Al gener del 2018, Vladimir Putin es convertí en el governant rus que ha estat més temps en el poder des de Joseph Stalin. No obstant, sembla que el president rus prefereix comparar-se amb els tsars imperials.
D’entre ells, el seu preferit és Pere el Gran, el gran modernitzador de Rússia a començaments del segle XVIII. Quan Putin era tinent d’alcalde a la fosca Sant Petersburg post-soviètica de inicis dels anys 90, tenia un retrat de Pere el Gran penjat al seu despatx.
Pere el Gran és recordat com el tsar rus més pro-occidental de la història, aquell que fundà i obrí la vila de Sant Petersburg com una finestra de Rússia a Europa.
L’ocupant d’aquell despatx de l’ajuntament no era però un Romanov sinó un polític de nova fornada que havia aconseguit posicionar-se com a segon del primer alcalde democràticament electe de Sant Petersburg.
Els orígens personals de Putin són extremadament humils. La seva autobiografia assegura que passà la infància en un petit apartament de la Sant Petersburg (llavors Leningrad) de la postguerra sense aigua calenta i d’una sola habitació.
Putin segueix considerant Pere el Gran com el seu model de líder mundial, i així respongué a la pregunta de un periodista del Financial Times aquest estiu.
Es podria pensar que el mandatari rus s’inspira tant del tsar Pere com dels secretaris generals del partit comunista que conegué durant la seva joventut d’agent del KGB.
En realitat, però, el seu estil és més proper als tsars russos. Segons Susan B. Glasser, Putin lliga millor amb el lema imperial “Ortodòxia, Autocràcia, Nacionalitat” que no pas amb la narrativa comunista de la solidaritat obrera.
Després d’una primera època en que Putin mantingué una imatge de reformador, a partir dels volts del 2010 s’anà confirmant la seva deriva autoritària. El seu acte preliminar fou l’ofensiva contra Geòrgia al 2008.
Particularment a partir de l’annexió de Crimea al 2014, Putin ha orientat la seva política, tant interna com exterior, a recuperar la plaça de Rússia com una gran potència.
Seguint amb aquesta lògica, aconseguí capgirar la situació del règim sirià de Bashar al-Assad. La seva intervenció militar convertí a Putin en el dirigent rus més influent sobre Orient Mitjà des de Brezhnev.
Alhora, l’aproximació de Rússia amb la Xina preocupa cada cop més a Occident, ja que demostra el fracàs, almenys parcial, de la política de sancions iniciada al 2014. En efecte, Putin ha estat el primer en posar en evidència que Europa i els Estats Units ja no són indispensables.
No obstant, no tot són flors i violes per a Putin. El seu lideratge és més qüestionat que mai pels russos. A la primavera passada, una enquesta russa indicà que tan sols un 32% dels russos li feia confiança.
La raó sembla trobar-se amb el retard que el seu govern ha pres per a tractar els nombrosos problemes interns de Rússia. Ocupat en la seva política exterior i intervencions militars, el president rus sembla haver deixat de banda les necessitats bàsiques de la població russa, confiant potser que el retorn de Rússia com a l’escenari mundial les acontentaria.
Però no només de grandeur viu un poble. Una polèmica reforma de les pensions generà les protestes més importants dels darrers anys a Rússia. I malgrat els esforços de Putin per apartar els líders opositors, un nucli capaç de certa mobilització segueix actiu.
A més, els experts assenyalen que la cursa per a succeir Putin al front de Rússia ha començat. Una brega que enfrontaria els serveis de seguretat amb els empresaris.
Putin és cada cop més acusat d’haver conduit Rússia a l’estancament. Es tracta d’una acusació terrible, que troba el seu eco en el període previ a la caiguda de la Unió Soviètica. Una acusació que deixa entreveure la decadència de la URSS dels anys 80.
En efecte, econòmicament, Rússia porta una dècada estancada. Però l’elit russa sostinguda i que alhora sostén Putin segueix enriquint-se desmesuradament sense preocupar-se de invertir en l’economia productiva o de redistribuir part de la riquesa.
