Populisme i extrema dreta de ben segur que han estat i continuaran sent alguna de les paraules més utilitzades en l’argot quotidià. L’auge de forces caracteritzades amb aquests adjectius és evident al món i ara també a Espanya. S’haurà d’estar molt atent per veure fins a on pot arribar Vox en intenció de vot en les pròximes eleccions generals i també en les europees, on el sistema electoral de circumscripció única per país pot afavorir l’entrada de partits d’aquest perfil.
És senzill criticar-los, especialment per les contradiccions en què cauen habitualment. En canvi, hi ha una falta generalitzada d’interès per intentar comprendre les causes per les quals tanta gent decideix apostar per aquestes opcions. Els experts presenten dues grans motivacions: la identitària o nacional i la de caràcter econòmic. Precisament sobre aquesta última és en la qual em centraré.
Existeix en el conjunt dels països europeus un sentiment què la part de la riquesa que obtenen la majoria és cada vegada més petita. Efectivament, les dades de l’OCDE mostren com les desigualtats dins la majoria de països desenvolupats han augmentat en les últimes dècades. Aquesta evolució és l’esperada si no hi ha una acció de l’estat que ho limiti. A mesura que un país creix econòmicament, augmenten els estalvis i l’acumulació de riqueses, fent que les rentes del capital acabin augmentant proporcionalment més que el PIB. Per tant, instruments financers com dividends, interessos o beneficis acaben creixent més que la font d’ingressos menys desigual, els salaris. Aquesta és una evolució preocupant, ja que debilita la cohesió social de les societats. Una comunitat on es percep que uns pocs obtenen la majoria de beneficis produïts pel col·lectiu, és una societat que té molts números de caure en la inestabilitat i la conflictivitat permanent. Constància de la preocupació d’aquest fenomen és que en el darrer Fòrum de Davos, la necessitat d’un creixement inclusiu va ser un dels temes més comentats.
Aconseguir un creixement inclusiu, és a dir, un progrés econòmic que permeti la igualtat d’oportunitats per a tothom és complex, especialment en el món d’avui, on globalització i progrés tecnològic juguen un paper essencial. Aquestes dues tendències, sense una regulació i redistribució adequada, faciliten la concentració de recursos en unes poques mans, i en certa mesura, és el que està passant.
Per una banda, la globalització ha permès la creació d’empreses veritablement globals. Avui, els principals processos productius estan situats en aquells indrets del món més favorables pel seu desenvolupament, ja sigui pels seus baixos costos, per l’alt valor afegit o pel marc institucional, per exemple. Per tant, una regulació més favorable per als treballadors d’un lloc concret, podria derivar en un trasllat d’aquella activitat cap a un altre país, especialment per aquells processos menys especialitzats ja que la seva substitució seria més senzilla. Especial menció a les grans corporacions com Apple, Google o Starbucks, les quals aprofitant la seva dimensió, provoquen una competició entre països per tal de situar els impostos societaris el més baixos possibles. Per què Google no paga impostos a Espanya, on és evident que la seva activitat li genera beneficis? Únicament es pot afrontar aquest forat fiscal de forma coordinada entre els països, ja que si no, aquell que ofereixi més privilegis fiscals a aquestes corporacions, serà qui es quedi tot el pastís.
Exemple d’aquesta manca de coordinació en el sistema impositiu el podem trobar en el si de la Unió Europea. En el marc comunitari, encara no ha estat possible establir un impost comú a les tecnològiques perquè precisament aquells països que permeten unes millors condicions fiscals a les empreses, Luxemburg, Holanda i Irlanda, sempre s’hi han oposat i sense el vot unànime de tots els països no és possible la seva aplicació.
D’altra banda, el progrés tecnològic, especialment a través de la robotització, està canviant de forma accelerada el tipus de demanda laboral de les empreses. Diversos estudis ja apunten que s’està tendint a un dualisme del mercat laboral, a causa de la reducció dels treballs de qualificació mitja i a l’augment dels treballs de qualificació baixa i menys productius. Aquest fet provoca un retrocés general pel que fa a les condicions dels treballadors menys especialitzats que són la gran majoria pel cas espanyol. En canvi, els treballadors amb qualificacions més elevades i més adaptats a les noves necessitats del mercat, aniran millorant progressivament les seves condicions, absorbint cada vegada una major part dels beneficis. A més, diversos estudis indiquen que la majoria de noves tecnologies estan desplaçant treballadors més que creant noves oportunitats de feina. Davant aquestes divergències, l’Estat té marge per ajudar a pal·liar els efectes d’aquest procés. La fórmula que s’acostuma a mencionar és la de millorar la formació del capital humà i afavorir així que oferta i demanda laboral s’alineïn. Però existeixen altres possibilitats per part de l’Estat que poden tenir un impacte més immediat. Per exemple, l’Estat pot incentivar aquella innovació que permeti crear més llocs de feina. Igualment pot abaratir els costos dels treballadors per part de les empreses, exigint com a contrapartida un major dinamisme a l’hora de contractar treballadors.
En tot cas, aconseguir que aquestes tendències puguin esdevenir un benefici per a la majoria i no per a uns pocs és molt complex. En les darreres dècades, aquells partits que teòricament vetllaven especialment pels interessos dels més dèbils, socialdemocràcia, socialcristianisme o esquerra, han perdut la iniciativa, s’han oblidat del que preocupa realment a la majoria de persones. Quines reformes profundes del sistema econòmic actual defensen? Em costa d’identificar-les. Com a conseqüència d’aquesta deixadesa dels partits tradicionals, han anat apareixent les noves opcions d’extrema dreta, no per generació espontània, sinó per una manca d’actuació dels que fins avui governen les nostres societats. Per tant, la forma verdaderament efectiva de fer-hi front és posar sobre la taula mesures que permetin pal·liar la dicotomia entre progrés econòmic i creixement inclusiu. Aquest objectiu únicament s’aconseguirà amb valentia, generositat i visió de futur, per tal d’entendre que sense l’existència d’aquest binomi, molt difícilment es podran mantenir i enfortir les societats del benestar.
