Un etern debat carregat de conseqüències ètiques és el de l’inici de la vida humana. Aquest fet condiciona i limita els experiments genètics, i està en l’arrel de la validesa de gairebé totes les legislacions sobre l’avortament.
Ara, un nou experiment torna a situar en primer pla la qüestió, pilotat pel científic espanyol investigador de la Universitat de Cambridge, Alfonso Martínez Arias, autor principal de l’estudi al costat de Naomi Harris. Aquest experiment ha consistit a agafar cèl·lules mare d’embrions humans i cultivar-les al laboratori, afegint una molècula que fa que les cèl·lules adoptin una estructura viva en tres dimensions, que després de tres dies ha configurat la part superior del cos amb precursors del cor, intestins, ossos i músculs de tòrax, i una part inferior més petita.
Aquest model així construït ja posseeix els tres tipus de teixits que són capaços de generar tots els òrgans del cos humà. En el treball publicat a Nature s’afirma que el model reprodueix el que li passa a un embrió humà entre els dies 18 i 21, cosa que avui en dia es desconeix. Aquests models artificials no tenen cervell perquè la mateixa molècula que s’aplica per construir-los ho impedeix. D’aquesta manera, s’esmena un altre tema polèmic com és la formació de l’òrgan capaç de pensar i sentir segons els científics, i que defineix el que és un ésser humà.
La polèmica en aquest cas rau en dos extrems. Primer, que continua investigant, sortejant límits ètics, la construcció de “models vius” d’éssers humans en el laboratori, amb tot el que això representa, però també que l’avanç en realitat manté viu l’interrogant de si en realitat el model construït reprodueix el que fa un embrió real. Perquè, com que es desconeix com funciona, tampoc es pot verificar que el model ara construït ho expressi realment. ¿I això per què? Per la mateixa raó que ha empès a fer aquesta línia experimental:
Hi ha una prohibició real i un consens tàcit entre els investigadors en el camp de l’embriologia de no treballar amb ells a partir del dia 14 de la seva formació, molt aviat per tant. El rècord el té un altre espanyol, la investigadora Marta Shahbazi, que el 2019 va cultivar un embrió humà fora de l’úter 13 dies.
Però per què existeix aquest límit de 14 dies assumit per la comunitat científica?
La raó és així mateix científica. Es considera que a partir d’aquest temps es pot parlar ja que hi ha un individu únic específic, perquè l’embrió ja no pot dividir-se per formar dos éssers humans diferents, els bessons. Aquest és el punt d’inflexió en el qual en el minúscul ésser s’hi troben tots els elements que amb el pas el temps donaran lloc a la formació dels diferents òrgans, inclòs el cervell.
El límit de 14 dies sorgeix de la consideració que aquell conjunt de cèl·lules que constitueixen l’embrió ja és un ésser humà. La diferenciació fonamental ja s’haurà produït, el canvi qualitatiu ja s’haurà realitzat, aquell que caracteritza l’ésser humà, i el que succeirà a partir de la segona setmana és bàsicament un desenvolupament quantitatiu de naturalesa genotípica i també fenotípica que serà la seva característica fins a la mort. Si el naixement als 9 mesos significa un canvi substancial en el medi en què creix l’ésser humà, ja que passa a respirar directament l’aire atmosfèric, en el dia 14 s’haurà verificat l’altra gran transformació, la que dona lloc a la individualització de cada ésser humà.
Plantejades així les coses en l’àmbit científic, resulta del tot evident que la majoria de lleis sobre l’avortament, començant amb l’actualment vigent a Espanya, van per una banda que poc té a veure amb la ciència, perquè totes elles consideren, o de fet no consideren que hi hagi cap ésser humà en l’embrió més enllà del dia 14. D’aquesta manera, la legislació pot determinar la mort de l’ésser humà concebut sense cap tipus d’implicació ni limitació legal. Només cal la voluntat de la mare. L’argument de la dependència del no nascut en relació amb aquesta no sembla ser una base suficient, atès que en cap cas ni en els estadis vegetatius més extrems, la vida en la cura queda al lliure albir del cuidador, i aquest ha de respondre per seus actes en relació a aquell.
En definitiva, és la ciència que torna a posar sobre la taula i obre el debat sobre l’existència de l’ésser humà en la concepció.
