a TVE. 28 milions d’euros per dos anys de contracte blindat que pagarem de les nostres butxaques. I amb unes exigències mínimes perquè no desapareixerà malgrat que l’audiència sigui fluixa. Encara més, d’entrada ja li concedeixen un marge, que arribi al 7,5% d’audiència quan en l’horari en el qual intervindrà, aquesta se situa a TVE entre el 9,5% i el 10,7%. I què té Broncano d’atractiu? Doncs, que agrada a la Moncloa, perquè xifres, allò que es diu dades que ho avalin, no hi són. El seu programa La Resistencia a Movistar té una quota de 0,1% i 10.000 espectadors en directe. Des d’aquest punt de vista és una misèria, si bé els seus talls més espectaculars són molt virals a les xarxes. Podríem dir que els acudits del seu programa sí que tenen èxit a internet, però és clar per això potser el podrien haver contractat per aquesta feina i sortiria molt més econòmic. La idea és que sigui l’alternativa a El Hormiguero de Pablo Motos que, ves per on, irrita, fins a un valor de 28 milions d’euros, al president del govern. És un abús.
- Com ho és que l’inefable ministre de transports, Óscar Puente aixequi la bandera de lluitar contra els trens d’AVE de baix cost perquè cobren massa poc els bitllets i reclama una pujada del seu preu. Cal dir que l’objecte de la seva diatriba és el grup francès Ouigo. Veieu quina paradoxa, en lloc de celebrar que la competència ferroviària, que ha posat fi al monopoli de Renfe, hagi provocat una disminució notable del cost per a la butxaca de l’usuari, el ministre defensa tot el contrari, és a dir els interessos corporatius de Renfe per sobre dels interessos dels ciutadans. En lloc de vetllar perquè el tren sigui rendible, perquè guanyi en productivitat, vol acudir a la pràctica monopolista d’imposar preus alts.
- Les eternes promeses incomplertes de l’habitatge. Ja és una tradició que cada vegada que venen unes eleccions siguin del tipus que siguin, Sánchez promet solucions per al drama de l’habitatge. Ara, en la perspectiva de tres eleccions seguides a l’horitzó, hi torna. Cal dir que el seu incompliment és estructural al personatge i que el fracàs de les mesures que ha aplicat fins ara, que són poques, és espectacular, com ho constata l’informe del Col·legi de Notaris de Catalunya, l’Observatori Notarial de la Comunitat, que assenyala que les hipoteques s’han reduït un 23% en només 13 mesos i que la compravenda d’habitatges ho ha fet en un 10%. Si se li afegeix la dada que el comprador mitjà té entre 41 i 55 anys, un jovenet com aquell qui diu, i que l’habitatge social representa el 6% del total, arribarem a la conclusió de com l’estat abusa de la nostra credibilitat una vegada i una altra.
- Com ho fa amb el malbaratament de les subvencions. Cada vegada que es posa el focus en alguna d’elles l’escàndol esclata. Com l’últim dels fons distribuïts pel ministeri d’Igualtat per ajudar la dona i que s’han gastat en “perreos feministes” i concursos per elaborar xocolata.
- El poc o nul efecte dels fons en el sector públic, malgrat tots els anuncis de digitalització i millora, la seva productivitat ha caigut un 4,6%, mentre que al sector privat creixia una mica més del 2%. Així s’explica que no hi hagi manera d’aconseguir la famosa cita prèvia.
- Els fons no s’executen en els grans paquets previstos. El més important de tots, la nineta dels ulls de Sánchez, l’hidrogen renovable, amb 10.796 milions d’euros, pràcticament més que tota la resta de projectes estratègics (PERTE) junts, només s’ha adjudicat en un 18%. El dedicat a les cures 1.766 milions, té un zero en l’adjudicació, igual que el teòricament vital PERTE per a la descarbonització, 1.470 milions. Una mica més, 9%, té l’aeroespacial amb 691 milions. L’aigua, qüestió clau, que disposa de 1.680 milions només té adjudicat el 12%, i la salut, 1.310 milions, el 13%.
- L’emmascarament de què paguem. Els socialistes i la inefable Yolanda Díaz li han muntat el ciri al president de la CEOE, Antonio Garamendi, perquè s’ha atrevit a dir que seria millor que el treballador cobrés tot el sou brut i l’administració li cobrés directament a ell tots els costos que aplica al salari, perquè així tindria una idea clara de quin és el cost per a l’empresa, que li queda a ell per a la seva butxaca i la part del lleó que s’endú l’estat per diversos conceptes. Sembla una mesura racional perquè així cada pal aguantaria la seva espelma, però pel vist i sentit aquesta proposta és una provocació. També ho deu ser que el rebut de la llum deixi d’acollir impostos que encareixen el preu final sense res tenir a veure amb el cost real de l’energia i que serveixen per ingressar diners a l’estat, i que representa pràcticament el 30% de la factura. I què dir del rebut de l’aigua, que en el cas de l’àrea de Barcelona és una mena de contenidor on l’administració autonòmica i local hi col·loca tot el que li sembla que és difícil de cobrar? Això és un altre abús.
- Des del seu màxim el 2020, l’estat ha reduït poc més de 12 punts l’endeutament públic, malgrat que la inflació ha multiplicat els seus ingressos. El deute privat, per la seva banda, malgrat que la inflació, a diferència de l’estat, li jugava en contra perquè restava ingressos, ha disminuït el seu endeutament en 36 punts. Aquest és un altre abús. Si els privats aconseguim aquestes xifres de reducció, és d’esperar que l’estat s’esforci per assolir magnituds semblants, en lloc de viure sota el vici de l’endeutament elevat i el mal ús de l’abundància de recursos dels quals disposa.
Loading ...
