La paradoxa de la productivitat del turisme a Espanya (i Catalunya) i la paradoxa dels salaris baixos

El turisme espanyol aporta el 13% del PIB i sosté el mateix en ocupació. Però els treballadors cobren els salaris més baixos del país. L’economista de referència, Andreu Mas-Colell, ha plantejat que si això fos així, el 85% de l’economia espanyola acolliria activitats de menor productivitat. A aquest interrogant se li uneix la paradoxa que els salaris són molt inferiors a la mitjana. Com és possible si la productivitat és equivalent a aquesta?

Aquesta qüestió s’ha de tractar en termes tècnics i després polítics, perquè amaga molts nusos gordians de la nostra economia i benestar.

Pes del turisme al PIB i l’ocupació

El sector turístic té un pes molt elevat a l’economia espanyola. Abans de la pandèmia, el 2019, el turisme representava al voltant del 12-13% del PIB nacional i proporcions similars de l’ocupació total. Després de la caiguda del 2020-21, l’activitat turística es va recuperar ràpidament. El 2023, segons el Compte Satèl·lit de Turisme de l’INE, el turisme va generar 184.000 milions d’euros (12,3% del PIB). Per al 2024, s’estima que la seva contribució va pujar fins al voltant del 13,4% del PIB, superant lleugerament el nivell prepandèmic.

En termes de llocs de treball, el turisme ocupava uns 3 milions de persones el 2024 (aprox. 13% dels ocupats a Espanya), és a dir, aproximadament una de cada vuit feines a Espanya està vinculada al turisme. A Catalunya, el panorama és semblant: el turisme aporta prop del 12% del PIB català i gairebé el 13% dels llocs de treball de la comunitat. Aquestes xifres confirmen la gran importància econòmica del sector turístic tant a nivell nacional com a regional.

Productivitat aparent del sector turístic

Atès que la participació del turisme al PIB és pràcticament proporcional a la seva participació a l’ocupació (13% en ambdós casos), la productivitat mitjana aparent per treballador al turisme resulta propera a la mitjana de l’economia. En altres paraules, cada treballador turístic, en conjunt, generaria un valor afegit semblant al de la mitjana dels treballadors espanyols.

Per exemple, a Catalunya un 12% del PIB amb gairebé un 13% de l’ocupació implica que la productivitat per empleat turístic ronda el 92% de la mitjana (lleugerament inferior a la mitjana, però del mateix ordre). Fins i tot hi ha estimacions més acotades que suggereixen una productivitat relativa del turisme per sobre de la mitjana: segons el Compte Satèl·lit, el 2022 el turisme va suposar 11,6% del PIB, però només 9,3% de l’ocupació directa, cosa que implicaria un valor afegit per treballador turístic un 25% superior a la mitjana.

En qualsevol cas, les estadístiques oficials no mostren un sector turístic dramàticament menys productiu que la resta de l’economia, almenys quan es mesura la productivitat de manera agregada (PIB per empleat).

Aquestes xifres sorprenents xoquen amb la percepció comuna que l’hostaleria i el turisme són sectors de baixa productivitat. De fet, molts analistes qualifiquen el turisme com a activitat de “baix valor afegit” davant de la indústria o altres serveis avançats. Tradicionalment s’ha argumentat que el turisme és intensiu en mà d’obra poc qualificada i de productivitat escassa, cosa que explicaria els seus salaris baixos. Tot i això, si el sector aporta aproximadament el mateix al PIB que a l’ocupació, la seva productivitat agregada no estaria tan endarrerida.

Això planteja una paradoxa: si la productivitat mitjana del turisme no és especialment baixa segons les estadístiques, per què els salaris dels seus treballadors són tan baixos?

El nivell salarial al sector turístic

És un fet reconegut que l’hostaleria i el turisme presenten els salaris mitjans més baixos de l’economia espanyola. Dades recents de l’INE ho confirmen: el 2023 el salari brut mitjà anual a Espanya va ser d’uns 28.050 euros, però l’activitat amb la remuneració més baixa va ser hostaleria, amb només 16.986 euros anuals de mitjana. Això suposa que un treballador mitjà d’hostaleria guanya al voltant d’un 40% menys que la mitjana nacional. A Catalunya passa igual: segons l’Observatori de Treball, el salari mitjà a l’hostaleria rondava els 18.400 euros a l’any, molt per sota de la mitjana catalana (30.500 €).

És evident que el turisme és un sector de baixos salaris, dominat per feines poc remunerades (cambrers, personal de neteja, recepció, etc.). A més, el sector es caracteritza per l’alta temporalitat i la parcialitat: a Catalunya la taxa de temporalitat en turisme supera el 21%, diversos punts per sobre de l’economia general i el treball a temps parcial també és més freqüent que en altres sectors. Aquests trets solen associar-se a llocs de treball més precaris i pitjor pagats.

Cal assenyalar que els sous baixos no es deuen simplement a decisions arbitràries dels empresaris individuals, sinó que reflecteixen condicions estructurals. Com resumeix un informe, el turisme/hostaleria és un sector “intensiu en treball i de baixa productivitat, per la qual cosa els seus salaris difícilment poden ser molt millors.” En altres paraules, s’assumeix que els treballadors cobren poc perquè produeixen poc valor per hora treballada.

No obstant això, aquí és on sorgeix la discordança amb les dades agregades de PIB/ocupació abans esmentades: si “produeixen poc” com és que l’aportació del sector per treballador és propera a la mitjana?

A continuació, explorem possibles explicacions a aquesta contradicció aparent.

Per què salaris tan baixos malgrat una productivitat aparent no tan baixa?

Diversos factors poden reconciliar la “paradoxa” d’un sector turístic amb productivitat mitjana normal, però sous molt baixos:

• Mesurament de la productivitat i estructura de l’ocupació: La productivitat calculada com a PIB per treballador pot sobreestimar la realitat del turisme degut a la seva ocupació estacional i a temps parcial. Moltes feines turístiques no són de jornada completa anual (per exemple, contractes de temporada d’estiu, o feines de cap de setmana). Si es compta cada persona empleada com “un treballador” sense ajustar per hores efectives treballades, el denominador (ocupació) es pot inflar respecte a les hores laborals realment aportades en un any. En termes de productivitat per hora efectiva, el turisme sí que és menor. És a dir, cada treballador turístic mitjà treballa menys hores a l’any que en altres sectors, però això no es reflecteix totalment a les estadístiques d’ocupació agregades. Per això, el seu valor afegit per hora probablement és per sota de la mitjana, coherent amb la idea de baixa productivitat. Els salaris baixos també reflecteixen en part aquesta jornada menor: molts treballadors simplement no acumulen tantes hores o mesos de treball a l’any (p. ex., els fixos discontinus en hostaleria acaben cobrant al voltant de 15.000 € anuals precisament per treballar només part de l’any).

• Menor remuneració del treball (baixa participació laboral en el valor afegit): Tot i que la productivitat agregada del sector no sigui ínfima, el repartiment del valor afegit dins del turisme tendeix a ser més desfavorable per als assalariats. En altres paraules, una porció inusualment alta del PIB turístic se la queden les empreses (excedent brut empresarial) en lloc de destinar-la a salaris. Això pot passar per diversos motius: abundància de mà d’obra poc qualificada i amb escàs poder de negociació (sovint treballadors joves o immigrants amb necessitat d’ocupació, disposats a acceptar salaris baixos), menor presència sindical en pimes d’hostaleria, i un model de negoci on els marges poden ser alts en certes branques (per exemple, hotels o restauració en zones turístics) . En resum, els treballadors generen valor econòmic (atenen turistes que gasten diners), però una part menor d’aquest valor acaba en les nòmines comparat amb altres sectors. És possible que l’ “excedent empresarial” sigui anormalment gran en detriment dels salaris, distorsionant la relació entre productivitat i remuneració laboral.
• Heterogeneïtat dins del sector turístic: El sector turisme abasta activitats molt diverses, des de bars i allotjaments fins a transport aeri, lloguer de cotxes, agències de viatges, espectacles, etc. Algunes d’aquestes subactivitats tenen més productivitat i rendibilitat (i de vegades també paguen millors sous) que d’altres. Per exemple, una aerolínia o un operador turístic manegen molt de capital i tecnologia, generant alt valor per empleat; igualment, certs hotels de luxe o gastronomia d’alt nivell poden tenir productivitat (i salaris) superiors. Aquestes branques eleven la mitjana de valor afegit per treballador del conjunt turístic. Tot i això, la majoria d’empleats turístics es concentra a l’hostaleria tradicional (bars, restaurants, hotels mitjans) que és on els salaris són més baixos. Així, la mitjana sectorial amaga dues realitats: una petita part d’ocupació amb productivitat i sous decents, i una gran massa d’ocupació poc qualificada amb productivitat i salaris baixos. El resultat agregat sembla “normal”, però el treballador típic continua cobrant poc perquè el més freqüent és estar en llocs d’escàs valor afegit (cambrer, netejador, etc.).
• Model productiu espanyol basat en serveis de baix valor: Una perspectiva més macro apunta que Espanya en conjunt té una productivitat relativament baixa en comparació amb altres economies avançades. En aquest context, fins i tot si el turisme és “mitjana nacional”, continua sent baix en termes absoluts. Dit d’una altra manera, l’economia espanyola fa mitjana en poca productivitat i el turisme encaixa en aquesta mitjana modesta. Això es relaciona amb un model productiu centrat en turisme massiu i sectors tradicionals, que genera ocupació ràpida, però de menor valor afegit. Com ha assenyalat l’economista Andreu Mas-Colell, assolir un 13-15% del PIB en turisme pot ser simptomàtic que la resta dels sectors no estan aconseguint productivitats molt més altes, perpetuant un cercle de salaris baixos en general. A més, la forta especialització en turisme pot pressionar a l’alça alguns costos (habitatge, lloguers a zones turístiques) per la demanda externa, mentre els salaris locals romanen baixos, agreujant la sensació de precarietat.

En conjunt, no sembla que les dades de base estiguin “malament” , sinó que requereixen interpretar-se amb matisos. La productivitat mitjana del turisme, mesurada grosso modo, no resulta tan baixa perquè estem comparant amb una mitjana nacional modesta i perquè mesurem per persona empleada (no per hora ni per tipus de lloc). Però això no desmenteix que molts llocs de treball turístics individuals siguin de baixa productivitat. Simplement indica que el sector pot generar un volum important de PIB (gràcies a l’alt flux de turistes i despesa associada) emprant molta gent en feines poc remunerades. Els salaris són baixos perquè cada treballador aporta relativament poc valor per hora i , crucialment, perquè reben una porció reduïda del valor que sí que ajuden a generar .

Conclusió

Resoldre aquesta paradoxa no és senzill. Implicaria elevar el valor afegit per empleat (per exemple, movent el model cap a turisme de més qualitat o amb més formació i tecnologia) i alhora millorar la participació dels treballadors en aquest valor afegit (via salaris més alts, convenis, estabilitat laboral, etc.).

Mentre el turisme segueixi basant-se en volum de visitants i mà d’obra barata, probablement continuarem veient salaris baixos malgrat el que aporta el turisme al PIB. És a dir, el sector no és tan poc productiu en conjunt, però sí que distribueix de forma poc equitativa i eficient els seus fruits, mantenint la contradicció entre la seva brillantor en les xifres macroeconòmiques i la realitat laboral menys lluïda dels seus treballadors.

 Loading ...