El 16 de febrer, el nou comandant en cap Oleksandr Syrsky ordenà la retirada de totes les forces ucraïneses de la petita ciutat d’Avdíivka en el front del Donbass.
La notícia en si no fou una sorpresa per a nombrosos analistes militars, conscients de la situació de semiencerclament que Ucraïna patia per part dels russos des de feia quatre mesos, però no s’esperava que es produís tan ràpidament.
La captura d’Avdíivka suposa el primer guany territorial digne de tal nom des de la captura de la ciutat de Bakhmut, el maig del 2023 i just abans de la fallida contraofensiva ucraïnesa.
Ara bé, el preu que Rússia ha pagat per a conquerir la petita ciutat en ruïnes és desmesuradament elevat segons les anàlisis que es basen en el recompte de vehicles destruïts d’ambdós bàndols provinents de fonts d’informació públiques.
Més important encara, la conquesta no implica cap reconfiguració important del front llevat que l’exèrcit rus aconsegueixi aprofitar la retirada ucraïnesa per avançar amb rapidesa i trencar netament les línies dels defensors, que han tingut quatre mesos per reconstituir en posicions a l’oest de la ciutat.
Així doncs, la caiguda d’Avdíivka té ara per ara un valor essencialment simbòlic, a l’espera de confirmar-se si tindrà conseqüències operacionals d’envergadura.
No obstant això, la batalla recentment conclosa podria també ser un símbol de la creixent fragilitat de la posició militar d’Ucraïna.
Les queixes ucraïneses per la manca de municions i equips nous provinents dels seus aliats occidentals s’han fet sentir de forma creixent, i especialment intensa durant el setge d’Avdíivka.
Això posa en evidència que Ucraïna, a diferència de Rússia, continua sent essencialment dependent de l’ajuda exterior per a mantenir la guerra.
Això no obstant, el principal valedor militar d’Ucraïna, els Estats Units, es veu incapaç de mantenir el ritme de la seva ajuda. El paquet de 60.000 milions de dòlars promesos pel president Joe Biden ha estat avalat pel Senat nord-americà, però encara ha de sortejar la Cambra de Representants, on la majoria republicana podria tombar-lo.
Per la seva banda, els principals països europeus, Alemanya i França, han recentment estès l’ajuda militar a Kíev, però aquesta resulta clarament insuficient per a Ucraïna. Efectivament, els països europeus no disposen de la capacitat industrial d’abastir el seu aliat militar a l’est.
Sense comptar que les perspectives econòmiques pel 2024 del Vell Continent s’han anat enfosquint progressivament i apunten ja a una crisi de proporcions desconegudes per la combinació d’estancament, inflació, deute i desindustrialització.
Sense ajuda externa nord-americana, Ucraïna es podria veure molt seriosament incapacitada.
Però és que a més, a escala interna, el país comença a experimentar problemes de reclutament importants, havent de recórrer a la força per continuar alimentant d’homes la seva maquinària de guerra.
Sens dubte es tracta d’una situació molt similar a la que hagué de fer front Rússia el 2022, quan inicià la mobilització parcial. Però hi ha dues diferències clau: la primera és que Rússia és demogràficament tres vegades més potent que Ucraïna; i la segona és que més de 6 milions d’ucraïnesos (és a dir, entorn del 14% de la població del país abans de la guerra) han fugit del país, segons dades de les Nacions Unides de gener del 2024.
Tot plegat pot fer que la moral de combat d’Ucraïna pugui estar començant a afeblir-se, i aquest podria ser el factor que en darrer terme desencadenés un col·lapse d’Ucraïna tant en el camp de batalla com a la rereguarda.
Loading ...
