La sentència del Tribunal Suprem tindrà conseqüències ben diferents per a dues persones clau en tot el Procés. El que va ser president de la Generalitat, Carles Puigdemont i el Comissari en Cap dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero.
Per a Puigdemont, un cop es produeixi la sentència, és previsible que s’apliqui l’euroordre una altra vegada, però aquest cop amb una diferència substancial, perquè es fonamentarà en un fet jutjat i una condemna. Aquesta nova situació obliga d’entrada a l’estat membre afectat, Bèlgica en aquest cas, o el land alemany, en el supòsit que Puigdemont marxés, a lliurar la persona a la justícia espanyola. En principi no hi ha possibilitat o escletxa legal d’oposar-se a aquesta mesura que a més ja compta amb el precedent del cas Melloni. Per tant, es prejutja una aplicació automàtica.
És clar que un tribunal belga es pot negar a fer efectiva l’euroordre, però aquesta acció tindria com a conseqüència la necessària apel·lació a la intervenció del tribunal de la Unió Europea per fer-la complir, donat que en aquest escenari existeix una veritable unitat jurisdiccional.
Una segona derivada greu políticament si Bèlgica inicialment no assumís l’euroordre, seria la de provocar una crisi important en el sí de la Unió Europea, perquè aquest fet determinaria que s’ha perdut aquella unitat jurisdiccional. Per tant, la possibilitat més gran és que Puigdemont sigui extradit a Espanya per ser jutjat.
En el cas de Trapero, que tindrà el seu judici a l’Audiència Nacional al mes de gener, la impressió en els àmbits jurídics de Madrid és que difícilment es pot produir cap condemna, ni per rebel·lió ni per sedició i que pot sortir de la mateixa manera que ha entrat al judici. Cal comptar a més que de tots els inculpats, Trapero era el que tenia més risc que caigués sobre les seves espatlles la llosa de la rebel·lió perquè comandava un cos armat.
El seu cas va donar un tomb absolut en declarar com a testimoni en el judici. Les seves declaracions basades en fets i actuacions van posar de manifest el seu estricte respecte a la legalitat fins a l’extrem de tenir prevista la detenció del president de la Generalitat i el seu govern.
En declarar com a testimoni tenia l’obligació de dir la veritat (diferència substancial de les respostes d’un acusat, que té dret a obviar-la o emmascarar-la). Res del que va manifestar ha estat impugnat per la fiscalia ni per l’advocacia de l’estat i, en conseqüència formen part dels fets admesos pel Tribunal. Aquests fets constitueixen una prova irrefutable en el judici de l’Audiència, on com a acusat les seves paraules no tindrien el mateix valor per als jutges. En aquest sentit, la presència com a testimoni de Trapero en el judici va ser una jugada mestra de la seva defensa.
