Després de les grans expectatives creades per la seva incidència en els mitjans de comunicació, fins a generar un desplegament extraordinari de policies i agents de seguretat, la muntanya va parir un ratolinet. Cal dir-ho amb totes les seves lletres, l’acció de Tsunami Democràtic, fos la que fos, va esdevenir un fracàs i, alerta sobre la fatiga en les rengles independentistes, que de fet ja podia observar-se després de la sentència del 14 d’octubre. Perquè malgrat l’elevada tensió emocional, les mobilitzacions, fora de l’ocupació de l’aeroport, van tenir un signe decreixent i la seva importància va ser causada per l’aparició d’una violència fins aleshores insòlita, i no per la dimensió de la gent al carrer.
L’acció de Tsunami Democràtic va fracassar en tots els nivells. D’una banda els concentrats per manifestar-se difícilment devien superar les 5.000 persones, com es va veure clar un cop començat el partit i havent-se incorporat el públic assistent a l’interior de l’estadi. L’actuació en el si del mateix no va ser gaire diferent de la que es pot produir en un partit del voltatge del Barça-Madrid: banderes, cants d’independència, i mostrar el petit cartell que exigeix que “Espanya s’assegui i parli” (Spain, sit and talk).
Molt poc, que a més no va disposar gens ni mica de l’atenció de les càmeres de televisió, i per tant va ser un modest espectacle, limitat als espectadors assistents al camp. L’intent de llençar algunes pilotes inflables a la gespa va fer palès que els organitzadors són més aviat persones de lletres perquè és evident que la baixa densitat de les pilotes va impedir que es desplacessin des d’on eren llançades cap al camp. La mateixa resistència de l’aire ho va fer impossible.
El tercer fracàs, també tècnic, va ser el de la pantalla de televisió, que no va aconseguir funcionar. Al final hi va haver aldarulls amb els mossos d’esquadra, la crema d’alguns contenidors, fets que es van convertint en el recurs final de tot acte, i això sí, detencions que augmentaran la nòmina de damnificat per aquesta mena de concentracions, que en aquesta ocasió no van tenir el dramatisme dels enfrontaments i contenidors cremats al centre de la ciutat amb motiu de la sentència.
El to que Tsunami Democràtic volia donar a l’acció era molt contradictori. D’una banda no s’atrevia a fer res que dificultés el partit, i d’altra volia promoure una gran acció. El resultat està a la vista, i junt amb la fatiga incorpora un risc nou: la trivialització de la reivindicació independentista a través de la creació de significants que queden lluny de la transcendència de l’objectiu que es pretén.
