El primer informe anual del Consell de la Productivitat d’Espanya ha posat sobre la taula un diagnòstic clau per entendre l’economia actual: la productivitat i els factors que hi impacten. Un dels principals és la “quota laboral”, l’indicador que mesura quin percentatge del PIB es destina a pagar els treballadors en forma de salaris i cotitzacions.
Des del 2018, aquesta quota ha crescut perquè els salaris han augmentat a un ritme superior al de la productivitat: mentre que la productivitat per hora ha crescut un 3,6%, la remuneració real dels treballadors ha augmentat un 7,7%. Una situació que trenca la tendència del període 1999-2017, en què els guanys de productivitat només es van traslladar parcialment a les nòmines.
Salari Mínim Interprofessional (SMI): una qüestió de justícia social amb efectes asimètrics
Aquesta pujada de salaris per sobre de la productivitat té l’origen en decisions polítiques. L’informe reconeix que l’augment sostingut de l’SMI (Salari Mínim Interprofessional) era una mesura de justícia social necessària per corregir dècades de precarietat. Aquesta intervenció ha permès que els decils 1 i 2 (les rendes més baixes) hagin recuperat entre un 20% i un 25% de poder adquisitiu real des del 2018.
Tanmateix, mentre el BOE impulsava els salaris mínims per reduir la desigualtat, la resta de l’escala salarial ha mostrat un comportament molt diferent. Per als decils mitjans i alts, el creixement real ha quedat pràcticament estancat.
El contrast entre salari brut i net: el pes de la “falca fiscal”
És necessari especificar que l’informe parla en tot moment en termes de “remuneració”, és a dir, del cost total per a l’empresa (incloent-hi cotitzacions). Aquí és on la “falca fiscal” marca la diferència.
D’una banda, la falta de deflactació de l’IRPF davant la inflació ha generat la coneguda “progressivitat freda”. Molts professionals, en rebre augments bruts per compensar el cost de la vida, han saltat de tram impositiu i han acabat pagant més impostos amb la mateixa capacitat de consum.
D’altra banda, les cotitzacions socials han augmentat amb l’objectiu de blindar la sostenibilitat del sistema de pensions davant l’envelliment demogràfic, introduint nous mecanismes de recaptació com el Mecanisme d’Equitat Intergeneracional (MEI) i la nova quota de solidaritat.
El resultat és que l’empresa paga més, el Consell registra una millora en la “quota laboral”, però el salari net real dels professionals que se situen entre els decils mitjans i alts s’ha reduït lleugerament (amb estimacions de caigudes marginals d’entre el -0,8% i el -0,9%).
El repte d’incentivar el talent i la inversió privada
L’informe apunta que el veritable problema estructural d’Espanya és l’atonia de la inversió privada en tecnologia i R+D. La productivitat no puja prou perquè les empreses espanyoles encara inverteixen poc per ser més eficients. En aquest context, si els costos salarials pugen per sobre de l’eficiència real, la competitivitat del país a llarg termini podria veure’s compromesa.
A més, si la distància neta entre un lloc de treball de baixa qualificació i un d’alta responsabilitat s’estreny pel pes de la fiscalitat, es corre el risc de desincentivar la formació i l’especialització. Espanya necessita que el seu talent se senti recompensat per poder liderar la transformació tecnològica que el mateix informe considera imprescindible per al futur.
Conclusió: Espanya no pot créixer només a base de decrets
S’ha fet un pas necessari en la cohesió social corregint els salaris més baixos, però s’ha fet sense resoldre el problema de fons: l’escassa millora de l’eficiència empresarial.
No podem aspirar a ser una economia líder basant-nos només en el BOE. Si la productivitat real no acompanya els augments salarials, i si seguim asfixiant fiscalment el talent i la inversió privada, el sistema arribarà a un carreró sense sortida. Un país que renuncia a premiar l’excel·lència i que no incentiva les seves empreses a ser més innovadores i créixer està condemnat a un estancament permanent.
És hora de decidir si volem un repartiment equitatiu de la riquesa o un repartiment equitatiu de la pobresa.
El nou informe del Consell de la Productivitat apunta a una paradoxa: les empreses paguen més, però molts treballadors cobren menys en termes reals. Share on X
