Aquests són els punts clau en què es troba la negociació a hores d’ara:
- La qüestió no és l’amnistia, que com a concepte sembla prou resolta, sinó quin serà el seu abast real i quan s’aplicarà perquè es corre el risc que acabi sent “el parto de los montes”.
- És clar que hi haurà una llei d’amnistia. La majoria governamental al Congrés, la manca de capacitat de veto del Senat i la majoria governamental al Tribunal Constitucional ho garanteixen.
- L’argument que sí que té cabuda a la Constitució, basat especialment en els tractats internacionals aprovats i publicats per Espanya i que tenen capacitat normativa, més una alambinada elaboració de les sentències del TC en què fa referència a l’amnistia, donen peu a pensar que farà camí. Seria diferent si el TC tingués una majoria no governamental o adversa, però no és el cas.
- La primera qüestió és a qui afectarà perquè de moment el vestit a mida gira molt entorn de la situació dels líders de l’independentisme represaliats, però hi ha moltes més casuístiques, desenes i desenes de persones inculpades pel Procés per delictes de naturalesa diferent de la dels líders. A hores d’ara no és gens clar que s’estiguin contemplant.
- Els punts més delicats que ha de superar la llei es concentren en tres principis. El de seguretat jurídica que estableix el valor de les sentències judicials fermes. El principi d’igualtat, segurament el tema més complicat: com justificar què s’atorga a unes persones per uns delictes comesos sense que s’alterin aquest principi. I aquí és on podria haver-hi problemes amb el conjunt dels processats més enllà de les persones destacades. La prohibició d’arbitrarietat que estableix l’article 9.3 de la Constitució. S’ha de fer evident que l’amnistia genera un bé general, s’ha de poder demostrar que a partir d’ella es garanteix, per exemple, la convivència democràtica i no és el resultat simplement de l’interès de Sánchez per tenir uns vots que li permetin continuar davant del govern.
- Quan s’aplicarà? Aquí hi ha aspectes controvertits per no dir foscos. La primera qüestió és molt clara: el termini que la llei es donarà per entrar en vigor. Però atenció, perquè haurà de ser aplicada pels jutges i aquests han d’interpretar-la, poden dir la seva i poden esperar fins a l’últim segon per fer-ne l’aplicació. Què faran jutges com el magistrat instructor del Suprem, Pablo Llarena? O el president del Tribunal de l’1-O, Manuel Marchena? Què faran altres jutges que es veuran concernits per la decisió? Algun d’ells pot optar per plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat. Si ho fa, automàticament la llei queda en suspens i el TC ha de resoldre. No seria gens estrany que alguns jutges optessin per aquesta via, i això situa més incertesa en els terminis de l’entrada en vigor. Després el TC ha de resoldre i aquí un període crucial és el temps que dediqui cada ponent a presentar el seu tema al ple. A tot això s’ha d’afegir el recurs d’inconstitucionalitat que amb tota certesa presentarà el PP. Per tant, que la llei s’aprovi no significa que es recuperin immediatament tots els drets o que Puigdemont pugui tornar sense risc de ser empresonat. Poden passar mesos i mesos abans que això no es resolgui. De totes maneres aquest aspecte de la qüestió és inherent a la naturalesa de la mateixa solució que se cerca, l’amnistia.
Però la significació política sobre l’evolució que està experimentant Puigdemont se situa en altres aspectes. De fet, està fent marxa enrere en relació amb tot el que va plantejar:
- Català a Europa. Havia d’haver-se vist de manera satisfactòria i en realitat la història està en via morta. Un cop fet l’espectacle per part del ministre d’Afers Exteriors, la qüestió del català roman en els passadissos de la Comissió.
- Amnistia com a condició prèvia per començar a negociar. No ha estat així de cap manera. Estan negociant la investidura de Sánchez de la mà de l’amnistia. No serà una qüestió prèvia sinó a posteriori. És clar que primer posaran que Sánchez sigui president del govern i després hi haurà el procés per resoldre la llei.
- El mecanisme de supervisió de l’acord, que encara és més important si la llei és posterior a l’elecció de Sánchez, està carregat d’incerteses. De moment Puigdemont ja assumeix que no sigui una instància formada per persona o persones de l’àmbit internacional i en tot cas cal veure com es concreta. Perquè el PSOE de cap manera accepta mediació internacional ni que es pugui controlar el compliment per persones d’aquest àmbit.
4. El més rellevant de tot: oblideu-vos de la condició de la consulta. Ha desaparegut de la negociació. En realitat allò que temia un sector de l’independentisme es fa evident: amnistia a canvi d’esborrar de l’agenda la independència.
Com podrà explicar Puigdemont tot això és una qüestió que dependrà molt dels detalls que concretin en l’acord, però certament no serà gens fàcil.
I ERC? Continua amb importants problemes, començant per la inutilitat evident de la taula de diàleg. Està arraconada, no es fa servir per a la negociació i això fa palesa la seva inutilitat. O bé la transformen de comú acord amb JxCat i el govern o se submergirà en el pou de l’oblit i amb ella un dels principals arguments de la bondat de la gestió dels republicans.
Aragonès planteja a més altres qüestions a la negociació, cosa que JxCat no fa. Concretament el traspàs de Rodalies i el compromís sobre el finançament. També li haurà de respondre a l’examen sobre l’èxit o fracàs d’aquestes qüestions mentre el que sí que és cert és que el TSJC ha condemnat la Generalitat a pagar a Renfe un deute de 81 milions d’euros.
Loading ...
