L’actual marc constitucional també és conegut, sovint en un sentit pejoratiu, com a “règim del 78”. Doncs bé, ahir 4 de setembre van començar el nou règim que serà conegut com el del “2023”, de la mà de qui és el seu somriure, la vicepresidenta Yolanda Díaz.
La reunió entre Díaz i Puigdemont al Parlament Europeu és un fet molt fora del corrent i sense precedents. La vicepresidenta del govern i líder del partit de la coalició que el forma, s’entrevista amb Puigdemont, reclamat per la justícia, en concret pel Tribunal Suprem, i que seria detingut si tornés a Espanya i jutjat, i que té un litigi sobre la seva situació al Tribunal Europeu de Justícia. En aquest fet hi ha el reconeixement polític de la legitimitat de les actuacions dutes a terme per Puigdemont i els qui el van acompanyar, és a dir la proclamació de la independència.
Aquesta és la fotografia dels fets, i quan dic que no té precedents defineixo exactament la realitat. Voler cercar un paral·lelisme amb Tarradellas és abusiu, perquè el president de la Generalitat no tenia cap situació de deute amb la justícia espanyola. Es tractava només d’una qüestió política, que políticament es va resoldre. Però no és el cas de Puigdemont. I això és així perquè en el seu moment i al llarg dels anys el PSOE i Sánchez van voler que fos així, que fos un delinqüent que hagués de saldar comptes amb la justícia espanyola i l’actual president en funcions del govern així ho va declarar en més d’una ocasió.
Un punt central de tot això girà entorn de l’amnistia que és l’única forma d’aconseguir que Puigdemont pugui tornar sense passar per la justícia, perquè l’indult personal només és possible quan la cosa ha estat jutjada.
És també evident que el corrent principal i àmpliament majoritari en l’àmbit del dret constitucional i penal considera que l’amnistia no és constitucional.
Però atenció, quan parlo del nou “règim del 2023” és perquè s’estan operant canvis per modificar la Constitució per vies espúries, sobretot a càrrec de l’actual Tribunal Constitucional que, recordem-ho, té una clara majoria governamental amb membres caracteritzats pel seu compromís polític amb el PSOE i amb el govern. La seva arbitrarietat s’ha fet evident amb la sentència de l’avortament quan s’han negat a ser recusats i abstenir-se de dita sentència perquè no eren imparcials ni independents a conseqüència que abans havien intervingut, en funció dels seus càrrecs, en la matèria que ara judicaven, la constitucionalitat de la llei de l’avortament. I aquest fet és de carrer motiu de recusació. Més tard o més d’hora aquesta circumstància acabarà al Tribunal Europeu de Justícia, però mentre, el TC continua actuant al seu aire, aplicant el dret creatiu i les analogies i modificant l’abast i sentit de la Constitució, com ho ha fet establint un nou dret com és el de l’autodeterminació de la persona.
Aquest escenari de la més alta instància constitucional es barreja a la vegada amb el bloqueig que el govern ha sotmès al Consell General del Poder Judicial impedint que dugui a terme nomenaments fins que es renovi. El resultat, per exemple, és que 1 de cada 3 places del Tribunal Suprem estan vacants i això comporta tota una cadena de retard amb la ja de per si molt lenta justícia espanyola. Els danys econòmics i legals que aquesta situació comporta són enormes i que, lligats a les vagues sofertes pel personal de l’administració de Justícia, fan que Espanya tingui aquest àmbit de l’estat en les pitjors condicions de tota la UE. Més tard o més d’hora aquest fet també passarà factura.
Aquest dimarts 5 de setembre Puigdemont definirà les seves condicions per votar favorablement a Sánchez. Però és difícil que no ho faci, entre altres raons perquè dins del paquet de contrapartides hi ha la resolució favorable de la sanció de 5,4 milions d’euros que el Tribunal de Comptes va imposar a 35 membres, entre ells Puigdemont, de l’àmbit independentista i també, recordem-ho, perquè hi ha l’amenaça per part del govern de fer inviable via hisenda les aportacions d’empresaris a Puigdemont i al Consell de la República.
La qüestió de fons és com es resol l’amnistia, però el camí sembla pla: el Congrés fa una llei, és portada al TC, aquest tarda mesos a resoldre i quan ho fa és en termes positius per al govern. S’ha acabat el tema de la inconstitucionalitat perquè estem, recordem-ho, dins del nou “règim del 2023“.
La segona característica és la destrucció de la independència i de la capacitat d’actuar de la justícia i del poder judicial, que determina necessàriament el predomini creixent de l’executiu i la transformació en un règim presidencialista de facto en el marc de la dinàmica de les modificacions que s’estan produint.
Queda molt més penjada la possibilitat d’un referèndum i això fa que tant ERC com JxCat acceptin paraules buides de significat. Però, atenció, perquè hi ha un element que pressionarà al llarg de tota la legislatura. Tot aquest moviment pactant i l’amnistia sense reclamar l’abandonament de la via de la independència significa que repetir el referèndum per la via unilateral no és delicte ni podrà ser perseguit ni impedit i, per tant, les bases independentistes tindran a partir d’aquest punt un fort instrument de pressió per tornar-ho a fer el 2024.
Loading ...
